Corria l’any 1999 quan vaig estar 5 mesos (de març a agost) fent un Erasmus a Tübingen i vaig tenir l’oportunitat de conèixer una mica la zona. La petita Tübingen, típica ciutat universitària, ve a ser la capital no oficial de Suàbia (Stuttgart és la metròpoli suaba però ja cau bastant al nord i no té una posició tan “cèntrica” dins la regió, que en canvi sí té dins l’estat de Baden-Württenberg). Quan sortia de la illa estudiantil i internacional que era la aquella ciutat-poble, una cosa que no deixava d’impressionar-me eren els paisatges humans i naturals de la regió.

Tot era molt a escala humana: bonic, però sense arribar a ser excessivament bucòlic. Amb muntanyes, però no prou altes. Amb valls, però no prou amples. Amb molta natura, però amb una densa, constant i regular ocupació humana. Tot es conjura a Suàbia per fer d’ella el paradís de l’aurea mediocritas: al bell mig d’Europa i molt a prop de grans rutes de comunicació, però amb una calma immensa; amb zero glamour però una bellesa “autèntica”, i sense cap ciutat que faci de metròpoli. Indústria puntera i autopistes al costat d’estables destartalats de fusta, vaques i pudor a fems. Aquest és el meu record de Suàbia.

Els suabis tenen mala fama. Fora de l’àmbit alemany són uns grans desconeguts, però a poc que coneguis la cultura alemanya veus la quantitat d’acudits de suabis que hi ha i la imatge, entre provinciana i pessetera, amb el sempre present dialecte Schwäbisch. Ah, i el conte dels 7 suabis, que va ser un dels que van recollir els germans Grimm i dóna fe d’aquesta imatge tan ridícula. I, no obstant, la pagesívola, però també industrial i cosmopolita Suàbia està al centre de la cultura alemanya: sense els suabis no s’entèn el romanticisme (Hölderlin), ni la filosofia alemanya (Hegel, Schelling). I va ser a Tübingen on aquests tres pirats van plantar un arbre de la llibertat per commemorar la revolució francesa. Per no parlar de què encara existeix la torre on va ser reclòs el ja esmentat Hölderlin quan va embogir, la llibreria on va fer d’aprenent Hermann Hesse o, en una antiga residència universitària, la mítica finestra des d’on suposadament va vomitar Goethe (almenys això diu la inscripció).

Bé, i tot aquest rotllo per…

Doncs en aquest encantador lloc de contrastos, a mig camí de tot i res, vaig tenir la meva primera i única immersió en una cultura estrangera. Sí, tinc una influència anglosaxona més que considerable, però mai he passat de turista a cap altre lloc del món que a Tübingen. Podria parlar de moltes coses de la meva estada i són molts els records que tinc, però em centraré en l’estrany triangle que vaig acabar formant amb dos locals de la regió.

Un dels pocs avantatges de ser gai (igual que passa amb els que són de poble) és que d’alguna manera la circumstància et força al tracte amb gent molt variopinta pel que fa a l’educació, la professió i l’estatus social. Barcelona ja era un destí homosexual cool i internacional el 1999 quan vaig descobrir una provincianíssima associació gai local a Tübingen, que en realitat era una espècie de bar que només funcionava els diumenges a la tarda. No cal dir que el contrast amb el que jo estava acostumat a Barcelona era frapant. Per un costat tot era més cutre i ranci, però un altre era un escenari definitivament postmodern, avançat a aquells finals dels 90.

I allà els vaig conèixer als dos: eren amics i em portaven 10 anys (més grans ells, clar, jo era un noiet de 22). El Rainer era l’únic heterosexual del local i venia com “invitat” pel seu amic Markus. Era ebanista i tenia unes formes molt tosques. De veritat, semblava que vingués de munyir vaques. El Markus, que era gai, també vestia de forma força descuidada i, encara que tenia certa ploma, que era molt prim i que tenia una calvície galopant, d’alguna forma que no sé explicar era tremendament masculí i seductor. Mentre feia feinetes variopintes, estudiava teologia (catòlica per a més inri) i volia ser capellà! Clar que això no treia que s’hagués follat a mitja comarca. Tots dos eren oriünds dels voltants i això es notava en la seva peculiar cantarella al parlar.

De seguida va haver una mena de química i complicitat entre els tres. D’alguna manera, no sé per què, vaig tenir el privilegi que m’adoptessin com a “mascota”. Suposo que els deuria fer gràcia aquell noi jovenet de Barcelona que es defenia com podia amb el seu alemany rudimentari, que estava sortit de l’armari i tenia parella a Barcelona. I així va ser com un dia em vaig trobar el Markus als menjadors universitaris, i després de dir-me que li havia caigut molt bé a ell i al Rainer, va i m’invita aquell diumenge a anar els tres d’excursió en bici. Només per aquell diumenge que vam sortir els tres d’excursió al camp va valer la pena tota l’estada a Alemanya. D’alguna manera, només amb això havia acomplert sobradament el meu objectiu de l’estada a l’estranger. I només havia passat poc més d’un mes del sempre dur i difícil aterratge. Va fer un dia de maig fantàstic, i encara recordo moltes converses. Les preguntes indiscretes del Rainer. L’alliçonament que el Markus pretenia fer al Rainer demostrant-li que els gais teníem tantes maneres de viure i de fer com els heterosexuals. Els riures. Caminar descalços al bosc. I la gana que vam passar, perquè anàvem molt curts de menjar… Al final del dia vaig tornar a la residència exultant. Ni que hagués follat.

Però el Markus i el Rainer aviat es van barallar. I fort. Per temes que aquí no venen al cas. Jo els vaig continuar veient per separat, i així vaig tenir el privilegi de comptar amb dos cicerones oriunds de la regió amb qui hi havia una afinitat amical força inexplicable i que he tornat a sentir en comptades ocasions. Amb el Markus, a part d’altres llocs, vaig conèixer el poc ambient gai oficial i no oficial que hi havia a la zona. Pel que fa a la part oficial la cosa es reduïa a un altre bar que un dia a la setmana era “d’ambient”, un centre cívic que un dissabte nit al mes funcionava com a discoteca gai i una escapada a Stuttgart (sempre tindré l’espineta clavada que no el vaig poder acompanyar al pride de Colònia). Però la sorpresa va ser la part no oficial de l’ambient tubinguès, que era tremenda: estaven ben apartats, però els llocs de cruising poc tenien per envejar a Sitges o Montjuïc. I sempre, allà on anàvem, em presentava a gent (el coneixia tot Déu). I lligava descaradament davant meu. Més d’una vegada em va deixar sol, però abans de desaparèixer sempre s’assegurava que algú m’acompanyaria a casa en cotxe. Em tractava com un germà petit i, tret d’algun petit atac de geni, sempre tenia un tracte exquisit, quasi aristocràtic, que li sortia natural. I era un conversador incansable. Igual parlava amb absoluta naturalitat de les seves escabrosíssimes experiències sexuals com de la nul·la incompatibilitat que ell veia entre aquesta vida sexual desaforada i la seva vocació religiosa. Sexe, política, religió, antropologia. Tot hi cabia en les nostres converses. El nostre comiat va ser força emotiu i, com a colofó, em va fer una confessió que, de fet, és força innocent i banal tenint en compte el seu curriculum sexual, però que, explicada d’aquella manera, amb aquella emoció infantil, adquiria tints de gesta èpica. Jo mai a la vida la superaré. Ara us deixo amb el misteri.

Això pel que fa al Markus. Amb el Rainer, en canvi, em veia sempre a soles. Quan no anàvem a fer excursions pels voltants, m’acostava a casa d’ell, que en realitat era una habitació de lloguer en un edifici destartalat on només vivien drogoaadictes i immigrants amb pocs recursos. Recordo que havia d’agafar dos autobusos per arribar a aquella zona que ben pocs estudiants Erasmus arribaran mai a conèixer. Crec que mai a la vida he viscut tan de prop d’aquesta marginalitat, perquè, de fet, al final de la meva estada a Alemanya vaig deixar la residència on m’allotjava per estar vivint uns dies amb ell. M’havia quedat sense gaires calers i no podia pagar un mes més de residència. Al principi sentíem una fascinació mútua molt forta, però la nostra amistat va acabar com el rosari de l’aurora. Poc a poc va anar sortint una part seva violenta i possessiva. Perquè si el Markus em tractava com un germà petit, el Rainer em muntava uns números de gelosia i uns crits que ni que jo fos el seu nòvio, cosa que sent ell (teòricament) heterosexual tenia molta gràcia. Però aquells darrers dies de la meva estada jo depenia d’ell i no podia marxar del seu costat: era l’agost i tota l’altra gent a qui podia haver demanat que m’allotgessin o bé era fora de Tübingen, com el Markus, o simplement no em veia amb la confiança de demanar-los el favor. Amb bastanta por, vaig passar aquells últims dies com vaig poder. El bitllet de bus de tornada ja estava comprat, i fins i tot vaig avisar al meu xicot a Barcelona, i vaig quedar amb ell que si jo li feia una senyal per telèfon, truqués immediatament a la policia. No hi havia per tant en realitat: jo sempre tinc un sentit de la por excessivament desenvolupat.

Quan va arribar el moment de partir, el Rainer em va acomiadar amb llàgrimes de cocodril i em va abraçar fort com només m’han abraçat nòvios i amants en la meva vida. De fet hi ha altres coses com la nuesa i, en general, el grau d’intimitat física amb ell que, pel meu caràcter reservat, no crec que arribi a compartir en la meva vida amb cap altre home heterosexual, ja que només les solc compartir amb parelles o amants. Pudorós que sóc. Doncs com deia, mentre ell plorava com una magdalena en el moment d’acomiadar-nos i em xafava les costelles, li vaig fer la falsa promesa que un dia l’acolliria jo a Espanya com havia fet ell a Alemanya. No cal dir que em vaig sentir fatal i a la vegada, poques vegades a la vida he sentit treure’m un pes tan gran de sobre només pel fet de pujar a un autobús… El “perill” ja havia passat.

Tornat a Barcelona, vaig mantenir contacte amb el Markus per internet (sí, ja existia l’e-mail). Sé que ell va fer les paus amb el Rainer i, en part, deuria ser cosa meva, ja que els vaig aconsellar a tots dos que fessin les paus abans d’acomiadar-me d’ells. I que el Rainer sempre li preguntava per mi i que “se sorprenia” de què jo no m’hagués posat en contacte amb ell… Bé, fet i fet, també aviat es va perdre el contacte amb el Markus, com sol passar en aquests casos. Això no ha impedit que any rera any jo hagi googlejat els nom i cognoms del Markus i del Rainer, sense massa èxit, tret d’un petit descobriment. Avui encara em pregunto si el Markus finalment va arribar a capellà (ho dubto seriosament) i si el Rainer està… viu.

Sempre que miro enrera tinc sentiments trobats d’aquella estada, per aquestes coses que he explicat i per d’altres, però sé que potser algun dia tornaré a Suàbia. L’estiu passat vaig estar amb el meu xicot per la zona de Baden i la Selva Negra, que està molt a prop, però per certa sensació respecte, no vaig gosar arribar a la vall del Neckar. I això que podíem haver llogat un cotxe i veure com estava Tübingen 12 estius més tard. Sí, potser algun dia hi torni, però sento que encara no ha arribat el moment. Fet i fet, allà no hi tinc res ni m’espera ningú, ja que el meu pas per allà es va quedar en res (tampoc quedarà pràcticament res del meu pas per la ciutat on he nascut i visc).

Han passat molts anys, he viatjat força, però aquell paisatge sempre l’he portat amb mi. Potser perquè els altres paisatges els he vist més amb ulls de turista i allà vaig viure cinc mesos. No, a Suàbia no vaig viure cap gran amor ni cap història de pel·lícula: Barcelona en això és molt més propícia per al melodrama. Però hi ha una petiteta part del meu cor que sempre serà schwäbisch.

El Rainer i el Markus

5. DESTROYER – KAPUTT

Ja fa quasi 15 anys, Astrud parodiaven la lleugeresa del moderneo de l’època a la seva mítica cançó “Todo es lounge (mi vida es Lynch)“, que era una burla despietada a l’auge que van tenir gèneres com el lounge o el chill out a la segona meitat dels 90. Darrerament el lounge s’ha tornat a posar de moda, si és que mai ho va deixar d’estar, l’únic que ara amb clares picades d’ullet als 70 i als 80. En tot cas, el lounge (“palabro” modern que no deixa de designar  el que tota la vida ha estat la música de saló) és, en efecte, un gènere controvertit i generalment poc apreciat.

Ara bé, si com el canadenc Destroyer (alies de Dan Bejar) ets capaç d’agafar el millor de Roxy Music i Steely Dan, posar-ho en una atmosfera suggerent i onírica que mai et deixa de causar una sensació d’estranyesa i fer-ne cançons basades en riffs enganxosos, però amb estructures poc òbvies, potser, i només potser, des de la banalitat i la lleugeresa més absolutes estàs roçant la genialitat.

4. THE DRUMS – PORTAMENTO

Haver aconseguit que una cançó del teu primer àlbum hagi estat un hit és una arma de doble fil. Per un costat, tractant-se d’una banda de pop independent com The Drums, va ser tota una benedicció que “Let’s go surfing“ fos la cançó de l’any 2009, perquè els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. Però per un altre costat: com et planteges el difícil repte del segon disc?

The Drums han aconseguit el difícil equilibri entre continuar tenint un so reconeixible (són una de les bandes americanes com ara Girls que han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90) i no repetir-se. I han aprovat el repte amb nota. Els perd massa l’estètica, d’acord. Però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011. I, sent uns vintanyers, els auguro un gran futur musical.

3. GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que em fascina de Girls, la banda californiana formada per Chris Owens i Chet White, és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Admiro la seva falta de complexes per abordar nous estils i el fet que la seva credibilitat artística no està tant en la fal·lera per sonar modern sinó en l’espontaneïtat de fer absolutament el que els rota.

Corrien el perill de ser considerats un “one hit wonder” després de signar fa dos anys una cançó pop tan rodona com “Lust for Life” (aquí podeu veure la versió no censurada del clip). Però aquest 2011 ens han deixat amb la boca oberta amb dues grans sorpreses. Primera, signar un discàs ple de migs temps, on mostren una maduresa impressionant a pesar de la seva joventut: definitivament són poc originals, però han demostrat que roben millor que ningú dels grans clàssics. Segona, el single-homenatge a Lawrence (Lawrence Hayward, líder de la banda indie de culte Felt) que acaben d’editar just fa unes setmanes.

Sens dubte, el meu desig musical per aquest 2012 és que Chris Owens no es converteixi en el nou Kurt Cobain.

2. JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

Hero or villain? John Maus s’ha convertit probablement en la figura més controvertida del pop internacional aquest any (Lady Gaga? no em feu riure…). Tot i que porta ja uns anys en escena, no ha estat fins el 2011 amb l’excel·lent “We must become the pitiless censors of ourselves” que aquest artista nordamericà ha obtingut el ressò que mereixia.  Com a conseqüència lògica, els festivals indies més cool de tot el món no han dubtat en contractar-lo, entre ells el Primavera Club, amb un memorable concert al Círculo de Bellas Artes de Madrid que va causar gran escàndol.

I és que en tota l’extensa gira que ha fet aquest any John Maus s’ha cagat, literalment, en tots els moderns del món que paguen per veure’l i s’hi ha rigut a la cara. Els seus concerts són, realment, una estafa: ni més ni menys. No hi busqueu coartades artístiques. Bé, Lady Gaga fa el mateix i cobra les entrades com 4 cops més cares, i no ha causat la mateixa indignació. Serà que els indies tenen (tenim) la pell molt fina?

Factors extramusicals a banda, s’ha de dir que John Maus ha tret un discàs, personalment  crec que el millor de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light” o “Quantum leap“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division (un dels seus referents sonors més clars) ha aconseguit hipnotitzar-me i obsessionar-me.

Així que la resposta al dilema és: sí, John Maus és a la vegada, el malvat i l’heroi de la pel·lícula.

1. REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic, perquè se sent bastant la petja de guitarristes britànics com Maurice Deebank o Johnny Marr.

Sigui com sigui, davant de tanta vacuïtat i tanta sobredosi  de textura en el pop, s’agraeix un disc profund, ambiciós i sobretot cuidat al més mínim detall, amb una producció majestuosa. A veure, no és un “Murmur“ d’aquells que et poden canviar la vida quan els escoltes, però és el disc de 2011 que s’acosta més a aquest concepte. Perquè la música popular ben feta pot proporcionar molt més que la mera evasió. Perquè al final tot es basa en una cosa a la vegada tan simple i difícil com fer bones cançons. Un disc per gaudir d’un matí solejat d’hivern.

All those wasted miles / all those aimless drives through green aisles / our careless life style / it was not so unwise, no

Real Estate: Revenge of the Nerds

Siguem realistes: Robert (Bobby) Wratten és un complet desconegut, aquí i al Regne Unit. Però aquest senyor és un dels meus grans mites personals. Arribaria a fer veritables bogeries per tan sols poder conversar quinze minuts amb ell. Quan tenia vint-i-pocs anys i internet tot just acabava d’arrencar, encarregava que em portessin els seus discos directament des d’UK, en un grau de mitomania que només era superat per la meva fal•lera per Morrissey i els Smiths.

Resumint: Bobby és un dels grans, i la veu i ànima de tres bandes imprescindibles en el pop independent: The Field Mice, Northern Picture Library i Trembling Blue Stars. Era 1988 quan va editar el seu EP de debut amb The Field Mice (“Emma’s House“), on en 4 cançons sintetitzava tota una manera d’entendre la música pop. I sí, essencialment el seu univers ha continuat sempre sent el mateix, sense que per això un tingui la sensació que s’ha repetit o ha deixat d’evolucionar (tant de bo Morrissey n’hagués pres nota).

Enguany, 23 anys després, Bobby s’acomiada definitivament de la música i publica “Correspondence“, el seu EP de comiat, després d’un magnífic doble LP “Fast Trains and Telegraph Wires” publicat l’any passat. A “Correspondence“, sense caure en tòpics, Bobby abandona per moments el seu escepticisme tan marca de la casa per parlar-nos amb optimisme del que encara ens queda per viure (imprescindibles “Sunrise on Mars” i “A field at dusk“). Però la desolació torna amb “A spell of songs“, la cançó que tanca el disc (i tota la discografia de Wratten), amb la veu de l’ex-companya sentimental de Bobby, Annemari Davies, sobre uns senzills arpegis que de forma gens casual arrenquen allà on acabava la que per mi és la millor cançó de desamor mai escrita: “A wrong turn and raindrops” dels Field Mice.

No es pot demanar més. Tan sols donar les gràcies al senyor Wratten per tots aquests anys.

P.S. Sent tan talifan com sóc no em podia estar d’enllaçar al grup de Facebook “Bobby Wratten Is The Most Underrated English Songwriter I Know“.

9. WASHED OUT – WITHIN AND WITHOUT

Una de les coses que més em fascina del pop americà dels darrers 3-4 anys és el fet que des de l’altra banda de l’Atlàntic rescatin de forma desacomplexada elements del millor del pop britànic i fins i tot de l’europop dels 80, tant en les seves vessants mainstream com indie. I el que em fascina més és que ho facin no per mer revivalisme, sinó per fer coses noves que ben bé tampoc pots identificar amb exactitud a què sonen. La major part de les textures que utilitzen et remeten a sons passats però la sensació general és de desubicació i l’emoció d’estar explorant terrenys nous.

Washed Out és el projecte musical d’Ernest Greene, un antic bibliotecari en atur que va decidir canviar la biblioteconomia per l’estudi de gravació. Musicalment forma part del moviment que es coneix com a Chillwave (que des de la meva ignorància m’aventuro a pensar que és una mescla de chill out i new wave). I efectivament, per la part “chill” és un disc bastant atmosfèric, bastant de banda sonora. Per la part “wave” definitivament és un disc molt vuitanter.

Sens dubte aquest és el disc més comercial dels que estan en aquesta llista, però vaja, l’any passat va tocar Ke$ha a la meva llista, encara que fos com a inocentada, així que no sé de què us queixeu…

8. BUTCHER BOY – HELPING HANDS

Ho reconec, si m’encanten Butcher Boy és per la veu de John Blain Hunt (i perquè, en general, aquest home em posa bastant burraco, encara que déu n’hi do el que s’ha engreixat últimament). Musicalment fan un pop de càmera molt agradable i artesanal. D’alguna manera fan els discos que haguessin fet els també escocesos Belle and Sebastian si haguessin seguit l’estela dels seus tres primers àlbums (els dels 90).

Butcher Boy continuen sent un projecte musical eminentment amateur, i d’aquí el seu encant, però de moment no fallen a la seva cita discogràfica cada dos anys. I que duri: aquest 2011 han demostrat que mantenen el nivell dels seus dos discos anteriors. “Helping Hands” és pop intemporal.

7. THE PAINS OF BEING PURE AT HEART – BELONG

D’acord, The Pains of Being Pure at Heart són la banda menys original que et puguis tirar a la cara. Que si còpia dels Raveonettes, que si fotocòpia dels My Bloody Valentine, que si sonen igual que els grups de Sarah Records només que passats de decibelis… Totes les acusacions que se’ls puguin tirar a la cara són certes. I?

Si els valorem pels resultats, és a dir, les cançons, el seu debut va ser un dels discos de la dècada passada (número 6 de la dècada al meu top). Ara bé, si en el seu debut el seu referent més clar era el shoegaze, ara amb “Belong” (2011) amplien la seva paleta sonora per acostar-se al grunge i, sobretot a Smashing Pumpkins. La producció corre ara a càrrec de Flood (productor de Nine Inch Nails, Depeche Mode i… o, sorpresa… Smashing Pumpkins).

Podran ser uns indie kids nyonyos. No ho discuteixo. Però personalment confio en el seu potencial i en el seu segon disc torno a apostar per ells, i l’any que ve espero tornar-los a veure en directe després que em deixessin mig sord l’agost de l’any passat a la sala Sidecar.

6. BEIRUT – THE RIP TIDE

Beirut eren una de les meves assignatures musicals pendents. Són el típic grup del qual coneixia la seva existència via Jenesaispop  o Pitchfork, però que sempre em feia massa mandra escoltar. El fet que combinin world music i folk amb pop em tirava una mica enrere, ho reconec. Però, no feien el mateix Love a l’imprescindible “Forever Changes” (1967)?

Vençuts els meus prejudicis, m’escolto el seu últim disc i què em trobo? Per sort, pocs ukeleles. Instruments de vent i teclats sintètics molt ben posats i unes cançons de pop rodones, d’aquelles que t’alegren fins i tot el pitjor dia. Per cert, si t’agraden els Manel (jo no els puc veure ni en pintura, per cert) no sé a què esperes a escoltar la discografia completa de Beirut, perquè vaja, el grup català el que es diu molt original, no ho és precisament…

I falta encara el meu top internacional del 5 a l’1… Quina emoció!

“Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez, como farsa”.

Com em riuré quan vegi els resultats electorals aquesta nit… Motius per indignar-se hi ha molts, però creem nous partits polítics, no assemblees posthippies cutres. O és que un grup que es reuneix a una plaça pot decidir el destí de 45 milions de persones? Doncs no, jo no vull que em governin ni les multinacionals ni els assemblearis. Volem més democràcia? Votem avui amb consciència i en conseqüència!

P.S. La idea del meu post la desenvolupa molt millor Enrique Dans i també Cives al molt recomanable agregador de blogs Politikon.

http://glamboy69.wordpress.com/2011/01/07/top-millors-albums-internacionals-2010-rafa-vs-arqueoleg/

http://glamboy69.wordpress.com/2010/12/29/top-millors-albums-nacionals-2010-rafa-vs-arqueoleg/

Ke$ha ha tingut, segons com es miri, la bona o la mala sort de sortir poc després que Lady Gaga arrassés com a nova reina del pop comercial i, de fet, la major part del món la veu tan sols com una Lady Gaga de segona fila. Però després et trobes amb anècdotes reveladores, com que a last.fm, la ràdio dels indies, Ke$ha s’hagi fet amb el número 1 en escoltes mentre que Lady Gaga ni tan sols surt al top 40. I és que Ke$ha, aquesta mena d’Avril Lavigne o Hanna Montana en versió perversa i etílica, ha aconseguit el que no aconseguirà mai Lady Gaga ni cap pseudodiva de l’encarcaradíssim R&B americà: convertir-se en el “guilty pleasure” comercial dels amants de la música indie a totes dues bandes de l’atlàntic. Un animal amb bon instint musical. Perquè aquí sabem treure’ns el barret davant la música comercial ben feta i ben ideada.

4. TEENAGE FANCLUB – SHADOWS

Teenage Fanclub sempre aniran units, per mal i per bé, als records d’aquells que en la primera meitat dels 90 érem adolescents i ens consideràvem indies. Disc a disc, han crescut amb els que ara rondem els trentamasses i ja pintem canes. Ja no fan discos d’aquells que et canvien la vida com Bandwagonesque (1991), un disc a l’alçada d’altres fites musicals d’aquell any com Nevermind o Loveless. Però porten ja uns lustres fent obres d’artesania pop si cap cada cop més depurades, senzilles i emotives. Perquè l’emoció sovint està en la simplicitat.

3. THE DIVINE COMEDY – BANG GOES THE KNIGHTHOOD

Heus aquí al veritable “last of the great romantics”. Podria escriure línies i línies sobre el nordirlandès Neil Hannon, la persona que s’amaga sobre el pseudònim The Divine Comedy. Potser basta dir que probablement sigui el més gran crooner contemporani, sense que faci falta per això demanar perdó a Morrissey, a qui per cert es menciona en el single “At the indie disco”, una revisió autroparòdica de l’elitisme indie, l’improbable hit que mai sonarà en cap discoteca. La resta del disc oscil•la entre l’easy listening i la inevitable dosi de tipisme tan British que amaga que ens trobem davant un dels artistes més cosmopolites, oberts de mires i complerts del pop europeu.

2. TRACEY THORN – LOVE AND ITS OPPOSITE

Tracey Thorn sempre ha tingut una veu personalíssima i única, però amb els anys, ha unit a la bellesa i la fragilitat la serenor i cinisme de l’experiència. És molt interessant per analitzar aquest disc prescindir de tota la (sempre recomanable) carrera d’Everything But The Girl, i anar-nos encara més enrere per comparar-lo amb la Tracey adolescent que liderava les pioneres Marine Girls o la que va signar un impressionant debut en solitari només amb 19 anys i en una data tan primerenca com 1982. Tracey continua sent la veu de la dolça melangia, l’únic que abans s’imaginava l’amor i el desamor i ara, a punt d’arribar a la cinquantena, parla de parelles en crisi, divorcis, incertes segones oportunitats i desolats bars de solters. Ignorem si amb coneixement de causa, perquè oficialment continua sent parella amb Ben Watt, el seu company sentimental i musical a Everything But The Girl.

1. EDWYN COLLINS – LOSING SLEEP

5 anys després de patir una hemorràgia cerebral que gairebé l’envia a l’altre barri, Edwyn Collins ens lliura novament un clàssic ple de joies pop, a l’alçada dels seus millors discos de fa 30 anys al front d’Orange Juice. En efecte, Collins, reaccionant contra l’obscuritat i la seriositat postpunk, va revolucionar en el seu dia el pop britànic a base de guitarres funky plenes de color, vitalisme i fina ironia. Ell té la patent d’un so que ha estat mil i una vegada copiat en les darreres tres dècades. Per cert, en clau espanyola, Carlos Berlanga era tan fan d’Orange Juice que això el va portar a jubilar l’estètica postpunk de Pegamoides i fundar un nou projecte anomenat Dinarama: us sona la història? L’Edwyn Collins d’avui perd salut i perd hores de son, però l’energia i facilitat per crear melodies infal•libles d’aquest gran mestre del pop continua intacta. Definitivament instal·lat en les dues darreres dècades cap a una mena de classicisme pop, enguany ens ha sorprès amb veritables himnes com “In your eyes” o “Losing sleep”.

Llista spotify: http://open.spotify.com/user/rasepe/playlist/37tYCaztx0tlt6pIMfsrQ4

5. BIGOTT – THIS IS THE BEGINNING OF A BEAUTIFUL FRIENDSHIP

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenca del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra  Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4. VV.AA. – VIAJE SATÉLITE ALREDEDOR DE CARLOS BERLANGA

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul).  El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3. MARIA RODÉS – UNA FORMA DE HABLAR

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Françoise Hardy, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…).

2. FRED I SON – DIU QUE NO SAP QUÈ VOL

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Cherry Red o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif.

1. NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – AY…

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

Llista spotify amb selecció de cançons: http://open.spotify.com/user/rasepe/playlist/4tA7qUpJgkYhhOdO76VL7G

El disc de Fred i Son el podeu escoltar aquí (no surten a Spotify): http://soundcloud.com/fred_i_son/sets/fred-i-son-diu-que-no-sap-que-vol-sones-2010

Myspace de Fred i Son: http://www.myspace.com/sonifred

Però no tot està perdut, doncs a falta de l’explotació comercial de la tràgica mort de Billy Mackenzie, la prestigiosa web Pitchfork, els catalans Hidrogenesse, els americans Killers o els nordirlandesos The Divine Comedy s’encarreguen, encara avui dia, de reivindicar el llegat dels Associates.

Party fears two no va sobre cap festa, sinó sobre la por al compromís…

Segurament. el motiu pel qual Billy Mackenzie no sigui ni de lluny tan famós com altres suicides del pop és que després de tocar el cel amb “Sulk” (1982), el cantant escocès va caure en una dolça i mandrosa mediocritat un cop va partir peres amb el compositor Alan Rankine, cosa que el va portar a fer un reguitzell de discos bastant oblidables. Però ai las, fins i tot els moments més fluixos de Billy Mackenzie, en què semblava rebaixat a la categoria de vella glòria cantant de versions, són redimits pel seu inconfusible estil vocal. I què carai, la llegenda musical diu que ell era el William de la cançó dels Smiths “William it was really nothing“. Si més no Billy va dedicar una rèplica a Morrissey amb el no gaire original títol de “Stephen, it was really something”…

Com que mai és tard per (re)descobrir un geni, us passo un parell més de vídeos on podreu comprovar com és possible cantar en falset, tenir més ploma que un travesti imitador de Raffaella Carrà i cantar en un registre més proper a Sara Montiel que a Frank Sinatra sense deixar per això de ser tot un gentleman i mantenir la compostura. Tant de bo qualsevol triunfito tingués una centèssima part de la personalitat de Billy Mackenzie.

Ce qui nous sauve c'est le style

Des d’Elvis Presley, el macarra sensible ha estat una figura omnipresent en la història del pop. Així que realment Brian Ferry no va ser cap gran innovador en la seva posada en escena. Però encara que pròpiament no inventés res, l’ex-líder de Roxy Music es va forjar durant els 70 i els 80 el seu lloc merescudíssim en el pavelló dels dandies del pop.

Els principis de Roxy Music, grup sota el meu parer mitificat en excés a Gran Bretanya (i tal vegada infravalorat a la resta del món), no són realment tan impactants si eliminem la part instrumental i de textures que aportava Brian Eno. Durant els primers anys va ser ell i no Brian Ferry el veritable geni del grup, i, sentint-se infravalorat, aviat deixaria Roxy Music per dedicar-se plenament a l’experimentació en solitari (i acabar col·laborant amb el veritable rei del glam, Bowie, durant  la seva etapa berlinesa).

Qui sap si abans de la marxa de Brian Eno, donada la soterrada lluita d’egos entre aquest i Brian Ferry, el darrer adoptés una sèrie d’estilismes impossibles i un look de prostituta barata amb l’objectiu de destacar. Aquí tenim, en efecte, a un irreconeixible Brian Ferry en un dels seus primers “pinitos” com a crooner, entregat completament a  una de les millors cançons de l’etapa Eno de Roxy Music:

Un cop Brian Eno marxa de Roxy Music és quan surt amb força la personalitat de Brian Ferry  (i la seva afició meitat masclista meitat “épater le bourgeois” per les pin-ups, especialment si anaven de dos en dos: a les excel·lents i icòniques portades com la de Country life em remeto). I no és per casualitat que el Brian Ferry que coneixem avui dia neix amb tota una declaració de principis:

L’amor és la droga… o era el sexe?

Després d’uns anys de separació, Roxy Music ressuciten el 1979 amb un so més comercial i suau, més soul,  que, per desgràcia, tindria molts mals imitadors durant els 80 (Spandau Ballet i merdes semblants). Brian Ferry cada cop més es refugia en l’estil i una imatge entre clàssica i kitsch (com per exemple els cuidats dissenys de trajos que ell mateix realitza amb l’ajut del dissenyador Antony Price), reduïnt Roxy Music a un grup de balades adaptat a la seva personalitat. A aquestes alçades, Brian Ferry ja no canta: crooneja.

Ara bé, després d’un parell de discos fluixos, Roxy Music ens van oferir la meravella d’Avalon (1982), el seu grandíssim testament musical. Encara que no deixa de ser la continuació lògica del costat nyonyo que estava explotant el grup des de 1979, la producció és senzillament magistral. Per altra banda, poques cançons han redefinit millor el gènere de la balada contemporània com al seu dia ho va fer “More than this”  (tal vegada també el “Live to tell” de Madonna?), de tal manera que encara avui la cançó és un clàssic dels karaokes, com ho va mostrar a la perfecció Sofia Coppola en l’homenatge que en va fer a la famosa escena del karaoke de “Lost in translation”.

Brian Ferry ha continuat treballant ininterrompudament en solitari amb els seus bons moments (“Slave to love” és un grandíssim himne, recentment versionat per Roisin Murphy) però també moments mediocres. Per altra banda, ha protagonitzat portades de revistes del cuore, ha arribat a robar-li la nòvia a un dels seus fills (cal mantenir la reputació de playboy al cost que sigui) i és una de les poques estrelles britàniques que recolza obertament al partit conservador. Però estem disposats a perdonar tots aquests pecata minuta, perquè parafrassejant a la meva estimada Mylène Farmer, allò que ens redimeix dels nostres pecats és l’estil.

The last of the famous international playboys... ese pedazo de onda!!!