Els meus 8 discos dels 80 (part I)

Avui tinc el dia retro. La veritat és que haver nascut el 1976 i haver crescut entre sons sintètics, bateries metronòmiques i guitarres sinistres (és el que té ser germà petit de casa), ha marcat molt i molt els meus gustos musicals. De vegades em sento una mica com en aquella cançó d’Ellos, “1983”, en què el protagonista es va quedar al 1983. Jo de vegades sento que em vaig quedar al 1989, l’any del “Fan Fatal” o del “Violator” o fins i tot en el mateix 1983 que esmenta la cançó d’Ellos, entre els ritmes metronòmics del “Blue Monday” i el revival motown i els arpegis de “This charming man”.

Doncs bé, sense més prolegòmens, heus aquí els meus 8 discs dels 80 (a veure si algun dia poso els meus 80 dels 80). Per cert, aquest post està inspirat en un altre post genial que recomano caríssimament, del blog “El ruido de la calle“.

The Smiths: The queen is dead (1986)

Sí, em fa ràbia reconèixer-ho, perquè jo vaig descobrir a The Smiths amb “This charming man”, perquè Morrissey em cau bé com a artista fins al 1985, fins al “Meat is murder” (després va començar a guanyar massa diners i va començar a ser massa reina). Però és cert, encara que és un tòpic entre els entesos en música pop, que “The Queen is Dead” és el millor disc dels Smiths. Un disc superconvencional que duu el pop a altra dimensió, un misteri sense explicar. Com deien al NME, en la crítica de l’horrorós greatest hits que acaba de treure Mozzer: “Morrissey already has a Greatest Hits album out – it’s called ‘The Queen Is Dead’”. No hi ha més a dir. “The queen is dead” és l’equació màgica sense resoldre que ens van proposar Johnny Marr i Morrissey l’any 1986. I no, “There is a light that never goes out” segueix sense ser la meva cançó favorita dels Smiths, ni tan sols del “The Queen is dead”, però és un tros d’himne. Encara que, tal vegada, sigui una frase de la tontorrona “Frankly Mr. Shankly” la que millor resumeixi el “leitmotiv” ocult d’aquest petit gran disc: l’aposta pel romanticisme, la lluita contra la vulgaritat i la grisor, malgrat el perill de convertir-te en algú ridícul, excessiu, extravagant i pedant (oi, Morrissey?): “I want to live and I want to love: I want to catch something that I might be ashamed of”.

Prefab Sprout: Steve McQueen (1985)

És cert, és AOR (adult-oriented rock), però mola. Com mola el “Lexicon of love” d’ABC o mola l'”Avalon” de Roxy Music, per parlar de dos altres grans discs de pop suau dels 80. Però és que els matisos, el crooning de Paddy McAloon… és el que marca la diferència: senzillament em perden. Precisament, tal vegada sigui la cançó més AOR del disc la més representativa de Prefab Sprout: “When love breaks down”. Però més enllà del blue-eyed soul, estem davant un disc eclèctic: el minimalisme sintètic de “Desire As”, la calidesa i senzillesa tan deliciosament indie de les guitarres de “Goodbye Lucille” o “Bonnie”, el rockabilly postís de “Faron young” (i el “pedazo” de riff que van samplejar el 2005 les Feria). Mai van ser ni mainstream ni independents. I sempre van sonar cursis, a més conscientment i sense complexos (l'”Andromeda heights”, de 1997, ja és l’apoteosi del cursilisme). Però també van saber sonar emocionants, estilosos, audaços i, sobretot, adults en el sentit més sexual i sensual que pugui tenir la paraula “adult”. Perquè si Pete Shelley va dir que les cançons de Buzzcocks parlaven de sexe entre gent que no està casada, les de Prefab Sprout, per què no, parlen de sexe i desig entre gent que ja s’ha divorciat diverses vegades.

Advertisements

4 responses to “Els meus 8 discos dels 80 (part I)

  1. Woooo!
    Per fi el teu blog admet comentaris!!
    Que dir de “The Queen is dead” doncs que inlou dos himnes POP amb majúscules: “Bigmouth strikes again” i la meva ultrafavorita “There is a light that never goes out”, cançó que mai em cansaria d’escoltar!

  2. “To die at your side, well, the plesure and the prvilege is mine!”

    Morrisey és una llum que mai s’apagarà

  3. Aix, quina ilu que hagis comentat al meu projecte de blog, glamboy69! The pleasure and privilege is mine to have you here commenting my post!

  4. Retroenllaç: Crooners (part 3): Paddy McAloon « Això és més vell que l’anar a peu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s