(You are my) guitar hero

Doncs sí, ja n’hi ha prou de tant tecno i ja és hora de reivindicar els que, musicalment, sempre han estat en un segon terme, a l’ombra d’una gran estrella. Sí, parlem dels herois de la guitarra: penso en el paper de Johnny Marr en l’ascens del divo Morrissey, The Edge en l’ascens del messiànic Bono o Mick Ronson en el del camaleó Bowie (què seria del Ziggy Stardust sense Mick Ronson???). En definitiva, grans guitarristes que han aplanat el camí perquè les grans estrelles per a les que treballaven esdevinguessin el que són, perquè moltes vegades darrera d’un gran divo del rock’n'roll hi ha un pacient artesà de les guitarres. Aquests tres que he citat per a mi formen una tríada celestial. Hi podríem ajuntar Robert Fripp i segurament algun que em deixo.

Però per a mi el déu absolut de la guitarra és Johnny Marr. Poc importa que la seva carrera post-Smiths sigui digna d’un capítol d’Expedient X o Cuarto Milenio: resumint, molta dispersió, molta col·laboració estel·lar, molt cameo oportunista i poca brillantesa. L’última notícia és que després de fitxar per Modest Mouse, Marr ha fitxat pels The Cribs, a qui dobla en edat! A Johnny Marr el redimeix el gran treball que va portar a Morrissey als altars: un guitarrista la inspiració del qual ha reconegut gent tant diferent com Oasis o Radiohead; l’home que, en plena era sintètica, va tornar a posar de moda les Rickenbacker de 12 cordes o les Telecaster i a més, sense solos avorrits i sense aires de superstar!

El meu petit homenatge passa per rescatar uns talls del concert de The Smiths el 1985 a Barcelona emès al seu dia a TV3 dins el programa Arsenal, realitzat per Manuel Huerga (sí, el director de “Salvador”). TV3 sempre ha estat “la nostra” però certament els primers anys va tenir una pretensió vanguardista que en part s’ha perdut i/o traslladat al canal 33. Bé, i sense més prolegòmens, em deixo d’off-topics! Sempre podeu consultar els enllaços per més informació!

Us passo dos vídeos i un petit comentari de cadascun a sota:

“Heaven knows I’m miserable now” és una de tantes cançons dels Smiths on la línia melòdica de les guitarres és tan important com la línia vocal i entre totes dues s’introdueix un joc meravellós. Quina lluminositat! I quin contrast irònic amb la lletra, irònica de per sí…

El so no és molt bo, però podem disfrutar aquesta intro tan en la línia d’arpegis “nets” de Johnny Marr i l’arrencada en clau rockabilly a partir del minut 1:25. A Johnny se’l veu disfrutar com un nen! A més, al minut 2 Manuel Huerga ens introdueix una bonica sorpresa… Per cert, tots els talls del concert dels Smiths emesos al programa “Arsenal” els podeu trobar a Youtube fent la cerca: “the smiths 1985 barcelona”.

---

Però no podia acabar aquest petit homenatge sense fer referència a la meva pròpia vida. En plena adolescència vaig tenir una fal·lera per aprendre a tocar la guitarra els resultats de la qual van ser, no cal dir-ho desastrosos. Cap als 15 anys vaig deixar el Casio per la guitarra espanyola i vaig començar a intentar amb més o menys fortuna a reproduir els riffs i acords dels meus guitarristes favorits. És curiós que com més “hard” sonaven, en realitat eren acords més fàcils de tocar (per exemple Nirvana), que descobreixes coses com que The Edge, fora dels efectes de so o de la seva impressionant velocitat d’execució,  juga amb ben poques notes i ben faciletes de tocar (en quant a la mítica velocitat de The Edge, mira que jo em mato a palles, però la meva mà dreta, la que serveix per “rascar” els acords, no té tanta velocitat, ni tocant amb pua!).

Però vet aquí que, quina injustícia divina sempre m’agradaven les cançons més difícils de tocar pels meus torpes dits! I entre les més difícils (sota una falsa aparença de simplicitat sonora) sempre estaven les melodies, arpegis, acords i riffs de Johnny Marr. Per sort i gràcies a youtube us puc oferir exemples de gent que ha reeixit molt millor que jo en reproduir la manera de tocar de Johnny de forma didàctica, mostrant bé com hem de desplaçar els dits pel màstil per tal de tocar aquests acompanyaments celestials. A més, sempre podeu fer karaoke cantant a sobre la part de Morrissey i sentir-vos estrella per un dia, tal i com cantava el susdit a “Sing your life”!

Quién te ha visto…

Ai, de l’amor a l’odi hi ha un pas, i en aquesta mena d’”amor” que sentim els fans cap als nostres cantants, escriptors, actors, etc. favorits, també. Sense anar més lluny, a dia d’avui i després de tantes decepcions encara no sé si considerar-me fan o detractor de Fanguarra Fangoria.

Amb Morrissey em passa una cosa semblant. Quan vaig descobir els Smiths, l’any 1994, vaig flipar en colors. Vaig descobrir unes lletres, una actitud, tot un món… que, a més, em va portar a tot un món nou d’universos paral·lels i a descobrir que durant els 80, que tenia per una dècada superficial, es va gestar el que avui coneixem per indie (sense els Smiths no hauria descobert els discos dels segells Cherry Red, Factory, Rough Trade o Sarah Records, ni gran part de l’indie posterior ni l’anterior, ni moltes referències literàries, cinematogràfiques o de cultura popular que avui considero imprescindibles…). En definitiva, els Smiths van ser la meva (definitiva) porta d’entrada al món i l’actitud indie.

Però a la vegada, amb els anys, vaig anar veient com el frontman dels Smiths, Morrissey, s’ha anat convertint amb els anys en una caricatura de sí mateix, difícilment defendible avui en dia. I no és que Morrissey s’hagi repetit, ni tampoc ha fet canvis radicals incomprensibles. No és això. És el fet que la seva evolució ha anat prenent, tant en el musical com en el lletrístic com en les actituds a l’escenari, una deriva autocomplaent certament inquietant. Hi ha molts dinosaures de la música que s’han conservat força íntegres artísticament parlant (Patti Smith, Lou Reed, REM…), d’altres han optat en determinats moments per la comercialitat pura i dura (Bowie) i d’altres, com Morrissey, que sense haver-se venut a la comercialitat i sense tampoc haver fet cap disc que diguis que és dolentíssim, senzillament cada dia fan més… ¿pena?

Vull dir, la gran troballa de Morrissey a l’època dels Smiths era fer lletres a la vegada poètiques i socialment rellevants, que mostraven punts de vista inèdits i interessants per parlar dels problemes reals de la gent, una mica a la manera dels drames teatrals de “kitchen sink” dels anys 60 o del neorrealisme italià. Morrissey era la veu dels misfits, dels freaks, dels desclassats, dels fracassats. D’aquella gent anònima i aparentment anodina per fora però que amaga una gran vida interior i que et trobes en cada poble, en cada barriada, en cada escola, en cada centre de treball…

I el més genial de tot era la manera com traslladava l’actitud “misfit” als escenaris. Va aconseguir ser més punk que els punks. I segurament sense aquest mestratge, la posada en escena dels grups indies seria avui molt diferent…

I ara, en què s’ha convertit el senyor Mozzer? Sembla ser que només s’ocupa del seu melic i ens delecta amb temes tan “apassionants” com les seves querelles judicials amb els antics companys musicals, el seu misantropisme i cert tufillo nacionalista anglès. Clar que una vegada t’has forrat de pasta, queda poc creïble fer lletres com “How soon is now” o “This charming man”. És el que té ser profeta dels misfits, que una vegada et forres, només pots ser profeta dels misfits milionaris, una mica com la Paris Hilton. Però el pitjor de tot és l’horrorosa i garrula banda musical pseudo-rockabilly amb què s’acompanya des de fa 15 anys i que ara vagi presumint de testosterona en els escenaris quan havia estat un profeta del tercer sexe.

P.S. Paris Hilton rules!

Àustria… culpable?

Suposo que no cal dir res a aquestes alçades sobre el “monstre d’Amstetten”, ja que qui més qui menys haurà escoltat o llegit la notícia. Ja sabeu, l’home que va tenir tancada la seva filla al soterrani durant 24 anys, la va violar repetidament i a resultes d’això van néixer, en condicions realment infrahumanes, set criatures durant el captiveri.

La novetat en aquest cas i que a mi m’ha fet flipar una mica és arribar a posar sota sospita un país sencer pels crims d’un individu psicòpata, com s’ha fet tant en la premsa internacional com en l’espanyola. Sembla ser que Alemanya i Àustria són blancs fàcils en aquest sentit, donat el seu passat nazi. Però realment és culpable la societat austríaca dels crims de Josef Fritzl, ni que sigui per omissió?

La veritat és que el concepte de culpa col·lectiva em sembla realment arcaic, de fet, la veig com una variant de la idea bíblica del pecat original. Vaig estar vivint 6 mesos a Alemanya i prou que vaig notar la indigestió de passat que hi ha allà. Sí, realment va ser molt fort el que va passar fa 65 anys, però… quin país té les mans netes, em pregunto? A més, en el tema de blanquejar el propi passat qui són uns experts són els països anglosaxons i França. I que consti que sóc un gran admirador tant de la civilització francesa com del món anglòfon.

Vaja, des de la meva convicció liberal (no en el sentit polític que se li sol donar, i menys en aquestes latituds, poseu-li un sentit més “il·lustrat” a la paraula), no veig pas que un home sigui, en sí, culpable del que han fet els seus avantpassats o els seus veïns. En tot cas seria culpable de no reconèixer aquest passat, de no fer honor a la veritat, d’amagar la brutícia sota la catifa.

I per tornar a la nota pop i vuitantera que suposo que sempre acabarà tenint aquest blog, recordar una commovedora cançó del debut dels Smiths, “Suffer Little Children”, que parla dels “Moor murders” (uns terribles segrestos i assassinats de nens a Manchester als anys 60). La cançó acaba entonant un “nostra culpa”: “Manchester, so much to answer for…”. En definitiva, potser el concepte de culpa col·lectiva o de pecat original, tan poètic en el fons, sigui una manera de no fer-nos responsables pel nostre propi present.

Provatures amb youtube

M’intentaré estrenar amb això d’insertar vídeos de youtube. He triat dos que il·lustren el post anterior. Un molt petardo dels Smiths visitant una escola i un de Prefab Sprout.

El dels nens cantant “This charming man” fa una mica de grima, la veritat, coneixent la lletra de la cançó. Morrissey era taaan pervers… (he knows so much about these things…). Em fa molta gràcia quan diu que la cançó és sobre ser encantador i que tothom hauria de ser encantador i ben educat.

I aquí el vídeo de “Goodbye Lucille #1″, retitulada “Johnny, Johnny” als USA. El disc també es diu “Two wheel’s God” enlloc d’Steve McQueen…

Els meus 8 discos dels 80 (part I)

Avui tinc el dia retro. La veritat és que haver nascut el 1976 i haver crescut entre sons sintètics, bateries metronòmiques i guitarres sinistres (és el que té ser germà petit de casa), ha marcat molt i molt els meus gustos musicals. De vegades em sento una mica com en aquella cançó d’Ellos, “1983″, en què el protagonista es va quedar al 1983. Jo de vegades sento que em vaig quedar al 1989, l’any del “Fan Fatal” o del “Violator” o fins i tot en el mateix 1983 que esmenta la cançó d’Ellos, entre els ritmes metronòmics del “Blue Monday” i el revival motown i els arpegis de “This charming man”.

Doncs bé, sense més prolegòmens, heus aquí els meus 8 discs dels 80 (a veure si algun dia poso els meus 80 dels 80). Per cert, aquest post està inspirat en un altre post genial que recomano caríssimament, del blog “El ruido de la calle“.

The Smiths: The queen is dead (1986)

Sí, em fa ràbia reconèixer-ho, perquè jo vaig descobrir a The Smiths amb “This charming man”, perquè Morrissey em cau bé com a artista fins al 1985, fins al “Meat is murder” (després va començar a guanyar massa diners i va començar a ser massa reina). Però és cert, encara que és un tòpic entre els entesos en música pop, que “The Queen is Dead” és el millor disc dels Smiths. Un disc superconvencional que duu el pop a altra dimensió, un misteri sense explicar. Com deien al NME, en la crítica de l’horrorós greatest hits que acaba de treure Mozzer: “Morrissey already has a Greatest Hits album out – it’s called ‘The Queen Is Dead’”. No hi ha més a dir. “The queen is dead” és l’equació màgica sense resoldre que ens van proposar Johnny Marr i Morrissey l’any 1986. I no, “There is a light that never goes out” segueix sense ser la meva cançó favorita dels Smiths, ni tan sols del “The Queen is dead”, però és un tros d’himne. Encara que, tal vegada, sigui una frase de la tontorrona “Frankly Mr. Shankly” la que millor resumeixi el “leitmotiv” ocult d’aquest petit gran disc: l’aposta pel romanticisme, la lluita contra la vulgaritat i la grisor, malgrat el perill de convertir-te en algú ridícul, excessiu, extravagant i pedant (oi, Morrissey?): “I want to live and I want to love: I want to catch something that I might be ashamed of”.

Prefab Sprout: Steve McQueen (1985)

És cert, és AOR (adult-oriented rock), però mola. Com mola el “Lexicon of love” d’ABC o mola l’”Avalon” de Roxy Music, per parlar de dos altres grans discs de pop suau dels 80. Però és que els matisos, el crooning de Paddy McAloon… és el que marca la diferència: senzillament em perden. Precisament, tal vegada sigui la cançó més AOR del disc la més representativa de Prefab Sprout: “When love breaks down”. Però més enllà del blue-eyed soul, estem davant un disc eclèctic: el minimalisme sintètic de “Desire As”, la calidesa i senzillesa tan deliciosament indie de les guitarres de “Goodbye Lucille” o “Bonnie”, el rockabilly postís de “Faron young” (i el “pedazo” de riff que van samplejar el 2005 les Feria). Mai van ser ni mainstream ni independents. I sempre van sonar cursis, a més conscientment i sense complexos (l’”Andromeda heights”, de 1997, ja és l’apoteosi del cursilisme). Però també van saber sonar emocionants, estilosos, audaços i, sobretot, adults en el sentit més sexual i sensual que pugui tenir la paraula “adult”. Perquè si Pete Shelley va dir que les cançons de Buzzcocks parlaven de sexe entre gent que no està casada, les de Prefab Sprout, per què no, parlen de sexe i desig entre gent que ja s’ha divorciat diverses vegades.