Els meus 8 discos dels 80 (II)

The Cure – Pornography (1982)

Alguna vegada t’has sentit brut? Ens entenem, brut en el sentit espiritual de la paraula? Doncs si t’agrada de tant en tant revolcar-te en el fang, Pornography hauria de ser un dels teus discos de capçalera. No és un disc que deixi indiferent, i la prova és que al seu dia la crítica el va posar a parir i que molts fans de The Cure continuen pensant que és el millor disc, no ja de la famosa “trilogia sinistra” de The Cure, sinó de tota la seva discografia. Acèrrims i detractors. Una genialitat i una estafa. “Pornography” té un so dens, magmàtic, “guarro”, que contrasta molt amb el so més atmosfèric i net de les dues anteriors entregues de la trilogia. Potser la producció és excessiva i tot, per exemple, en l’abús de l’efecte “eco” (però potser sigui precisament aquí on estigui la gràcia del disc, només cal veure la mateixa inquietantíssima foto borrosa de la portada, on distingim els tres membres de The Cure tapats amb unes caretes, mascarada macabra que ens faria pensar en la “Matança de Texas”, si no fos perquè el disc té uns altres referents completament diferents).

El disc té una arrencada abrupta amb “100 years”, potser el que més s’assembli a un single potencial del disc (tot i que el single extret fou la apocalíptica “the hanging garden”). Però el nucli dur del disc comença amb la segona cançó, “A short term effect” i les quatre posteriors. Jo moltes vegades em poso les cinc seguides i realment, atrapa. Això sí, no és un disc dels que entrin a la primera. Però és un disc rexona: “no te abandona”. El clímax arriba amb la tríada de cançons “Siamese twins”-“The Figurehead”-“A strange day”. Quin trio. Realment tot el que avui dia reconeixem com a marca de la casa d’allò “sinistre” està contingut en aquestes tres cançons. Predominen les guitarres afilades, contrapunt d’unes melodies depriments que apareixen enterrades (quasi bé esclafades) sota una mena de “mur de so”, on hi contribueix decisivament la forta presència de la percussió i el ritme en tot el disc: un baix i bateria gruixuts, primitus, quasi tribals, orgànics… res a veure amb la moda sintètica de l’època. Per acabar el disc, tenim les dues cançons amb un tractament més radical, potser massa i tot: “Cold”, dominada per un òrgan mortuori, cosa que la fa potser massa òbvia i démodé, i, sobretot, “Pornography”, les seves atmòsferes i el seu genial ús del sampler, la bateria a l’estil “m’estic caient per unes escales” i una base magmàtica de guitarres abrasives que posen fi a aquesta bacanal sonora.

I les lletres? Fantasies de mort, destrucció, sexe i violència emocional, en un disc que els seus autors van fer completament passats de drogues. Però és que això és molt més que un “walk on the wild side” à la The Cure. Primer, perquè és difícil de superar la bellesa de les lletres de “Siamese twins” o “The figurehead” i, segon, perquè jo m’inclino més per veure que el disc va ser com una teràpia per a Robert Smith, que no es va atrevir a realizar la veritable seqüela d’aquest àlbum fins 7 anys després, amb “Disintegration”. Al cap i a la fi, Robert podria haver estat un màrtir del rock més, com Ian Curtis i, de fet, la influència de Joy Division és molt present en aquest disc. Però el mateix Robert ens avisa en els últims versos del disc, qual “drama queen”, que renaixerà com l’au fenix: “I must fight this sickness, find a cure”. Per això ens afartaria amb cançons pop i sucroses durant els 5 anys següents, i que consti que a mi m’encanta el pop i m’encanten les cançons que surten en anuncis de iogurts.

Advertisements

4 responses to “Els meus 8 discos dels 80 (II)

  1. Genial disco! Ahora que me lo recuerdas lo reescucharé q lo tengo olvidau!

  2. T’acabo de descobrir, i espero que segueixis escrivint de música.., o del que sigui! Em penso que coincidim en gustos, pel que he llegit!

    Coincideixo amb tu amb tema Cure però no tant amb el pornography (que també: la seva capacitat sinistre “me pone” que no veas, jajaja) com amb el “Kiss me Kiss me Kiss me”.. quins bons records, aquell disc! I que “ochentero”, Dèu Meu!!! Ens llegim i sort amb el trasllat nano!

    pd: mira’t l’enllaç de la seva web.. està força bé!
    http://www.thecure.com/

  3. Ei, benvingut al meu blog xfar. Una de les virtuts de The Cure és que si parles del “millor” disc tens uns quants candidats a triar: “Three imaginary boys”, “Faith”, “Kiss me…”, “Disintegration”. El “just like heaven” és una de les millors cançons de pop mai escrites.

  4. Doncs tens raó! Et contesto al comenatri de Blade runner al meu bloc i molt amable per deixar-lo, per cert! Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s