A finals de setembre, a Roma, em va sobtar veure un cartell publicitari d’un nou perfum de Jean Paul Gaultier a l’estació Termini. És curiós que aquí les coses sempre arribin més tard, però arriben i més en campanya de nadal-reis. Perquè segur que us sona aquest anunci:
La música és una versió de Miss Kittin d’una cançó dels 80 d’un grup francès anomenat Indochine. Us passo el vídeo original. Quines pintes! És curiós que les noies perroflautes d’avui en dia vestexin com els moderns i modernes de fa 25 anys (aquests pantalons bombatxos que haurien d’estar prohibits per decret-llei…)! Això sí, els nois perroflautes d’avui van d’alliberats i anti-heteropatriarcat però ja no s’atreveixen a anar “habillé comme ma fiancé” com diu la cançó! Molt de boqueta però tot es queda en paraules! Mireu les pintes ambigües que es gastaven els moderns de l’època! I tot per culpa de les petardes de Adam & The Ants!
La lletra no té pèrdua, us la passo sencera perquè és realment bona (els francesos s’ho solen currar bastant, tot el que sigui lletres i imatge…) , i tot plegat, recorda molt al rotllo aquest ambigu que ja cantaven a principis dels 80 Radio Futura a “Enamorado de la moda juvenil” o en els 90 els Blur de la genial “Boys and Girls”. No us sembla? La part que surt a l’anunci de Gaultier és la tornada “(Et on se prend la main…”).
Dans la rue des tenues charmantes
maquillé comme mon fiancé
garçon, fille l’allure stupéfiante
habillé comme ma fiancée
Cheveux longs cheveux blonds colorés
toute nue dans une boîte en fer
il est belle, il est beau décrié
l’outragé mais j’en ai rien à faire
J’ai pas envie de la voir nue
J’ai pas envie de le voir nu
et j’aime cette fille aux cheveux longs
et ce garçon qui pourrait dire non
Et on se prend la main {x2}
une fille au masculin
un garçon au féminin
et eux ne valaient rien {x2}
et on n’en a plus besoin {x2}
Des visages dans des cheveux d’or
qui… oublient leur vertu
Mais c’est pas vrai
qu’ils ont l’air d’un conquistador
asexués une fois dévêtus
qui croire quand on les voit comme ça
excitant toutes les petites filles
pourquoi on n’y croit plus comme ça
isolé dans un corps presqu’il
Des robes longues pour tous les garçons
habillés comme ma fiancée
Pour des filles sans contrefaçons
maquillées comme mon fiancé
Le grand choc pour les plus vicieux
c’est bientôt la chasse aux sorcières
ambiguë jusqu’au fond des yeux
le retour de Jupiter
J’ai pas envie de la voir nue…
J’ai pas envie de le voir nu..
Per cert, la model de l’anunci és l’anglesa Agyness Deyn, que surt cantant en aquest vídeo (i no ho fa tant malament). Va camí de ser el relleu de la també anglesa Kate Moss!
P.S. No us sembla que el perfum Ma Dame de Gaultier, encara que sigui de dona, està buscant un target descaradament gai? O només m’ho sembla a mi, tot i que jo sigui 100% de no posar-me mai colònies ni perfum ni cap mena de potinga? Al cap i a la fi i encara que soni molt a tòpic: qui regala perfums a les tietes modernes i qui se’n posa unes gotetes encara que sigui de l’altre sexe? Sense anar més lluny, jo tenia un ex que olorava sempre molt bé i un dia em va confessar el secret del seu olor irresistiblement viril: es posava unes gotes d’un perfum de la seva mare!
Un debut molt en línia de l’europop de l’època, però amb l’anomalia inquietant d’una cantant excèntrica amb afició per temàtiques morboses i depriments (sexe, mort…). Un disc que no acaba d’arrencar el vol, però que ens regala grans clàssics com “Plus grandir”. No cal dir que inclou els singles que van dur a Mylène a l’estrellat com “Maman a tort” o “Libertine” per bé que ella no en va escriure la lletra.
Mylène podia haver estat l’Ana Torroja francesa però va optar per tenir més ambició i ser la Madonna francesa. Augmenta la dosi de provocació i la qualitat dels textos, i la inspirada part musical, a càrrec de Laurent Boutonnat, fa que ens trobem davant d’un absolut clàssic modern (i un super vendes gràcies a hits com “Sans contrefaçon”, l’”A quién le importa” dels gais francesos). Definitivament el so ha envellit completament però a l’època la producció era de matrícula d’honor. En vaig fer una ressenya més extensa en 
El començament dels 90 va deixar moltes estrelles amb el peu canviat, no va ser el cas de Mylène que amb aquest disc va facturar el hit més important de la seva carrera, “Désenchantée”. La resta de l’àlbum segueix bastant fidelment la fórmula meitat ball meitat lentes tan marca de la casa. Això sí, és el disc que va acabar de definir l’estereotip de Mylène (i dels seus fans) com a mòrbids i depressius. I és que realment és un disc que et deixa amb una mica de mal rotllo. No és el “Closer” de Joy Division, però quasi.
L’àlbum del “renovarse o morir”. Mylène supera amb nota la prova, tot i que aquest és el moment en què podríem dir que la seva carrera comença a perdre pistonada. Un disc molt “guitarrero” (la moda grunge ho exigia). Bé, tot el guitarrero que pugui ser Mylène és a dir, poc. I també hi ha uns sorprenents canvis d’imatge, vaja que es va operar tant la cara que al vídeo de “California” Mylène sembla una impostora!
Aquesta portada horrorosa digna de la Céline Dion més cursi, podia haver estat el signe d’una lenta i plàcida decadència. A aquestes alçades qualsevol canvi de so que faci Mylène sabem que serà només una transmutació epidèrmica ja que l’esperit de les seves cançons és el de sempre. De tota manera no va deixar de xocar en el seu dia escoltar el “trance” de l’”Ame-Stram-Gram”. El “Ray of light” de Mylène, un disc atmosfèric per gaudir. Definitivament, el seu “disc de maduresa”. Mylène ja no es preocupa d’estar a la moda i l’encerta.
Un greatest hits imponent, a l’alçada de l’Immaculate Collection de Madonna. Cal tenir en compte que algunes cançons tan imprescindibles en la trajectòria de Mylène com “À quoi je sers” o “Que mon coeur lache” van ser singles no publicats en cap àlbum. Fins i tot les cançons noves són força bones, “C’est une belle journée” presagia el gran hit que dos anys més tard serà “J’en ai marre”, cantada per Alizée. La pega, la versió “renovada” de Libertine, molt inferior a l’original.
Després que Mylène i Laurent Boutonnat rubriquessin dos discos a l’ombra, gràcies a la troballa de la fresca i jovenívola veu d’Alizée, és lògic que deixin de banda el pop adolescent d’Alizée per fer un disc més “ombrívol” i “adult”, vaja, més en la línia d’una cantant quarentona amb charme i experiència, com Mylène. El disc, però no acaba de reeixir i és una llàstima. La cançó que dóna nom al disc, que enceta l’àlbum apunta al que podia haver estat un clàssic i acaba sent el disc més fluix de la carrera de Mylène. Una mica de tot i més ingredients del de sempre, però sabem que Mylène ho pot fer millor.
La veritat, havent escoltat el single “Dégénération” em temia el pitjor (una burda còpia del “Je t’aime mélancolie” però en clau bakala), però em plau que Mylène m’hagi sorprès positivament. Un disc quasi completament en clau dance, que contrasta molt amb el reposat “Avant que l’ombre”. Imprescindible “C’est dans l’air”, on està més diviníssima que mai. Malgrat el to predominantment electrònic del disc, està clar que Mylène renuncia a guanyar nous fans per acontentar els de sempre. En aquest sentit, Mylène ja no és la Madonna francesa, com a molt seria la Mónica Naranjo francesa. Però què carai, “que le quiten lo bailao”… Això sí, estaria bé que deixés de fer duets amb Moby i els fes amb Morrissey. Per demanar, que no quedi.
