Years I refused to listen to Morrissey

Avís a navegants: això no és una crítica musical, és un pamflet!

Morrissey – Years of refusal (2009)

2009 serà recordat com l’any de la crisi… també l’any de la crisi dels 50 d’un senyor anglès que canta i es fa dir Morrissey:

That's how people grow up!

I a què es deuen aquests mals auguris pel 2009? Doncs només cal sentir “Years of refusal”, darrer disc del crooner britànic, i posar-vos a tremolar! La fi del món s’apropa i Morrissey ens ho fa saber en 12 cançons apocalíptiques… sí senyors, heus aquí l’apocalipsi musical d’una carrera que va començar sent prometedora i ha acabat sent decepcionant.

El pitjor de tot és que “Years of refusal” ni tan sols és dolent, és preocupantment MEDIOCRE, que és el pitjor que li podia passar a algú com Morrissey, que sempre havia jugat la carta del tot o res, del love me or loathe me. En canvi, des del seu renaixement musical del 2004 (amb l’exageradament alabat per la crítica “You are the quarry” que sí, té força bones cançons… que no s’acaben d’executar bé del tot), Morrissey s’ha instal·lat en un còmode “middle of the road“. Mozzer ara pretèn contentar a parts iguals al públic AOR i a la crítica més rància, la mateixa que el va tractar amb excessiu rigor i escassa compassió en els seus primers anys de carrera en solitari i ara li riu totes les gràcies. No, si resultarà que l’última cara B merdosa que treu Mozzer és millor que el “The Queen is dead“. ¡Pues va a ser que no!

De les lletres millor ni parlar-ne. Morrissey sempre havia tingut una tendència a l’egolatria, a l’onanisme sentimental i a l’autocompassió més reiterativa (“nobody wants my love” canta a “I’m throwing my arms around Paris” una de les poques cançons del disc que passa l’aprovat justet), però sempre ho havia anat compensant amb enginy, ironia i ràfegues sobtades d’empatia que humanitzaven el personatge. En aquest disc veiem un senyor de 50 anys que continua patèticament amargat per una espècie de conspiració sentimental contra ell… No Morrissey, ja ets grandet i en el fons saps que tu i només tu amb el teu mal caracter t’ho has fet tot solet: you just have earned it, baby.

Detalls patètics del disc: haver inclòs els dos singles que va editar el 2008 amb ocasió d’un greatest hits, el fet que sembla que estigui cantant amb menjar a la boca (bé, al Southpaw Grammar semblava que esnifés coca, no sé què és pitjor!), el toc “mexicà”  de “When I last spoke to Carol” o “One day goodbye will be farewell” (estúpida picada d’ullet al seu públic llatí de LA) i, per damunt de tot, l’absència d’aquell tema que et feia posar la pell de gallina i, per un moment, et feia que perdonessis a Morrissey tots els plantons i decepcions… en definitiva, un  “Life’s a pigsty” capaç per si sol de redimir un mediocre “Ringleader of the tormentors” (2006).

En canvi a “Years of refusal” els pitjors auguris es fan realitat. Fins i tot cançons fluixes com els dos inèdits del Greatest Hits destaquen ara entre un material encara més fluix. I és que al costat de “Years of refusal“, els defectes del “You are the quarry” (2004) desapareixen de cop i volta i fan que t’adonis que aquell va ser l’últim gran disc que mai ens donarà Morrissey.

Malgrat tot, no tot són mals presagis per l’any musical 2009, doncs espero que aviat “I will be throwing my arms around Paris… Hilton!”.

You were good in your times

Els meus discos dels 90 (I)

Molt em temo que en parlar dels 90′s els meus gustos ja no seran tan coincidents amb els dels lectors habituals. Si als 70 predominava la segona part de la dècada, en els 90 per mi predomina aclaparadorament la primera part. Què us pensàveu, després d’haver escrit tantes crítiques de grups indies dels 80? Tinc un bon munt de discos, en un principi la llista havia de ser només de nou, però s’ha anat eixamplant! Així que aquest post anirà per entregues! Quina emoció!

Teenage Fanclub – Bandwagonesque (1991)

El primer disc indie que, veritablement, vaig venerar. El vaig decobrir cap al 92-93, però va ser l’estiu del 94 quan el vaig matxacar més, i tot per culpa d’un amor frustrat, la meva primera sortida de l’armari oficial (que no va ser més que la declaració a aquest amic heterosexual de qui estava bojament enamorat) i, és clar, de la genial “Alcoholiday” que va ser la meva banda sonora íntima d’aquell moment vital. No hi ha videoclip, us passo un vídeo de youtube amb l’horrorosa portada del disc. Més amateur no es podia ser! En tot cas, per mi l’entrada en el món indie va ser per la via shoegaze/powerpop, no pas pel grunge de Seattle!

Hits imprescindibles: What you do to me, Star sign, Alcoholiday.

Link a la critica d’Allmusic

My Bloody Valentine – Loveless (1991)

Els 90, si els entenem en sentit historicopolític entre el 1989 i el 2001, van ser en molts aspectes una dècada perduda. Quan veig a la gent flipar ara amb Obama, umm… jo recordo com flipàvem amb la caiguda del mur, amb les teles privades, amb la primera elecció de Bill Clinton, o quan als ordinadors de la universitat van posar una cosa nova que es deia “internet”. Eren anys excitants, però amb un regust agredolç, com de JASP o de Generació X. I precisament per a mi aquest és un manifest misfit de tota una generació de losers. Escoltar Loveless em recorda als pitjors anys de la SIDA, a “Instinto Básico” a les “mama chico”, a Twin Peaks, a les nenes d’Alcàsser. “Loveless” és un crit, ja no sé si d’esperança o desesperança. Bellesa fràgil, inútil i morta. Novament no hi ha videoclip i us passo un youtube amb la portada del disc.

Hits imprescindibles: Only shallow, When you sleep, Sometimes, Blown a wish, Soon. Tot el disc s’ha d’escoltar de principi a fi i havent-te pres una biodramina. Entraràs en trance, de totes totes!

Link a la crítica d’Allmusic

U2-Achtung Baby (1991)

Si My Bloody Valentine representen la part pessimista de la dècada, Achtung Baby reflecteix perfectament la part optimista. Aquells somnis absurds de reunificació europea flower power que van acabar dos anys més tard a Sarajevo. Gravat a Berlin, va representar un gir després del carreró sens sortida a què els havia dut l’èxit mastodòntic de “The Joshua Tree”, seguit pel patètic “Rattle and Hum”. Rectificar és de sabis i, encara que em faci ràbia dir-ho, perquè Bono en actitud és el pitjoret del món, aquest disc és rodó! Mai un lifting sonor va quedar tant bé i per primer cop i per últim en la seva vida U2 sonen urbans, contemporanis i fins i tot creïbles!

Hits imprescindibles: The fly, One, Until the end of the world, Who’s gonna ride your wild horses?, Mysterious ways. Link a la crítica d’allmusic

Lemonheads – It’s a shame about Ray (1992)

Sí, Evan Dando és un altre loser. Ho tenia tot, guapo, venia discos, no tants com Nirvana però déu-n’hi do. De fet la premsa americana situava a Lemonheads, més poppies que el grunge, com els millor situats per ser el recanvi de Nirvana. Per aquestes latituds, eren menyspreuats pels alternatius (encara recordo “Lemongirl” d’Astrud) i ignorats completament pel públic comercial (tot i que Evan als seus millors anys sortia a Ragazza i Superpop). Encara que en realitat Evan Dando va ser un gran manufacturador de cançons pop, darrera aquesta aparença d’enfant terrible i playboy hi havia la cara fosca d’una preocupant addicció a les drogues, cosa també el més normal del món als ambients alternatius d’Estats Units, només cal recordar com va acabar Kurt Cobain i com continua Courtney. Enriute’n tu del Pete Doherty avui! He de confessar queem vaig intentar deixar grenyes als 16-17 anys en part per culpa d’Evan Dando! Una mostra de l’alegria powerpop noventera amb “Confetti”:

Cançons imprescindibles: Confetti, Rudderless, My drug buddy, Bit part, Alison’s starting to happen, i, com no, la versió que van fer de “Mrs. Robinson”.

Link a la crítica d’allmusic

Morrissey – Your arsenal (1992) (AKA “Your arse and all”)

Un disc que al seu dia va sorprendre a propis i estranys. The king of mope es passa al rockabilly i treu el millor disc en solitari de la seva carrera. És curiós, perquè aquest disc ple de singles potencials, va ser l’àlbum que va dur a Morrissey al desastre pel tema dels incidents del concert de Madstock i el suposat racisme de “The national front disco”. I per no desentonar amb el Morrissey de tota la vida, us passo el youtube de la balada de l’àlbum, un veritable himne a l’autocompassió més autodestructiva:

Temes imprescindibles: We’ll let you know, We hate it when our friends become successful, The National Front Disco, Seasick, yet still docked, I know it’s gonna happen someday, Tomorrow.  És el “The Queen id Dead” de Morrissey! Link a la crítica d’Allmusic

REM – Automatic fot the people (1992)

Ja el vaig ressenyar aquí. I en tot cas els nois d’Allmusic ho fan millor que jo.

Temes imprescindibles: Man on the moon, Everybody hurts, Nightswimming, Find the river

Quién te ha visto…

Ai, de l’amor a l’odi hi ha un pas, i en aquesta mena d’”amor” que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d’avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l’any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món… que, a més, em va portar a tot un món nou d’universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l’indie posterior ni l’anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles…). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d’entrada al món i l’actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s’ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s’hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l’escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s’han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM…), d’altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d’altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més… ¿pena?

Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l’època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de “kitchen sink” dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D’aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball…

I el més genial de tot era la manera com traslladava l’actitud “misfit” als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent…

I ara, en què s’ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s’ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan “apassionants” com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t’has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com “How soon is now” o “This charming man”. És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l’horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s’acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!