Als concentrats assedegats d’èpica en un món líquid i postmodern, bastants d’ells treintanyers entrats en canes que encara es creuen adolescents, que juguen a la revolució armats amb caríssims i bastant superflus mòbils 3-G les tarifes dels quals paguen gustosament a companyies multinacionals, èmuls de revolucions passades per pur tedi i avorriment, els aniria bé aplicar-se la famosa cita de Marx:
“Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez, como farsa”.
Com em riuré quan vegi els resultats electorals aquesta nit… Motius per indignar-se hi ha molts, però creem nous partits polítics, no assemblees posthippies cutres. O és que un grup que es reuneix a una plaça pot decidir el destí de 45 milions de persones? Doncs no, jo no vull que em governin ni les multinacionals ni els assemblearis. Volem més democràcia? Votem avui amb consciència i en conseqüència!
P.S. La idea del meu post la desenvolupa molt millor Enrique Dans i també Cives al molt recomanable agregador de blogs Politikon.
L’estiu és un temps vulgar com pocs. En pocs dies hem hagut de suportar:
A) El garrulerio gai de l’orgull. Sí, el Pride massificat tal i com es celebra avui dia, enlloc de com es celebrava fa 20 anys, és vulgar, autocomplaent i retrògrad, ha perdut l’esperit combatiu i realment transgressor d’Stonewall. Kylie Minogue i l’estètica musculoca són coses completament vulgars i oposades al maricultisme: definitivament la cultura gai ha perdut el vincle amb l’avantguarda cultural que va tenir fins als anys 80! La subcultura gai ja no dóna artistes universals com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Mapplethorpe, Tom de Finlàndia, Pierre et Gilles o Jean Cocteau. I en quant a música, encara és més trist, les discoteques gais han deixat de ser els llocs pioners on anaven tots els DJ’s i caçadors de tendències, els laboratoris on va néixer la música disco, el High Energy o el House, i s’han convertit en antres on només té cabuda la “pachanga” de pitjor gust. Que sí, que ara estem millor que mai, però… tanta vulgaritat era el preu a pagar?
B) Les discussions bizantines eternes del nacionalisme català i la manifestació contra la sentència de l’estatut, que sí, encara que justificada, va ser una mena de cerimònia exorcista autocomplaent d’un cert independentisme que va intentar vampiritzar la manifestació i que, francament, és minoritari o si més no és el que mostren les urnes (CiU i ERC de fet voten a la pràctica contra l’independentisme tal i com van fer l’altre dia al parlament). La manifestació segurament era necessària amb un Tribunal Constitucional tan encarcarat i deslegitimat, tanta bandera, no. I els crits d’independència no eren més que crits d’impotència davant un TC autoritari, passat de voltes i nacionalista en el pitjor sentit de la paraula.
C) I per banderes, les espanyoles després del triomf de la “roja”. ¿Explosió nacionalista espanyola sense precedents o la constatació que si l’únic que uneix a Espanya és el futbol això és un símptoma de la corrupció moral, la debilitat d’esperit i l’autocomplaença tonta a la que ha arribat aquest país d’economia improductiva, bombolla immobiliària, corrupció i treball precari? En tot cas hem hagut de suportar una sobredosi de vulgaritat i estupidesa nacional només equiparable a Gran Hermano o la Belenestebanmania. Sí, odio el sobremediatisme i sobredimensionament del futbol en els mitjans de comunicació. No nego que l’esport es barreja inevitablement amb la política arreu (cosa que no m’agrada), però alguna cosa em diu que els països realment seriosos poden enorgullir-se de més coses que dels triomfs esportius, cosa que parla malament tant d’Espanya (selecció) com de Catalunya (Barça). I aquest any les ànimes sensibles hem estat de mala sort: lliga pel Barça i mundial per Espanya. Com diu Shakira: “esto es África” i aquí tant se val que t’identifiquis amb només amb Espanya, només amb Catalunya o amb totes dues.
I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).
Com que una imatge val més que mil paraules he decidit fer un mapa a partir de les dades del post anterior. En vermell les províncies amb més de 3% de bodes del mateix sexe sobre el total de bodes d’aquella província; en taronja, les que tenen entre 2 i 3%; en groc brillant, entre 1 i 2% i, per últim, en groc tènue menys de l’1%.
No és cap casualitat que les províncies més poblades en termes absoluts són també les que en termes relatius i proporcionals tenen més bodes del mateix sexe sobre el total de bodes: les parelles de gais i lesbianes es consoliden proporcionalment més en les províncies més poblades. Hi ha algunes excepcions significatives a aquesta regla: Cadis, La Coruña i Saragossa: tot i ser províncies molt poblades (8a, 10 i 15a respectivament) tenen un porcentatge de bodes del mateix sexe sobre el total de casaments ridícul. A la inversa, sorprenentment Las Palmas de Gran Canaria i el poble “gayfriendly” de Campillo de Ranas a Guadalajara es configuren com les capitals roses d’Espanya (les respectives províncies estan per davant de Barcelona que és la tercera i de Madrid que és la quarta!).
Per si no hi havia prou amb el mal servei, lo ranci i lo car que és tot… ara ja tenim un motiu més per no anar a aquests grans magatzems de la discriminació! A mi em toca d’aprop. No em vull imaginar si a la meva empresa no m’haguessin concedit un permís o un trasllat… pel simple i accidental fet que el meu cònjuge no té ovaris i que a més em faltessin el respecte d’aquesta manera!
Per cert, pertanyen al grup Corte Inglés: Hipercor, Opencor…
A més, el pitjor de tot és la hipocresia d’aquesta empresa: El Corte Inglés està PLE d’homosexuals que hi treballen. Per treballar, resulta que són bons, ara, per demanar un trasllat en igualtat de condicions i ser tractat amb el respecte que tota persona es mereix, no.
Tens raó això de què no s’ha de dir matrimoni de la perversió que jo i el meu marit tenim. ¿Quina necessitat hi ha de tenir els mateixos drets laborals o de règim general de la S.S.? Ben pensat que no se’n digui matrimoni, ja que només així tindrem la certesa que jo i el meu xicot no puguem tenir els mateixos drets que els “veritables” matrimonis i que no sen’s ocurrirà la perversió de voler formar una família.
És una jugada genial la de la dreta i la de la reina: “només tenim problemes amb el nom”. Ummm… vejam, si no es diu matrimoni, no serà reconegut a efectes de la seguretat social o de l’estatut dels treballadors (aquestes lleis i moltes altres només parlen de “matrimonis”) i qualsevol llei nova que es faci (per exemple, qualsevol llei nova que s’aprovi al parlament, qualsevol directriu europea, etc.), o en qualsevol reforma legal, el legislador haurà de decidir si té la bona voluntat de fer-la extendre als “simulacres de família” i com que ja sabem quina és l’orientació política preponderant entre la classe judicial d’aquest país… (que li preguntin a la jutgessa de Dènia o al CGPJ!).
En ocasions, somnio que sóc reina o cap de l’oposició amb barba i em dic, en els meus deliris: <<farem veure que som molt tolerants dient que volem un “contracte social” però siusplau, que no el barregeu amb el nostre “sagrat” matrimoni civil (umm… veig una certa contradicció), que per a nosaltres és un insult rebaixar-nos al vostre nivell. El nom no ha de ser important per a vosaltres (us heu de conformar amb un “contracte”). Això sí, per a nosaltres, guardians de la moral, el nom és importantíssim, el nom fa la cosa, per això no volem que la xusma com vosaltres accedeixi a drets socials amb els mateix nom. “Separate but equal”. ¿O no es vivia bé a la sudàfrica de l’apartheid? Faltaria plus.>>
Sofi, tens raó, el matrimoni civil no s’ha d’inspirar en el que digui o voti el parlament, sinó en el que diu l’Església (que per això tenim dos tipus de matrimoni a Espanya).
Ben pensat, quina frivolitat això de manifestar-se un dia a l’any per recordar que encara som discriminats i víctimes de la violència física (que li diguin al Juan, conegut meu que va quedar en coma per una pallissa d’skin heads per anar agafat de la mà del seu xicot, o que li diguin al meu amic Marc que va patir una pallissa l’any passat a la sortida d’una discoteca i a tants altres casos de violència homòfoba que he testimoniat en el meu entorn), per no parlar de la violència verbal i social (no, als pobles i als barris conflictius la gent no surt de l’armari per caprici… si tenen total llibertat de ser com vulguin ser!). A més, tothom sap que el dia de l’orgull gai només hi ha carrosses i gent disfressada (el 95% de la gent va vestida de paisà però això és un detall sense importància que la premsa i els mitjans de comunicació no tenen perquè reflectir, oi?). A més tothom sap que una mani mai pot ser lúdica. Quina “desfachatez” a més de ser gais i lesbianes es diverteixen! Si volen diversió que paguin l’entrada en una discoteca apart-heid lluny dels nostres ulls! El carrer no pot ser d’aquests immorals ni per un dia! És de les persones “decents”!
Com sóc un gai tan liberal i tal, defenso la “llibertat d’expressió” dels qui m’han insultat, escopit i amenaçat de mort per anar agafat o besar-me amb la meva parella. Pobrets, són víctima del malvat lobby gay que els vol coartar la seva llibertat d’expressió!
Sofi, jo i el meu xicot som tan monàrquics que per tu ens divorciarem, renunciarem a tots els drets que tenim i a l’única possibilitat que les lleis ens considerin família per firmar una llei de parelles d’aquestes que us agraden tant (sí aquelles lleis que vau votar sempre en contra, que vau bloquejar per tots els mitjans al congrés dels diputats entre 1996 i 2004 o aquelles lleis autonòmiques com aquella timidíssima llei catalana del 98 en què també vau votar en contra). Clar que el 2005 s’aprovà el matrimoni gai i de cop i volta les lleis de parelles van “molar” mogollón i van ser la solució, oi?
“La família importa”. Per això els gais i lesbianes no som família. Vam néixer per generació espontània i no tenim ni pares, ni mares, ni germans, ni cosins, ni nebots… Tothom sap que en una família de veritat només hi ha membres heterosexuals… Per això quan parlem de drets de les famílies parlem dels drets de les famílies on no hi ha cap membre sortit de l’armari, no de les perversions aquestes de pares que accepten l’homosexualitat dels seus fills i els estimen i accepten les parelles del fills com a plens membres de la família. Quina perversió!
Sofi, com que em caus tant bé et dedicaré una cançó. Déu salvi a la reina!
Per cert, el millor de tot Sofi, el que m’ha conquistat més del teu discurs és que estàs a favor dels drets dels gais en funció de les lleis de cada país… Jo també penso que el dret a la vida o el dret a vot és relatiu o que la igualtat de les dones ha de ser relativa. Visca el relativisme cultural! Coses com la democràcia o els drets humans no tenen perquè fer-se universals. Respectem les tradicions homòfobes tan maques com les d’Iran o Aràbia Saudita o les democratíssimes lleis antisodomia dels estats del bible belt americà (penes de presó per actes sexuals consentits entre adults, com ha de ser).
.jpg "Ja no es fan portades així...")
I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).
