30 anys d’Unknown Pleasures

Quan fa 30 anys Factory va editar “Unknown Plesures”, pocs s’esperaven la repercussió que aquest disc acabaria tenint en la història de la música independent. Com sempre, el pas del temps és el que acaba posant les coses al seu lloc. Si bé el següent i últim disc, “Closer”, ha estat molt més mitificat que “Unknown pleasures” (pel tràgic suïcidi d’Ian Curtis) i millor valorat per la crítica (per la seva atmosfera impenetrable i la seva radicalitat), també és innegable que el relativament més accessible  “Unknown Pleasures”, és probablement el disc que en els darrers 30 anys més ha influït en la manera d’entendre la música indie.

I és que “Unknown Pleasures” personifica com pocs altres discs el fet de ser un “punt d’inflexió”: Un disc únic, en terra de ningú. L’imperceptible però irreversible pas del punk a l’indie. En definitiva: Sex Pistols o The Clash són considerats avui dia clàssics; en canvi, Joy Division, només amb 2 anys de diferència, contemporanis.  Sé que sóc fan i no sóc objectiu però crec que “Unknow Pleasures” és el punt de partida obligat al qual tot indie “que se precie” hauria d’acabar revisitant cada X temps. Aquesta cosa tan etèria i difícil de definir que coneixem com “indie” té el seu origen aquí, a Manchester, l’any 1979, any 0. “A change of speed, a change of style. A change of scene, with no regrets”.

“Unknown pleasures” és un disc enèrgic i depressiu a parts iguals, violent i sensual, urbà i industrial i a la vegada cibernètic, espacial i postindustrial. Els ingredients? La veu de baríton d’Ian. Les seves lletres a mig camí entre un adolescent torturat i introspectiu i un xamà visionari i místic amb connexió amb el més enllà. La bateria metronòmica d’Stephen Morris. El baix hiperagut de Peter Hook. Les guitarres esmolades de Bernard Summer. I, per últim, orquestrant-ho tot, el genial i visionari productor Martin Hannett.

Que aquesta obra mestra no sigui ni tan sols el millor disc de Joy Division (Closer), ni contingui cap dels seus millors singles (per damunt de tots, Love will tear us apart, però cal no oblidar Transmission, Dead Souls, Atmosphere…), ens dóna la veritable dimensió d’un grup l’impacte del qual encara es resisteix a ser quantificat.

Les llistes que em faltaven (I): 70′s

Us recordeu de la sèrie “els meus 8 discos dels 80″ amb què vaig començar aquest blog? Si no, podeu fer un cop d’ull als arxius… La veritat és que ara mateix se m’han passat bastant les ganes de fer de cutre-periodista musical amateur, que per a això ja estan molts altres que ho fan molt millor que jo. Però no em podia estar de compartir aquestes llistes, així que aquests dies us passaré les meves llistes dels meus 7 discos dels 70 i els meus 9 discos dels 90.

Comencem sens més pels 70. Lògicament, la part final de la dècada era la que havia de tenir més pes… un té l’educació musical que té…

David Bowie – The rise and fall of Ziggy Stardust (1972)

Hits imprescindibles: Five years, Starman, Rock’n'roll suicide

Val, aquesta no està al disc, però us penseu que es feien molts videoclips a l’època?

Lou Reed – Transformer (1972)

Hits imprescindibles: Vicious, Perfect day, Satellite of love (sorprenentment “Walk on the wild side” no és una de les meves favorites!)

Oi que és graciós el vídeo?

The Clash – The Clash (1977)

Hits imprescindibles (ho sento pels puristes però he triat la versió americana de l’àlbum): Clash city rockers, I’m so bored with the USA (ideal per combatre l’Obamania), Complete control i… no surt al disc, però la cara B “1977” és tot un himne: “No Elvis, no Beatles, no Rolling Stones in 1977!”

Blondie – Parallel Lines (1978)

Hits imprescindibles: One way or another, Sunday girl (genial la versió que van fer Romeos), Heart of glass.

Siouxsie and the Banshees – The Scream (1978)

Hits imprescindibles : Jigsaw Feeling, Carcass, Switch i, com no, el single “Hong Kong garden“, que de fet originalment no estava al disc.

Joy Division – Unknown Pleasures (1979)

Hits imprescindibles: Disorder, New dawn fades, She’s lost control, Interzone.

Oi que és genial aquest videomuntatge amb imatges del 2001 de Kubrick?

The Cure – Boys don’t cry (1979)

Hits imprescindibles:  Boys don’t cry, Plastic passion, 10.15 Saturday Night, So What (genial exercici dadaïsta on Robert Smith llegeix els ingredients d’un gelat), Killing an arab. Novament, per a desgràcia dels puristes trio un llançament americà d’un grup anglès. Què hi farem si els grups anglesos sempre han seleccionat millor les cançons per als seus llançaments americans!

P.S. Endevinareu els meus 9 discos dels 90? S’accepten apostes!!!