Monthly Archives: febrer 2008

Els meus 8 discos dels 80 (III)

El record que ha quedat dels 80 és el d’una dècada superficial, de musica sintètica i artificiosa, de cardats i hombreres (i Hombres G). D’acord, els 80 van ser això, però també hi van haver uns 80 indies (ja hem tret per aquí als Smiths) i, el que m’interessa per a aquestes dues ressenyes que vénen ara, uns 80 minimalistes. Sí, he dit mi-ni-ma-lis-tes, no m’he equivocat de paraula.

Ens situem en el difús canvi de dècada que donava lloc als 80, una època en què les escorrialles del punk encara convivien amb la disco music (recordeu “El bote de colón”), on l’estètica “hung up” era el què predominava (Siouxsie encara no havia posat de moda els cabells cardats), i on els déus de la música eren uns eclèctics i crescuts The Clash que amb “London calling” regnaven absolutament (si més no entre el públic proto-indie). En aquesta època nebulosa, es va començar a perpetrar una revolució silenciosa des de segells independents com Rough Trade o Cherry Red. Sense pretensions i segurament sense cap mena d’intencionalitat, però tot plegat, amb els anys, va desembocar en una nova manera d’entendre el pop. Una revolució, per cert, que sovint tenia veu de dona.

Young Marble Giants – Colossal Youth (1980)

Mare meva, encara no tinc paraules per descriure què té aquest disc, que vaig descobrir relativament fa poc (ara farà 3 anys), que el faci tan imprescindible en la meva vida. “Colossal Youth” va ser l’únic LP de Young Marble Giants, una fugaç banda de Cardiff formada el 1979 per Alison Statton i els germans Moxham, tres freaks fora de lloc i d’època, a qui no va somriure l’èxit comercial i que de fet, mentre va durar el grup, no van sortir del seu Cardiff natal.

Stuart Moxham, l’instrumentista, fou el petit geni del grup. “Colossal Youth” és, en molts aspectes la “seva” obra. Un disc minimalista però càlid, avantguardista i postpunk, però a la vegada inspirat en la música de fireta (literalment), la musica de varietats i les sintonies de ràdio de mitjan de segle XX. Sí, tot cap en un òrgan tret d’un altre temps, un baix gruixut, una guitarra rítmica rabiosa que no només ritma, sinó que edifica, estructura, humanitza i harmonitza les cançons, una prehistòrica caixa de ritmes que sona com una pilota de ping-pong i unes melodies i ganxos aparentment tontos i, en realitat, sublims. Cançons que semblen esbossos, haikus musicats, i què en realitat són bonsais cuidadíssims. Igual que hi ha dos tipus de polles, les shower i les grower, hi ha dos tipus de discos. I ja sabeu a quina categoria pertany “Colossal Youth”: en fred, a la primera de torn, enganya, i creix exponencialment escolta rere escolta.

Destacar també el contrapunt femení del grup, la inquietant i hieràtica veu d’Alison Statton, una veu que és tota una anomalia en la història del rock, i que tindria una brillantísima continuació amb el projecte Weekend, juntament amb Simon Booth i Spike: “La Varieté”, de 1982, un altre disc enblema i un titol que és tota una declaració de principis. El disc que va inaugurar el moviment lite-jazz i que no hem inclòs a la nostra llista (posaré “La Varieté” en un llistat de “discos que podrien haver entrat a la meva llista”). Després d’anys d’inactivitat, Alison va reemprendre la seva carrera a finals dels 80 en projectes més mediocres (tot i així, la seva versió com a “Devine & Statton” del “Bizarre love triangle” és molt superior a la de Jewel i a l’original de New Order). Us linquejo un post que analitza el rol modest però decisiu que ha tingut la figura de Mme. Statton en la història del pop.

El de Young Marble Giants es un llegat que encara falta investigar i descobrir. I és una llàstima que el revival postpunk dels darrers anys s’hagi fet poc ressò dels YMG. Perquè sense Young Marble Giants no haguessin existit, per posar un exemple, els Nirvana (sorprès/a? doncs YMG era un dels grups més citats per Kurt Cobain i, per comprovar aquest inesperat influx, només cal escoltar seguides la meravellosa tríada formada per les cançons “Salad Days”, “Credit in the straight world” -que, per cert, va versionar Courtney Love- i “Brand-New-Life”: sí, ara ja saps d’on surt el riff de “Smells like teen spirit” i la manera de rascar la guitarra del “Unplugged”). I no només es tracta de Nirvana (l’exemple més cèlebre i, de fet, en unes coordinades musicals força allunyades). És que tot el lo-fi i el twee-pop vuitanter, noranter i post2000 no s’entenen sense YMG.

Sí, el minimalisme ja existia abans, YMG agafen molts trucs prestats de la Velvet (qui no ho ha fet en els últims 40 anys?), però la forma de presentar el conjunt, el sentiment, el “duende” únic i irrepetible d’aquest trio, el seu indescriptible aire retrofuturista, és el que marca la diferència. Encara estàs a temps de descobrir-los. Mai la fredor i la sensualitat han estat tan properes.

P.S. YMG tenen myspace!

Marine Girls – Beach Party (1981) / Lazy ways (1983)

Van ser de les primeres a aplicar les receptes apreses de Young Marble Giants a la música pop. Però va ser per fer una cosa lleugerament diferent. Enlloc de les composicions robustes d’Stuart Moxham tenim unes adolescents que ni saben tocar ni saben cantar. I, de fet, aquest regust amateur és la gràcia i desgràcia de les Marine Girls.

Qui hi havia darrera d’aquest trio de noies marines? Doncs per començar Tracey Thorn, que després seria la meitat de Everything But The Girl i un altre duo de germanes, les germanes Fox: Jane Fox, l’altra meitat compositora del grup, i Alice Fox, l’altra meitat cantant. El primer disc de Marine Girls va ser publicat el 1981, quan Tracey i Jane només comptaven amb 17 anys (i Alice amb 15!!!). Però “Beach Party” no és acné-pop. Darrera de la incompetència vocal i de tècnica instrumental hi ha un talent i sobretot un excel·lentíssim gust musical per empastar el pop minimalista de guitarres après de Young Marble Giants amb l’herència dels grups de noies dels anys 50 i 60. Sí, Marine Girls van ser “les Supremes de Herfortshire”, amb els seus jocs vocals d’ambrosia. Van fabricar joies pop de menys de 2 minuts, amb unes lletres entre naif i protofeministes (l’entranyable “Honey” cantada per Tracey Thorn). I van demostrar que, si no tenies braços per tocar la bataca, doncs podies agafar unes congues i una caixa de ritmes, prescindir de la percussió i millorar el resultat. Realment no m’imagino les cançons de Marine Girls amb bateria. El resultat és fortament evocador i la referència al mar no és anecdòtica. Marine Girls són pop costaner: cançons per disfrutar en un estiu gris i fresc en un resort anglès, envoltat de jubilats, en un poble costaner kitsch d’aquells que Morrissey deia que Hitler s’havia oblidat de bombardejar.

“Lazy Ways” és la continuació i perfeccionament de la fórmula. Abans, però, caldria justificar perquè parlem de dos discos del mateix artista i no d’un: junts sumen un minutage d’uns quaranta-cinc minuts, des que es van reeditar, els dos es van vendre en un sol CD i, realment, les cançons del segon disc són una evolució natural de les del primer. De fet, un any abans d’aquest segon llançament, Tracey Thorn ja havia tret un disc en solitari i havia format Everything But The Girl amb el seu xicot Ben Watt. I d’alguna manera, la tensió soterrada entre Tracey i les germanes Fox planeja sobre el disc, però aquesta tensió dóna uns resultats meravellosos, comptant ara amb ni més ni menys que amb Stuart Moxham (Young Marble Giants) com a productor. Mai les veus de Tracey i Jane van empastar tant bé com a la deliciosa “Second sight“, una cançó per la qual molts donarien una vida i que jo vaig estar a punt de posar de banda sonora al meu casament; mai Marine Girls van ser tan audaces com quan es van atrevir a versionar el “Fever”, en una versió encantadora i irònica, que fins i tot supera la que faria Madonna als 90, i mai van sonar tan melancòliques i càlides com en el títol que dona nom al disc, “Lazy ways”.

Per cert, Marine Girls també eren llistades en el top 50 de Kurt Cobain en els seus diaris pòstums (novament sorpresos?). Podeu trobar més informació sobre les noies marines en aquest meravellós article que va fer un entregat fan. Realment costa de trobar informació sobre Marine Girls a la xarxa. A Youtube només hi ha un vídeo defectuós del “A place in the sun“, ara bé, val la pena mirar-se’l pel kitsch no ja de l’escenari del vídeo sinó dels horribles pentinats DIY estil “m’acabo d’aixecar del llit” i que tant furor farien als 80 (i que encara continuen fent furor en el col·lectiu okupa). Tot plegat, fa que ser fan d’elles sigui com formar part d’un selecte club de privilegiats (o era de freaks?). O potser no tan selecte si tenim en compte que tot el Donosti Sound, des d’Aventuras de Kirlian a La Buena Vida, és en gran part un homenatge a les noies marines.

Els meus 8 discos dels 80 (II)

The Cure – Pornography (1982)

Alguna vegada t’has sentit brut? Ens entenem, brut en el sentit espiritual de la paraula? Doncs si t’agrada de tant en tant revolcar-te en el fang, Pornography hauria de ser un dels teus discos de capçalera. No és un disc que deixi indiferent, i la prova és que al seu dia la crítica el va posar a parir i que molts fans de The Cure continuen pensant que és el millor disc, no ja de la famosa “trilogia sinistra” de The Cure, sinó de tota la seva discografia. Acèrrims i detractors. Una genialitat i una estafa. “Pornography” té un so dens, magmàtic, “guarro”, que contrasta molt amb el so més atmosfèric i net de les dues anteriors entregues de la trilogia. Potser la producció és excessiva i tot, per exemple, en l’abús de l’efecte “eco” (però potser sigui precisament aquí on estigui la gràcia del disc, només cal veure la mateixa inquietantíssima foto borrosa de la portada, on distingim els tres membres de The Cure tapats amb unes caretes, mascarada macabra que ens faria pensar en la “Matança de Texas”, si no fos perquè el disc té uns altres referents completament diferents).

El disc té una arrencada abrupta amb “100 years”, potser el que més s’assembli a un single potencial del disc (tot i que el single extret fou la apocalíptica “the hanging garden”). Però el nucli dur del disc comença amb la segona cançó, “A short term effect” i les quatre posteriors. Jo moltes vegades em poso les cinc seguides i realment, atrapa. Això sí, no és un disc dels que entrin a la primera. Però és un disc rexona: “no te abandona”. El clímax arriba amb la tríada de cançons “Siamese twins”-“The Figurehead”-“A strange day”. Quin trio. Realment tot el que avui dia reconeixem com a marca de la casa d’allò “sinistre” està contingut en aquestes tres cançons. Predominen les guitarres afilades, contrapunt d’unes melodies depriments que apareixen enterrades (quasi bé esclafades) sota una mena de “mur de so”, on hi contribueix decisivament la forta presència de la percussió i el ritme en tot el disc: un baix i bateria gruixuts, primitus, quasi tribals, orgànics… res a veure amb la moda sintètica de l’època. Per acabar el disc, tenim les dues cançons amb un tractament més radical, potser massa i tot: “Cold”, dominada per un òrgan mortuori, cosa que la fa potser massa òbvia i démodé, i, sobretot, “Pornography”, les seves atmòsferes i el seu genial ús del sampler, la bateria a l’estil “m’estic caient per unes escales” i una base magmàtica de guitarres abrasives que posen fi a aquesta bacanal sonora.

I les lletres? Fantasies de mort, destrucció, sexe i violència emocional, en un disc que els seus autors van fer completament passats de drogues. Però és que això és molt més que un “walk on the wild side” à la The Cure. Primer, perquè és difícil de superar la bellesa de les lletres de “Siamese twins” o “The figurehead” i, segon, perquè jo m’inclino més per veure que el disc va ser com una teràpia per a Robert Smith, que no es va atrevir a realizar la veritable seqüela d’aquest àlbum fins 7 anys després, amb “Disintegration”. Al cap i a la fi, Robert podria haver estat un màrtir del rock més, com Ian Curtis i, de fet, la influència de Joy Division és molt present en aquest disc. Però el mateix Robert ens avisa en els últims versos del disc, qual “drama queen”, que renaixerà com l’au fenix: “I must fight this sickness, find a cure”. Per això ens afartaria amb cançons pop i sucroses durant els 5 anys següents, i que consti que a mi m’encanta el pop i m’encanten les cançons que surten en anuncis de iogurts.

Provatures amb youtube

M’intentaré estrenar amb això d’insertar vídeos de youtube. He triat dos que il·lustren el post anterior. Un molt petardo dels Smiths visitant una escola i un de Prefab Sprout.

El dels nens cantant “This charming man” fa una mica de grima, la veritat, coneixent la lletra de la cançó. Morrissey era taaan pervers… (he knows so much about these things…). Em fa molta gràcia quan diu que la cançó és sobre ser encantador i que tothom hauria de ser encantador i ben educat.

I aquí el vídeo de “Goodbye Lucille #1”, retitulada “Johnny, Johnny” als USA. El disc també es diu “Two wheel’s God” enlloc d’Steve McQueen…

Els meus 8 discos dels 80 (part I)

Avui tinc el dia retro. La veritat és que haver nascut el 1976 i haver crescut entre sons sintètics, bateries metronòmiques i guitarres sinistres (és el que té ser germà petit de casa), ha marcat molt i molt els meus gustos musicals. De vegades em sento una mica com en aquella cançó d’Ellos, “1983”, en què el protagonista es va quedar al 1983. Jo de vegades sento que em vaig quedar al 1989, l’any del “Fan Fatal” o del “Violator” o fins i tot en el mateix 1983 que esmenta la cançó d’Ellos, entre els ritmes metronòmics del “Blue Monday” i el revival motown i els arpegis de “This charming man”.

Doncs bé, sense més prolegòmens, heus aquí els meus 8 discs dels 80 (a veure si algun dia poso els meus 80 dels 80). Per cert, aquest post està inspirat en un altre post genial que recomano caríssimament, del blog “El ruido de la calle“.

The Smiths: The queen is dead (1986)

Sí, em fa ràbia reconèixer-ho, perquè jo vaig descobrir a The Smiths amb “This charming man”, perquè Morrissey em cau bé com a artista fins al 1985, fins al “Meat is murder” (després va començar a guanyar massa diners i va començar a ser massa reina). Però és cert, encara que és un tòpic entre els entesos en música pop, que “The Queen is Dead” és el millor disc dels Smiths. Un disc superconvencional que duu el pop a altra dimensió, un misteri sense explicar. Com deien al NME, en la crítica de l’horrorós greatest hits que acaba de treure Mozzer: “Morrissey already has a Greatest Hits album out – it’s called ‘The Queen Is Dead’”. No hi ha més a dir. “The queen is dead” és l’equació màgica sense resoldre que ens van proposar Johnny Marr i Morrissey l’any 1986. I no, “There is a light that never goes out” segueix sense ser la meva cançó favorita dels Smiths, ni tan sols del “The Queen is dead”, però és un tros d’himne. Encara que, tal vegada, sigui una frase de la tontorrona “Frankly Mr. Shankly” la que millor resumeixi el “leitmotiv” ocult d’aquest petit gran disc: l’aposta pel romanticisme, la lluita contra la vulgaritat i la grisor, malgrat el perill de convertir-te en algú ridícul, excessiu, extravagant i pedant (oi, Morrissey?): “I want to live and I want to love: I want to catch something that I might be ashamed of”.

Prefab Sprout: Steve McQueen (1985)

És cert, és AOR (adult-oriented rock), però mola. Com mola el “Lexicon of love” d’ABC o mola l'”Avalon” de Roxy Music, per parlar de dos altres grans discs de pop suau dels 80. Però és que els matisos, el crooning de Paddy McAloon… és el que marca la diferència: senzillament em perden. Precisament, tal vegada sigui la cançó més AOR del disc la més representativa de Prefab Sprout: “When love breaks down”. Però més enllà del blue-eyed soul, estem davant un disc eclèctic: el minimalisme sintètic de “Desire As”, la calidesa i senzillesa tan deliciosament indie de les guitarres de “Goodbye Lucille” o “Bonnie”, el rockabilly postís de “Faron young” (i el “pedazo” de riff que van samplejar el 2005 les Feria). Mai van ser ni mainstream ni independents. I sempre van sonar cursis, a més conscientment i sense complexos (l'”Andromeda heights”, de 1997, ja és l’apoteosi del cursilisme). Però també van saber sonar emocionants, estilosos, audaços i, sobretot, adults en el sentit més sexual i sensual que pugui tenir la paraula “adult”. Perquè si Pete Shelley va dir que les cançons de Buzzcocks parlaven de sexe entre gent que no està casada, les de Prefab Sprout, per què no, parlen de sexe i desig entre gent que ja s’ha divorciat diverses vegades.