Guilty pleasure (definició de la wikipedia anglesa):
“A guilty pleasure is something one considers pleasurable despite feeling guilt for enjoying it. Often, the “guilt” involved is simply fear of others discovering one’s lowbrow or otherwise embarrassing tastes, rather than actual moral guilt. Fashion, music, and food can be examples of guilty pleasures.”
Qui no té els seus pecats musicals per confessar? M’he proposat fer-vos una petita antologia dels meus gustos més horteres:
Mónica Naranjo
Sí, definitivament s’ha tornat “loca del coño”, però ja ho estava quan va llençar al mercat el genial “Minage” (2000). Certament, no l’hauria coneguda si no l’haguessin maxacat nit rera nit en tots els garetos d’ambient els darrers anys de la dècada passada. Però per mi la revelació va ser “Minage”. No deixo de sentir una mica de vergonya en reconéixer que és una de les veus que més m’agraden i que a casa l’únic disc que ens hem comprat en l’era p2p (a part dels discos d’austrohungaro) és dos exemplars del darrer disc de la Naranjo (versió normal i deluxe, toma ya!). Com deien en una crítica, no recordo si del Rockdelux o d’EP3 ara farà 10 anys “Mónica Naranjo no canta: chilla“.
Shakira
No sé si pensaven en ella o en Malú o en Paulina Rubio quan els Chico y Chica van fer el genial “Bomba latina“, però certament aquesta dona s’ha fet un lloc entre les meves dives llatines. Sí, fa mainstream AOR i quedes fatal si vas de modern i dius que t’agrada Shakira… en la seva defensa diré que m’encanten els seus començaments la segona meitat dels 90 quan volia ser l’Alanis Morrissette llatina:
Per cert heu escoltat el seu superkitsch nou single? (Auuuuuuu). És més dolent que “La tortura” que ja és dir!
Duran Duran
De grups horteres, pijos i superficials destinats a cobrir portades de “Superpop” als 80 n’hi havia un grapat. Ara bé, que tinguessin cert talent musical potser només n’hi havia un i eren ells. A veure, no són els Beatles ni Bowie ni els Smiths, però… d’on us penseu que Franz Ferdinand van agafar la idea del rock ballable? A la seva època ja deien que Duran Duran eren una barreja entre Chic i el postpunk!
Per cert, probablement l’únic videoclip que pugui competir amb “Thriller” com a icona dels 80 és el que us poso a continuació, de la cançó “Rio” : pijerío, luxe superficial i frivolitat. Si a un extraterrestre li haguéssim d’explicar de què anaven els 80, li podríem posar aquest vídeo per resumir-ho tot en 5 minuts: el podeu veure clicant aquí.
Per altra banda als 90 Blur no haguessin aconseguit la repercussió que van tenir si no fos per aquest pastiche completament irònic que van fer del so Duran Duran:
A més, i per si se m’acaben els arguments musicals: oi que estaven bons? Per cert la portada del seu millor disc, “Rio” (1982), que podeu veure més amunt, també ha esdevincut una icona del disseny vuitanter més kitsch, a càrrec de l’artista Patrick Nagel:
Cranberries
Es van fer famosos per una cançó, Zombie, que seguia bastant la moda grunge de l’època, però això ens pot dur a tenir una imatge equivocada d’aquests mestres del pop més nyonyo i lacrimògen, amb nombroses cançons dignes de protagonitzar un anunci de compreses com les següents:
I ara us toca a vosaltres: quins són els vostres pecats musicals més incomfessables?
Quan fa 30 anys Factory va editar “Unknown Plesures”, pocs s’esperaven la repercussió que aquest disc acabaria tenint en la història de la música independent. Com sempre, el pas del temps és el que acaba posant les coses al seu lloc. Si bé el següent i últim disc, “Closer”, ha estat molt més mitificat que “Unknown pleasures” (pel tràgic suïcidi d’Ian Curtis) i millor valorat per la crítica (per la seva atmosfera impenetrable i la seva radicalitat), també és innegable que el relativament més accessible “Unknown Pleasures”, és probablement el disc que en els darrers 30 anys més ha influït en la manera d’entendre la música indie.
A partir de Black Celebration podem dir que els Depeche troben finalment la seva identitat, el seu territori propi, en definitiva, aquell estil automàticament reconeixible com a “marca de la casa” que tot grup de pop aspira a construir… i que a l’hora de la veritat és a les mans de molts pocs! El so industrial ja queda enrera, tot i que a “Stripped” encara és molt patent, però fins i tot en aquest single el concepte és un altre: lletres íntimes, extremes, un so envolvent, quasi de banda sonora, amb una foscor i tenebror més que evident i conscient i, per damunt de tot, un romanticisme altament eròtic, malaltís, agressiu, vehement. Gràcies a déu ningu li va posar cap etiqueta a l’invent: tecno sinistre? El que queda per la posteritat és l’ambició d’Stripped, Fly on the windscreen, A question of time… Si l’etapa industrial de Construction Time Again i Some Great Reward va representar el desafiament creatiu d’uns joves que es negaven a ser “one hit wonders” i que volien dignificar la música feta amb sintetizadors, “Black Celebration” i el seu gir “fosc” representen la maduresa del grup: eliminada la pressió de demostrar la seva credibilitat artística es dediquen a fer la música que ells volen. L’era daurada del grup acaba de començar.
El 1987 Depeche ja s’han guanyat una reputació que els permet la xuleria d’un títol en principi irònic, perquè en aquella època més que grup de masses eren un grup de culte. Però al cap i a la fi, potser el títol apuntava també a unes intencions comercials. I és que aquesta és l’epoca en què conquisten el mercat americà i poden fer la seva primera gira “a lo grande” pels USA, que culminarà en el directe “101″. Gravat a Paris, “Music for the masses” és el disc favorit de molts fans de Depeche. Jo diria que és un disc excel·lent però no el millor. Bé, posem-lo com a finalista. Anem per parts: “Never let me down again”, primer single, representa una ambició quasi diríem que simfònica sense precedents no només en el grup sinó en tot el tecnopop i “Behind the wheel” és un himne intemporal, a part de ser probablement el millor exponent del costat romàntic-agressiu del grup (i un perfecte hit per a les pistes de ball, com ho demostra el remix que va fer Shep Pettibone o l’afusellament que en van fer Alaska y Dinarama per al seu “Fan fatal”). L’únic defecte del disc? La desproporció entre els himnes i les cançons menors. No es pot dir que Depeche posin cançons de farcit a cap dels seus discs, però fins i tot el fan més acèrrim veu clar que les obres mestres de Depeche són un pèl desiguals. A mi personalment m’encanta el toc fred i gèlid del disc que contrasta amb el so envolvent de l’anterior disc. Una altra mostra de geni d’un grup en estat de gràcia, a pesar dels pesars.
Una confessió: no m’agraden massa els discos en directe. Una segona confessió: aquest és el disc que més vegades seguides he escoltat de tota la discografia de Depeche Mode. Què passa amb aquest disc perquè sense que m’agradin els directes me l’hagi posat tantes vegades a la meva vida? Potser la meva crítica no sigui del tot objectiva, però crec que aquest és un dels discs en directe millors de tota la història de la música. I la paradoxa és que un grup que treballa amb “maquinetes” pugui fer un directe tan intens. Escoltant “101″ t’adones de dues coses: primera, que després de 8 anys d’existència el repertori de Depeche comença a estar a l’alçada dels grans grups de tots els temps i, segona, que David Gahan amb els anys s’ha convertit amb un dels millors frontmans dels pop. Pocs grups de heavy metal podien haver fet un directe tan intens. La seqüenciació de les cançons està molt ben calculada, les versions allargades de les cançons (per exemple “Stripped”) amplifiquen la intensitat de les versions originals i, sí, el final amb “Everything Counts” és apoteòsic. Em vaig comprar el disc només amb 14 anyets i en el seu dia em sabia de memòria des del “Good evening Pasadena” al “thank you very much”. Destacar també tot el treball fotogràfic d’Anton Corbijn.
Per què Depeche Mode van haver d’esperar tants anys a ser supervendes? I per què ho van aconseguir precisament amb un disc que, a pesar dels seus quatre singles-hits és en realitat el disc més fosc i impenetrable de la banda? Probablement, perquè la majoria de la humanitat es va quedar amb “Personal Jesus” i “Enjoy the silence” i en aquella època la gent encara es comprava àlbums sencers per una o dues cançons. Sí, “Personal Jesus” i “Enjoy the silence” són singles enormes i han esdevingut clàssics intemporals: el primer mostra l’afició de Martin Gore pel blues a través d’un riff de guitarra demolidor, emmarcat per unes bases electròniques potents; el segon és senzillament la quintaessència del so Depeche, el seu hit definitiu que mai pararies de ballar, melancòlic i rítmic a parts iguals i també, curiosament, un “winner” gràcies a un riff de guitarra. I els altres dos singles també són majestuosos, més “Word in my eyes” que “Policy of truth”, tot s’ha de dir. Però el disc té una altra cara: “Sweetest perfection” i “Clean” amb el seu so brut i la seva temàtica per dir-ho suaument “narcòtica” (als meus 13 anyets sospitava poc que parlessin de l’addicció a les drogues), la foscor crepuscular “indietrònica” de “Waiting for the night” o la tragèdia de “Halo”. En definitiva, “Violator” és el disc més ambiciós de Depeche: electrònic, orquestral, guitarrer a estones, ballable, fosc, oníric, contemporani i, sí, el seu millor disc i un dels millors discs de la música electrònica de tots els temps. Fins i tot en aquesta època Pet Shop Boys sentien enveja de Depeche Mode que ja és dir!
Definitivament, parlem d’uns Depeche Mode completament diferents als que després es van consagrar com a mestres del pop electrònic més fosc. I és que aquí encara no estem en l’univers de Martin Gore, sinó en el de Vince Clarke, que abandonaria el grup després d’aquest disc per formar primer Yazoo i després Erasure. “Speak & Spell” és potser el disc que millor ha envellit de tota la fornada new romantic i, per ser el treball d’un grup en principi predestinat a ser una boy band no està gens malament. Per un costat està el hit, “Just can’t get enough”, però hi ha molt més. I si no escoltin “Puppets” o la inquietant i addictiva “Photographic”, que, encara que és de Vince Clarke, anticipa el costat “fosc” més propi de Martin Gore que de Vince. David Gahan encara canta com el cul, però estem a 1981 i se’l valora més que res per la seva cara bonica. Ningú ho hagués dit a l’època, però aquest disc ha acabat representant la quintaessència del tecno! Completament menysvalorat a l’època, la clara vocació pop de les cançons, junt amb l’experimentalisme de les seves textures sonores (que tan i tan imitades serien en els anys immediatament posteriors) fa que poguem perdonar tots els altres pecats del disc i posar-li una nota que roça l’excel·lent. Al cap i a la fi, “Speak and Spell” no té la culpa d’haver inspirat gran part del pitjor tecno que es faria al llarg dels 80, igual que “Low” de David Bowie (1977) no té la culpa del new romantic ni del sofistipop, ni “Boy” (1980) i “War” (1983) d’U2 o Crocrodiles (1980) d’Echo and The Bunnymen tenen la culpa del dubtosament original revival postpunk de la present dècada (si jo fos Ian McCullough denunciaria a Alex Kapranos per plagi reiterat!).
Vince abandona el grup per abraçar l’èxit massiu amb Yazoo i la cantant Alison Moyet (i amb un número u, “Only You” que va ser rebutjat al seu dia pels Depeche!), així que, de moment, Depeche són diguem “els del bàndol perdedor”. Martin Gore agafa les regnes de la composició i ens presenta un disc desigual però el suficientment interessant. “See you” o “The meaning of love” exploten encara el costat més “boy band” de Depeche, però “Leave in silence”, “My secret garden” i, sobretot, “The sun and the rainfall” ens descobreixen un so més funky, brut i fosc, obrint una nova veta per explotar que amb els anys esdevindrà la marca de la casa de so Depeche. Entremig trobem experiments fallits com els aires reggae de “Satellite” o “Monument” o l’experimentalisme de “Shouldn’t have done that”. Té fama de ser el pitjor disc de Depeche Mode i molt probablement ho sigui, però a l’igual que el seu contemporani “October” d’U2 (1981), és un disc paradigmàtic en el sentit que és un pas enrera per agafar impuls i redefinir el so d’una banda. I és que una banda bona és el que és també gràcies als seus passos en fals.
I el nou impuls ve donat per dos factors decisius. Primer: incorporar com a membre de la banda a Alan Wilder, responsable de la redefinició del so de Depeche Mode durant l’època daurada de la banda (1984-1990). Segon: treure’s de sobre l’etnocentrisme i xovinisme tan propi del pop britànic, deixant-se influir per la música experimental alemanya (per aquesta època descobreixen Einstürzende Neubauten) i anant a gravar el disc a Berlin (de fet, si la memòria no em falla tots els discos de l’etapa daurada de DM estan gravats fora d’UK). Com a conseqüència, comencen a tenir més fans a Europa continental que a Gran Bretanya, tendència que ha perviscut fins avui. Per a molts britànics, que no pels europeus o americans, DM són la boy band del “new romantic” que va fer “Just can’t get enough”! Ells s’ho perden. Bé, anem al que interessa: en aquest disc DM comencen a experimentar amb el sampler i la percussió industrial i fabriquen el seu primer gran hit després de la marxa de Vince: “Everything Counts”. Tot i que el disc és força desigual, té moments de mèrit com la experimental “Pipeline” o les dues cançons signades per Alan Wilder, amb una lletra horrorosa i pueril, però impecables musicalment. Destacar també el single no inclòs a l’àlbum “Get the balance right” . Bé, de fet no es tracta del single, sinó el remix que el propi grup va fer del mateix. Per bé que Martin renegui de la cançó, el “combination mix” del Get the balance right és un clar precursor de la música house! Com a nota curiosa del disc, dir que tot i que les temàtiques fosques de Martin es comencen a entreveure (“Shame”) predominen els temes “socials”, per a què després diguin que el tecno és un gènere hedonista i vacu!
Però no és fins “Some great reward” que arriba la consolidació artística de DM. Tres singles potents, contundents, com “People are people”, “Master and Servant” i “Blasphemous rumours” posen al grup a la cúspide d’un gènere, el tecnopop, que pels volts de 1984 ja està donant greus símptomes de decadència. Però aquí de decadència res, ens trobem amb un Depeche que tot just ara, quan el gènere està de capa caiguda, comencen una ratxa musicalment impecable que arriba fins a “Violator” (1990) i això gràcies a tenir un carisma i personalitat únics. Per un costat, Dave ha trobat una forma de cantar més confiada, sensual i agressiva, amb un toc encantadorament pervers. El noi tímid dels començaments es metaformoseja en un animal d’escenari capaç de defensar convincentment himnes potents com els tres mencionats més amunt. Per una altra banda, ens trobem amb la intel·ligent fusió entre pop i experimentalisme industrial a càrrec de Martin i Alan. I per si això no fos poc el disc no té cançons de “farcit”. Bé, sí, es podrien haver estalviat la primera cançó del disc, que desmereix molt el conjunt! Fins i tot les cares B són millors! No estem encara amb els Depeche clàssics, els de la segona meitat dels 80 amb la mítica trilogia “fosca” de Black Celebration-Music for the masses-Violator, però sens dubte aquest disc marca un abans i un després no només en la carrera de DM sinó en la història de la música electrònica: qui necessitava ara a Vince Clarke?
