Monthly Archives: Juliol 2008

I love synthpop (III): Les edats de Depeche Mode durant els 80

Nota: abans de llegir aquest post, llegiu el que he escrit sobre Vince Clarke

Als Depeche jo els vaig descobrir amb el “Violator” amb 13 anyets, el 1990. Vaig ser tant fan, que va ser el primer grup del qual em vaig dedicar a investigar retrospectivament la discografia sencera. I quina va ser la meva sorpresa en trobar-me amb un grup amb unes metamorfosis comparables amb les de David Bowie als 70! Perquè després diguin que el tecno sona tot igual!

De la primera etapa amb Vince Clarke, d’estil diguem-ne “New romantic” ja hem parlat. És un fet que quan Vince va marxar del grup ningú apostava per Depeche, però Martin Gore es va decidir a passar a composar. La gràcia d’això és que Depeche trigaria uns anys a trobar un estil propi i que experimentarien amb molts sons. Des d’aquest humil racó us en faig una petita mostra:

Tecno sinistre: The sun and the rainfall (1982)

Tecno amb missatge social (anticapitalista, ecologista…): Everything counts (1983)

Tecno industrial (amb més missatge social): People are people (1984)

Tecno dark-eròtic-post industrial: Stripped (1986)


Tecno amb ínfules classicistes per a les masses: Never let me down again (1987)

Tecno macarra rockabilly d’spaghetti western: Personal Jesus (1989)

I això que no comento la carrera posterior fins a l’actualitat, ehhh? Per cloure aquest accidentat post, no em puc estar de posar-vos la cançó que va tenir la culpa de tot. La que em va fer ser fan d’aquest grup: Enjoy the silence (1990).

Ei que queda pendent encara parlar de New Order, Pet Shop Boys, Bronski Beat… no us lliurareu del tecnopop, de moment…

Anuncis

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l’altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L’àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com “Photographic“, “Shout” o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) “What’s your name?”. Poca gent es prenia seriosament als Depeche l’any 1981, però aquest disc de debut que s’ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia “fosca” (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l’autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o … Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M’encanta l’aire macarrilla de Dave Gahan i les “noies de companyia”! Just can’t get enough:


Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per “nyonya”, i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i … Enrique Iglesias!


El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com “Nobody’s diary“, “Don’t go” o l’estàndard de les pistes de ball “Situation“. Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d’honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més “petardo” de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d’inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l’armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb “Oh, l’amour”, per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!

Per cert, no us perdeu l’homenatge que van fer a ABBA:

I love synth-pop (I)

El pop electrònic ha estat un gènere musical sovint menyspreuat. Des dels primers 80 ja era un gènere controvertit. Recordo haver sentit des de petit opinions del tipus que no tenia mèrit, que no tenia ànima, i sens dubte, l’opinió més omnipresent entre els meus companys d’EGB i BUP: que era música per a monyes (sic). Bé, cal dir que en tot prejudici hi ha una petita part de veritat: els clubs gais de Nova Iork, Londres o Eivissa van ser pioners als anys 80 en introduir aquest estil musical en les seves diferents mutacions -synthpop, electro, hi’nrg, house…-. I, sens dubte, abans que el petardeo i les Arenas movedisses envaissin amb dubtós gust la Barcelona gai, molt moderneo hetero peregrinava per antros gais com Satanassa o El Convento per la qualitat música que posaven (miracle, no posaven bacalao!).

Fins i tot, la gent moderna i indie no es lliurava de certs prejudicis, sobretot en plena era grunge. Després, cap a mitjans dels 90, amb el boom de grups com Chemical Brothers i els inicis del festival Sonar, la música electrònica es passaria a veure com a “cool” i ex-grunges que havien despotricat del synthpop passaven a escoltar només música electrònica i dir que el rock havia mort. No és broma, Pet Shop Boys, probablement el grup de pop electrònic amb una trajectòria musical més sòlida, han tingut un reconeixement molt tardà com a grans artesans de cançons pop que són, a l’altura d’uns Lennon/McCartney. Sempre se’ls va titllar de “frívols” (què havien de fer? agafar guitarres distorsionades i cantar “que xungo estoooy, que neeegro lo veo tóoo, mi voy a suisidáaaa”?). O, per exemple, els menyspreu cap a New Order de molts fans de Joy Division (nota per a profans: New Order són la continuació del projecte Joy Division; després del suïcidi del cantant, Ian Curtis, els membres restants van canviar les guitarres pels sintetitzadors): recordo un company d’universitat que tenia un gust musical exquisit i de fet va ser qui em va introduir a Joy Division, que un dia em va veure escoltant New Order, grup que jo ja coneixia d’abans de Joy Division, i em va dir: “New Order? ecccs, si és tecno!!!” (toma prejudici!).

Amb el synthpop passa com amb tots els altres estils musicals que englobem dins aquesta cosa informe que és el pop: la idea ve de fora i els britànics la vampiritzen. Als 60 això va passar amb el blues i el rock’n’roll americans. La idea va ser dels ianquis però les vendes al final se les van endur els Beatles i els Rolling. Però després de la sacsejada del punk, els anglesets, tan donats a mirar-se el melic, i que les úniques vegades que miraven fora era per agafar idees de la música americana, van començar a mirar a l’altra banda del canal de la mànega. Gent com Bowie o Brian Eno, durant la segona meitat dels 70 van fer peregrinacions a Berlin per empapar-se de modernitat krautrònica i prototecno. I de fet, tots i cadascun dels primers grups de pop electrònic tenien el mateix referent musical: sí, estem parlant dels pares de l’invent, Kraftwerk.

Kraftwerk

Aquests xicots de Düsseldorf venien del “krautrock“, de fet tenen molts lligams no només musicals sinó personals amb clàssics del gènere com Neu! o Can. En realitat, del krautrock al synthpop hi ha només un pas, que és prescindir dels instruments analògics, encara que sigui amb ordinadors que ocupen tota una habitació. Tot i que venien del conservatori, que eren confessos fans de Stockhausen i que els seus inicis són molt experimentals, a partir de mitjans dels 70 van començar a facturar discos cada vegada més pop i “assequibles”: Autobahn (1974), Radioaktivität (1975) i, sobretot, els dos discos que més han influït en el synthpop: Trans Europa Express (1977) i Die Mensch Maschine (1978). La cançó més famosa de Kraftwerk és “Das Model” però em plau més el retrofuturisme irònic i la posada en escena de Die Roboter. En 30 anys el so no ha envellit gens!


Visage

Abans de Visage, gent com John Foxx, Gary Numan o OMD ja havien introduït les ensenyances de Kraftwerk en terres britàniques. De fet, “Enola gay” d’OMD, es pot considerar el primer gran èxit de vendes synthpop, la tardor de 1980. Només dos mesos després, Visage van rebentar les llistes d’èxits europees amb una fórmula musical semblant, però la van presentar amb una exòtica imatge neo-glam i bowie-esca que Steve Strange, líder i veritable ànima de Visage, portava cultivant des de finals dels 70 al club Billy’s de Londres, freqüentat entre d’altres per Boy George. Aquest club londinenc, amb més plomes que un galliner i que semblava una pasarel·la parisenca, va ser el caldo de cultiu de l’efímer moviment que després s’anomenaria “new romantic” i que tant van copiar els Mecano de la primera època. De fet, el vídeo de “perdido en mi habitación” copia coses del “Fade to grey” de Visage. Per no parlar del furor que van fer a principis dels 80 els harlequins, els paiassos tristos i els vestits colonials d’època (com els horrorosos pantalons bombatxos que van popularizar Duran Duran i que encara a dia d’avui porten moltes noies okupa-perroflautes)!


“Feel the rain like an English summer / hear the notes from a distant song / Stepping out from a back shop poster / wishing life wouldn’t be so long”. No és un marcià, és Steve Strange abans d’esguerrar-se la vida amb l’heroina. Per cert què seria de l’italodisco sense “Fade to grey”. I quin glamour-chic els versos en francès: durant el canvi de dècada dels 70 als 80 als britànics els fascinava Europa, tot plegat quedava molt (mari)culte!

Per cert que quin homenatge/plagi a Visage el de Kelly Osbourne!

I a la propera entrega: Yazoo, New Order, Bronski Beat i Pet Shop Boys, entre d’altres.

Radovan Karadzic, Adolf Eichmann, Hegel, Max Aue i la banalitat del mal

Sens dubte, la notícia d’aquesta setmana ha estat la detenció del criminal de guerra Radovan Karadzic. Karadzic, buscat des de fa més d’una dècada, és el principal responsable de la matança d’Srebrenica, l’episodi més sanguinari de la guerra de l’ex-iugoslàvia, on van ser assassinats uns 8000 bosnis musulmans, el genocidi més important des de la segona guerra mundial en terres europees.

Karadzic ocultava la seva identitat sota una tupida barba i una nova professió com a curander. De fet, tenia pàgina web i tot! http://www.psy-help-energy.com/ No us perdeu els amulets de tot a cent que venia!

Aquí tenim una foto d’ell donant una conferència. Noteu el seu look a mig camí entre un neohippie pacífic i un malèvol Rasputin:


El més fort de Karadzic o el que m’ha xocat més és que era un poeta relativament reconegut (premi de la Unió d’Escriptors de Rússia l’any 1994), fins i tot algun dels seus llibres de poesia és per a nens i va estar publicant en la clandestinitat durant el seu amagatall! La veritat sento curiositat morbosa per llegir un poema dels seus. Dulce et decorum est pro patria occidere? (parafrassejant, amb perdó, a Wilfred Owen). Per a la història de la infàmia queda una frase d’aquest carnisser durant el setge a Sarajevo de 1993: “Els habitants de Sarajevo no contaran els seus morts. Contaran els vius”.

Tot això em recorda molt a la cèlebre tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, a propòsit del criminal de guerra Adolf Eichmann, responsable de la logística dels camps d’extermini nazis. Eichmann, segrestat pel Mossad i executat a Israel, havia estat amagat durant anys a l’Argentina sota una falsa identitat (ens sona la història?). Durant la seva defensa en el judici que se li va fer, bàsicament va dir que es va limitar a “obeir ordres”. El cas d’aquest home, de més aviat poques llums i personalitat dèbil i mediocre, per ser el criminal de guerra que era, era per a Arendt un exemple paradigmàtic del que ella va anomenar “la banalitat del mal”. Doncs sí, els malvats són gent superficial i vulgar, com tu i con jo. No són uns llucifers.

Això sí, veiem que la història es repeteix. ¿Ho fa, com deia Hegel, la primera vegada com una tragèdia, la segona, com una farsa? En tot cas el silenci dels morts és el mateix i la neu cau cada hivern, amb la seva lleugeresa, sobre els vius i els morts, a Auschwitz i a Srebrenica (parafrassejant aquesta vegada a James Joyce).

P.S. La banalitat del mal és òbviament un dels temes centrals de Les Bienveillantes de Jonathan Littell (vaig per la pàgina 437, tot just he acabat el capítol “Courante”, cuidadín no em feu spoilers). De fet, és tan banal el mal com per poder-nos podem identificar amb el protagonista? Haguéssim fet el mateix en la seva situació, tal i com assegura ell?