Crooners (part 4): Brian Ferry

Ce qui nous sauve c'est le style

Des d’Elvis Presley, el macarra sensible ha estat una figura omnipresent en la història del pop. Així que realment Brian Ferry no va ser cap gran innovador en la seva posada en escena. Però encara que pròpiament no inventés res, l’ex-líder de Roxy Music es va forjar durant els 70 i els 80 el seu lloc merescudíssim en el pavelló dels dandies del pop.

Els principis de Roxy Music, grup sota el meu parer mitificat en excés a Gran Bretanya (i tal vegada infravalorat a la resta del món), no són realment tan impactants si eliminem la part instrumental i de textures que aportava Brian Eno. Durant els primers anys va ser ell i no Brian Ferry el veritable geni del grup, i, sentint-se infravalorat, aviat deixaria Roxy Music per dedicar-se plenament a l’experimentació en solitari (i acabar col·laborant amb el veritable rei del glam, Bowie, durant  la seva etapa berlinesa).

Qui sap si abans de la marxa de Brian Eno, donada la soterrada lluita d’egos entre aquest i Brian Ferry, el darrer adoptés una sèrie d’estilismes impossibles i un look de prostituta barata amb l’objectiu de destacar. Aquí tenim, en efecte, a un irreconeixible Brian Ferry en un dels seus primers “pinitos” com a crooner, entregat completament a  una de les millors cançons de l’etapa Eno de Roxy Music:

Un cop Brian Eno marxa de Roxy Music és quan surt amb força la personalitat de Brian Ferry  (i la seva afició meitat masclista meitat “épater le bourgeois” per les pin-ups, especialment si anaven de dos en dos: a les excel·lents i icòniques portades com la de Country life em remeto). I no és per casualitat que el Brian Ferry que coneixem avui dia neix amb tota una declaració de principis:

L’amor és la droga… o era el sexe?

Després d’uns anys de separació, Roxy Music ressuciten el 1979 amb un so més comercial i suau, més soul,  que, per desgràcia, tindria molts mals imitadors durant els 80 (Spandau Ballet i merdes semblants). Brian Ferry cada cop més es refugia en l’estil i una imatge entre clàssica i kitsch (com per exemple els cuidats dissenys de trajos que ell mateix realitza amb l’ajut del dissenyador Antony Price), reduïnt Roxy Music a un grup de balades adaptat a la seva personalitat. A aquestes alçades, Brian Ferry ja no canta: crooneja.

Ara bé, després d’un parell de discos fluixos, Roxy Music ens van oferir la meravella d’Avalon (1982), el seu grandíssim testament musical. Encara que no deixa de ser la continuació lògica del costat nyonyo que estava explotant el grup des de 1979, la producció és senzillament magistral. Per altra banda, poques cançons han redefinit millor el gènere de la balada contemporània com al seu dia ho va fer “More than this”  (tal vegada també el “Live to tell” de Madonna?), de tal manera que encara avui la cançó és un clàssic dels karaokes, com ho va mostrar a la perfecció Sofia Coppola en l’homenatge que en va fer a la famosa escena del karaoke de “Lost in translation”.

Brian Ferry ha continuat treballant ininterrompudament en solitari amb els seus bons moments (“Slave to love” és un grandíssim himne, recentment versionat per Roisin Murphy) però també moments mediocres. Per altra banda, ha protagonitzat portades de revistes del cuore, ha arribat a robar-li la nòvia a un dels seus fills (cal mantenir la reputació de playboy al cost que sigui) i és una de les poques estrelles britàniques que recolza obertament al partit conservador. Però estem disposats a perdonar tots aquests pecata minuta, perquè parafrassejant a la meva estimada Mylène Farmer, allò que ens redimeix dels nostres pecats és l’estil.

The last of the famous international playboys... ese pedazo de onda!!!

Crooners, part 2: John Lennon

Iniciem aquest recorregut per la masculinitat en el pop amb una de les parts més injustament obviades de l’obra d’un dels grans del pop de tots els temps: John Lennon. Per cert, vaig dir tres parts i em sembla que en sortiran unes quantes més, en tot cas seran 10 figures les repassades…

Passen els anys, els Beatles continuen igual de mitificats, però John Lennon, 30 anys després del seu assassinat, és l’únic ex-beatle recordat també per la seva carrera en solitari. Evidentment la seva tràgica mort hi té molt a veure, com també la seva presència pública com a icona dels moviments polítics alternatius en una era, la dels 60 i 70, on encara es creia que les idees podien canviar el món. Però l’extramusical no ens ha de fer oblidar el musical i les consignes no ens han de fer oblidar les magnífiques lletres: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (el disc llarga durada, de 1971) són dos discassos que redimeixen a John Lennon de tots els errors artístics que va cometre.

En definitiva, hi ha un John Lennon més enllà de la cançó “Imagine” força poc conegut pel gran públic. En la meva humil opinió, si l’obra de Lennon és l’única vigent d’entre totes les  carreres en solitari dels ex-beatles, és perquè constitueix un dels primers exemples de com un artista pop pot fer de la seva obra un exercici d’introspecció i despullament de la seva intimitat, sense deixar per això de ser pop: Lennon mai va ser un cantautor, com sí ho van ser Leonard Cohen, Bob Dylan i, en certa manera, Bruce Springsteen. En el terreny personal, John Lennon porta fins a les últimes conseqüències la proclama feminista que deia allò que “el personal és polític” i així, en les lletres de Lennon en solitari no podem obviar el Lennon fill, el pare, el marit, l’amant… i en tots ells, un John Lennon que sempre es qüestiona a sí mateix, que qüestiona les seves idees preconcebudes, entre elles la masculinitat agressiva que va aprendre de jove, que no té por a mostrar-se dèbil, tendre o nyonyo, perquè tampoc es calla els retrets quan cal.

I precisament és des del punt de vista de les anomenades “noves masculinitats”, en  les lletres on Lennon parla de la seva relació amb el món femení (“Mother”, “Woman”, “Jealous guy”…), on trobarem tota un mina per redescobrir. En aquestes cançons, simplement John Lennon es limita a reconèixer que un espermatozou és 10.000 vegades més petit que un òvul i que qui té poder de donar vida, al cap i a la fi, és la dona; que l’home veritablement masculí és aquell que ha perdut la por a assumir la seva part infantil i femenina: el que sap tenir  cura de sí i dels altres però no té por a demanar amor o perdó quan el necessita.

I és en aquesta mostra desacomplexada de la part vulnerable de masculinitat on podem considerar John Lennon un crooner, un crooner atípic sens dubte, que enlloc de parlar de grans amors impossibles o idealitzats parla de la menys glamourosa experiència del dia a dia com a marit, però un crooner al cap i a la fi. Alguns es queden com a imatge romàntica el petó d’Iker Casillas a la seva nòvia. Jo francament trobo que l’escena és a mig camí de l’espectacle garrulo made in telecinco i de l’heteroromanticisme de postal made in Disney. En tot cas sempre preferiré l’ex Beatle que després d’haver aconseguit la màxima fama imaginable, poc abans de l’inesperat final de la seva vida agraeix a Yoko Ono haver-li fet descobrir el veritable significat de la paraula “triomf”.

PS 1. Per cert, Imagine  ha resultat ser un himne ben poc vigent. L’”imagine no religion”, per desgràcia, amb l’auge actual dels fonamentalismes religiosos és pura ciència ficció! Calen més proves que el Lennon amant i marit és més vigent que el Lennon ideòleg?

PS 2. Visca Yoko Ono, el seu look Pantoja, les seves enormes ulleres fosques i els seus abrics de pells! La pobra ha de suportar el mite masclista de què per culpa d’ella es van separar els Beatles, quan va ser la musa sense la qual no haguessin sorgit dos dels millors discos de pop de tots els temps: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)!

30 anys d’Unknown Pleasures

Quan fa 30 anys Factory va editar “Unknown Plesures”, pocs s’esperaven la repercussió que aquest disc acabaria tenint en la història de la música independent. Com sempre, el pas del temps és el que acaba posant les coses al seu lloc. Si bé el següent i últim disc, “Closer”, ha estat molt més mitificat que “Unknown pleasures” (pel tràgic suïcidi d’Ian Curtis) i millor valorat per la crítica (per la seva atmosfera impenetrable i la seva radicalitat), també és innegable que el relativament més accessible  “Unknown Pleasures”, és probablement el disc que en els darrers 30 anys més ha influït en la manera d’entendre la música indie.

I és que “Unknown Pleasures” personifica com pocs altres discs el fet de ser un “punt d’inflexió”: Un disc únic, en terra de ningú. L’imperceptible però irreversible pas del punk a l’indie. En definitiva: Sex Pistols o The Clash són considerats avui dia clàssics; en canvi, Joy Division, només amb 2 anys de diferència, contemporanis.  Sé que sóc fan i no sóc objectiu però crec que “Unknow Pleasures” és el punt de partida obligat al qual tot indie “que se precie” hauria d’acabar revisitant cada X temps. Aquesta cosa tan etèria i difícil de definir que coneixem com “indie” té el seu origen aquí, a Manchester, l’any 1979, any 0. “A change of speed, a change of style. A change of scene, with no regrets”.

“Unknown pleasures” és un disc enèrgic i depressiu a parts iguals, violent i sensual, urbà i industrial i a la vegada cibernètic, espacial i postindustrial. Els ingredients? La veu de baríton d’Ian. Les seves lletres a mig camí entre un adolescent torturat i introspectiu i un xamà visionari i místic amb connexió amb el més enllà. La bateria metronòmica d’Stephen Morris. El baix hiperagut de Peter Hook. Les guitarres esmolades de Bernard Summer. I, per últim, orquestrant-ho tot, el genial i visionari productor Martin Hannett.

Que aquesta obra mestra no sigui ni tan sols el millor disc de Joy Division (Closer), ni contingui cap dels seus millors singles (per damunt de tots, Love will tear us apart, però cal no oblidar Transmission, Dead Souls, Atmosphere…), ens dóna la veritable dimensió d’un grup l’impacte del qual encara es resisteix a ser quantificat.

Les llistes que em faltaven (I): 70′s

Us recordeu de la sèrie “els meus 8 discos dels 80″ amb què vaig començar aquest blog? Si no, podeu fer un cop d’ull als arxius… La veritat és que ara mateix se m’han passat bastant les ganes de fer de cutre-periodista musical amateur, que per a això ja estan molts altres que ho fan molt millor que jo. Però no em podia estar de compartir aquestes llistes, així que aquests dies us passaré les meves llistes dels meus 7 discos dels 70 i els meus 9 discos dels 90.

Comencem sens més pels 70. Lògicament, la part final de la dècada era la que havia de tenir més pes… un té l’educació musical que té…

David Bowie – The rise and fall of Ziggy Stardust (1972)

Hits imprescindibles: Five years, Starman, Rock’n'roll suicide

Val, aquesta no està al disc, però us penseu que es feien molts videoclips a l’època?

Lou Reed – Transformer (1972)

Hits imprescindibles: Vicious, Perfect day, Satellite of love (sorprenentment “Walk on the wild side” no és una de les meves favorites!)

Oi que és graciós el vídeo?

The Clash – The Clash (1977)

Hits imprescindibles (ho sento pels puristes però he triat la versió americana de l’àlbum): Clash city rockers, I’m so bored with the USA (ideal per combatre l’Obamania), Complete control i… no surt al disc, però la cara B “1977” és tot un himne: “No Elvis, no Beatles, no Rolling Stones in 1977!”

Blondie – Parallel Lines (1978)

Hits imprescindibles: One way or another, Sunday girl (genial la versió que van fer Romeos), Heart of glass.

Siouxsie and the Banshees – The Scream (1978)

Hits imprescindibles : Jigsaw Feeling, Carcass, Switch i, com no, el single “Hong Kong garden“, que de fet originalment no estava al disc.

Joy Division – Unknown Pleasures (1979)

Hits imprescindibles: Disorder, New dawn fades, She’s lost control, Interzone.

Oi que és genial aquest videomuntatge amb imatges del 2001 de Kubrick?

The Cure – Boys don’t cry (1979)

Hits imprescindibles:  Boys don’t cry, Plastic passion, 10.15 Saturday Night, So What (genial exercici dadaïsta on Robert Smith llegeix els ingredients d’un gelat), Killing an arab. Novament, per a desgràcia dels puristes trio un llançament americà d’un grup anglès. Què hi farem si els grups anglesos sempre han seleccionat millor les cançons per als seus llançaments americans!

P.S. Endevinareu els meus 9 discos dels 90? S’accepten apostes!!!

I love synth-pop (I)

El pop electrònic ha estat un gènere musical sovint menyspreuat. Des dels primers 80 ja era un gènere controvertit. Recordo haver sentit des de petit opinions del tipus que no tenia mèrit, que no tenia ànima, i sens dubte, l’opinió més omnipresent entre els meus companys d’EGB i BUP: que era música per a monyes (sic). Bé, cal dir que en tot prejudici hi ha una petita part de veritat: els clubs gais de Nova Iork, Londres o Eivissa van ser pioners als anys 80 en introduir aquest estil musical en les seves diferents mutacions -synthpop, electro, hi’nrg, house…-. I, sens dubte, abans que el petardeo i les Arenas movedisses envaissin amb dubtós gust la Barcelona gai, molt moderneo hetero peregrinava per antros gais com Satanassa o El Convento per la qualitat música que posaven (miracle, no posaven bacalao!).

Fins i tot, la gent moderna i indie no es lliurava de certs prejudicis, sobretot en plena era grunge. Després, cap a mitjans dels 90, amb el boom de grups com Chemical Brothers i els inicis del festival Sonar, la música electrònica es passaria a veure com a “cool” i ex-grunges que havien despotricat del synthpop passaven a escoltar només música electrònica i dir que el rock havia mort. No és broma, Pet Shop Boys, probablement el grup de pop electrònic amb una trajectòria musical més sòlida, han tingut un reconeixement molt tardà com a grans artesans de cançons pop que són, a l’altura d’uns Lennon/McCartney. Sempre se’ls va titllar de “frívols” (què havien de fer? agafar guitarres distorsionades i cantar “que xungo estoooy, que neeegro lo veo tóoo, mi voy a suisidáaaa”?). O, per exemple, els menyspreu cap a New Order de molts fans de Joy Division (nota per a profans: New Order són la continuació del projecte Joy Division; després del suïcidi del cantant, Ian Curtis, els membres restants van canviar les guitarres pels sintetitzadors): recordo un company d’universitat que tenia un gust musical exquisit i de fet va ser qui em va introduir a Joy Division, que un dia em va veure escoltant New Order, grup que jo ja coneixia d’abans de Joy Division, i em va dir: “New Order? ecccs, si és tecno!!!” (toma prejudici!).

Amb el synthpop passa com amb tots els altres estils musicals que englobem dins aquesta cosa informe que és el pop: la idea ve de fora i els britànics la vampiritzen. Als 60 això va passar amb el blues i el rock’n'roll americans. La idea va ser dels ianquis però les vendes al final se les van endur els Beatles i els Rolling. Però després de la sacsejada del punk, els anglesets, tan donats a mirar-se el melic, i que les úniques vegades que miraven fora era per agafar idees de la música americana, van començar a mirar a l’altra banda del canal de la mànega. Gent com Bowie o Brian Eno, durant la segona meitat dels 70 van fer peregrinacions a Berlin per empapar-se de modernitat krautrònica i prototecno. I de fet, tots i cadascun dels primers grups de pop electrònic tenien el mateix referent musical: sí, estem parlant dels pares de l’invent, Kraftwerk.

Kraftwerk

Aquests xicots de Düsseldorf venien del “krautrock“, de fet tenen molts lligams no només musicals sinó personals amb clàssics del gènere com Neu! o Can. En realitat, del krautrock al synthpop hi ha només un pas, que és prescindir dels instruments analògics, encara que sigui amb ordinadors que ocupen tota una habitació. Tot i que venien del conservatori, que eren confessos fans de Stockhausen i que els seus inicis són molt experimentals, a partir de mitjans dels 70 van començar a facturar discos cada vegada més pop i “assequibles”: Autobahn (1974), Radioaktivität (1975) i, sobretot, els dos discos que més han influït en el synthpop: Trans Europa Express (1977) i Die Mensch Maschine (1978). La cançó més famosa de Kraftwerk és “Das Model” però em plau més el retrofuturisme irònic i la posada en escena de Die Roboter. En 30 anys el so no ha envellit gens!

Visage

Abans de Visage, gent com John Foxx, Gary Numan o OMD ja havien introduït les ensenyances de Kraftwerk en terres britàniques. De fet, “Enola gay” d’OMD, es pot considerar el primer gran èxit de vendes synthpop, la tardor de 1980. Només dos mesos després, Visage van rebentar les llistes d’èxits europees amb una fórmula musical semblant, però la van presentar amb una exòtica imatge neo-glam i bowie-esca que Steve Strange, líder i veritable ànima de Visage, portava cultivant des de finals dels 70 al club Billy’s de Londres, freqüentat entre d’altres per Boy George. Aquest club londinenc, amb més plomes que un galliner i que semblava una pasarel·la parisenca, va ser el caldo de cultiu de l’efímer moviment que després s’anomenaria “new romantic” i que tant van copiar els Mecano de la primera època. De fet, el vídeo de “perdido en mi habitación” copia coses del “Fade to grey” de Visage. Per no parlar del furor que van fer a principis dels 80 els harlequins, els paiassos tristos i els vestits colonials d’època (com els horrorosos pantalons bombatxos que van popularizar Duran Duran i que encara a dia d’avui porten moltes noies okupa-perroflautes)!

“Feel the rain like an English summer / hear the notes from a distant song / Stepping out from a back shop poster / wishing life wouldn’t be so long”. No és un marcià, és Steve Strange abans d’esguerrar-se la vida amb l’heroina. Per cert què seria de l’italodisco sense “Fade to grey”. I quin glamour-chic els versos en francès: durant el canvi de dècada dels 70 als 80 als britànics els fascinava Europa, tot plegat quedava molt (mari)culte!

Per cert que quin homenatge/plagi a Visage el de Kelly Osbourne!

I a la propera entrega: Yazoo, New Order, Bronski Beat i Pet Shop Boys, entre d’altres.