Pel maig, quan els dies són llargs

S’acosta maig, el meu mes favorit de l’any. I no puc estar-me de copiar-vos una de les obres mestres de la poesia universal, de Jaufré Rudel, el poeta de l’amor de lluny. L’hi dedico el poema a l’arqueòleg glamurós, que sembla ser un practicant de l’amor de lluny.

A colació de l’amor, us recomano vivament que llegiu “L’amour et l’occident” de Denis de Rougemont (el amor y occidente, en traducció castellana). L’amor romàntic, vist com una creació cultural d’occident, que no té el seu origen ni el la tradició grecoromana ni en el cristianisme, sinó en l’adopció dels mites celtes a occident, particularment el mite de Tristany i Isolda. L’amor a la idea d’amor. L’amor a la mort. L’amor com experiència límit entre la vida i la mort. L’amor com a incomunicació. L’amor de lluny. L’amor com a ideal irrealitzable. El de Tristany i Isolda, el de Romeu i Julieta, el de Richard von Aschenbach per l’adolescent Tadzio, però també els dels místics (“vivo sin vivir en mí y muero porque no muero…”).

Una mateixa esperança vana i un mateix enyor de no se sap què. Com diu Sabina, la pitjor enyorança és la de les coses que mai no han existit.

Sí, maig és el meu mes favorit de l’any. Quan la natura explota del tot. La joventut de la vida. Pura sensualitat que es respira en l’aire, calent, però encara relativament fresc. Quan els camps encara són verds, quan les cigales, tímides, encara et deixen sentir els ocells. Maig és potser el mes en què sóc més impressionable i en què els meus sentits externs i el meu esperit semblen estar més connectats. Ja se sap, allò de “la primavera la sangre altera”.

Això és la teoria, a la pràctica sempre m’he enamorat més a l’hivern gelat… com Jaufré.

Lanqan li jorn son lonc en mai
m’es bels douz chans d’auzels de loing
e qand me sui partitz de lai
remembra·m d’un’amor de loing.
Vauc, de talan enbroncs e clis,
si que chans ni flors d’albespin
no·m platz plus que l’inverns gelatz.

Ja mais d’amor no·m gauzirai
si no·m gau d’est’amor de loing,
que gensor ni meillor non sai
vas nuilla part, ni pres ni loing.
Tant es sos pretz verais e fis
que lai el renc dels sarrazis
fos eu, per lieis, chaitius clamatz!

Iratz e gauzens m’en partrai
qan veirai cest’amor de loing,
mas non sai coras la·m veirai
car trop son nostras terras loing.
Assatz i a portz e camis!
E, per aisso, non sui devis…
Mas tot sia cum a Dieu platz!

Be·m parra jois qan li qerrai
per amor Dieu, l’amor de loing;
e, s’a lieis plai, albergarai
pres de lieis, si be·m sui de loing!
Adoncs parra·l parlamens fis
qand, drutz loindas, er tan vezis
c’ab bels digz jauzirai soltz.

Ben tenc lo Seignor per verai
per q’ieu veirai l’amor de loing;
mas, per un ben que m’en eschai,
n’ai dos mals, car tant m’es de loin…
Ai! car me fos lai peleris
si que mos fustz e mos tapis
fos pelz sieus bels huoills remiratz!

Dieus, qe fetz tot qant ve ni vai
e fermet cest’amor de loing,
me don poder, qe·l cor eu n’ai,
q’en breu veia l’amor de loing,
veraiamen, en locs aizis,
si qe la cambra e·l jardis
mi resembles totz temps palatz!

Ver ditz qui m’apella lechai
ni desiran d’amor de loing,
car nuills autre jois tant no·m plai
cum jauzimens d’amor de loing.
Mas so q’ieu vuoill m’es tant ahis
q’enaissi·m fadet mos pairis
q’ieu ames e non fos amatz!

Mas so q’ieu vuoill m’es tant ahis!
Totz sia mauditz lo pairis
qe·m fadet q’ieu non fos amatz!

Etiquetes: amor, amor de lluny, denis de rougemont, jaufré rudel, maig