Radovan Karadzic, Adolf Eichmann, Hegel, Max Aue i la banalitat del mal

Sens dubte, la notícia d’aquesta setmana ha estat la detenció del criminal de guerra Radovan Karadzic. Karadzic, buscat des de fa més d’una dècada, és el principal responsable de la matança d’Srebrenica, l’episodi més sanguinari de la guerra de l’ex-iugoslàvia, on van ser assassinats uns 8000 bosnis musulmans, el genocidi més important des de la segona guerra mundial en terres europees.

Karadzic ocultava la seva identitat sota una tupida barba i una nova professió com a curander. De fet, tenia pàgina web i tot! http://www.psy-help-energy.com/ No us perdeu els amulets de tot a cent que venia!

Aquí tenim una foto d’ell donant una conferència. Noteu el seu look a mig camí entre un neohippie pacífic i un malèvol Rasputin:


El més fort de Karadzic o el que m’ha xocat més és que era un poeta relativament reconegut (premi de la Unió d’Escriptors de Rússia l’any 1994), fins i tot algun dels seus llibres de poesia és per a nens i va estar publicant en la clandestinitat durant el seu amagatall! La veritat sento curiositat morbosa per llegir un poema dels seus. Dulce et decorum est pro patria occidere? (parafrassejant, amb perdó, a Wilfred Owen). Per a la història de la infàmia queda una frase d’aquest carnisser durant el setge a Sarajevo de 1993: “Els habitants de Sarajevo no contaran els seus morts. Contaran els vius”.

Tot això em recorda molt a la cèlebre tesi de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, a propòsit del criminal de guerra Adolf Eichmann, responsable de la logística dels camps d’extermini nazis. Eichmann, segrestat pel Mossad i executat a Israel, havia estat amagat durant anys a l’Argentina sota una falsa identitat (ens sona la història?). Durant la seva defensa en el judici que se li va fer, bàsicament va dir que es va limitar a “obeir ordres”. El cas d’aquest home, de més aviat poques llums i personalitat dèbil i mediocre, per ser el criminal de guerra que era, era per a Arendt un exemple paradigmàtic del que ella va anomenar “la banalitat del mal”. Doncs sí, els malvats són gent superficial i vulgar, com tu i con jo. No són uns llucifers.

Això sí, veiem que la història es repeteix. ¿Ho fa, com deia Hegel, la primera vegada com una tragèdia, la segona, com una farsa? En tot cas el silenci dels morts és el mateix i la neu cau cada hivern, amb la seva lleugeresa, sobre els vius i els morts, a Auschwitz i a Srebrenica (parafrassejant aquesta vegada a James Joyce).

P.S. La banalitat del mal és òbviament un dels temes centrals de Les Bienveillantes de Jonathan Littell (vaig per la pàgina 437, tot just he acabat el capítol “Courante”, cuidadín no em feu spoilers). De fet, és tan banal el mal com per poder-nos podem identificar amb el protagonista? Haguéssim fet el mateix en la seva situació, tal i com assegura ell?

Anuncis

10 responses to “Radovan Karadzic, Adolf Eichmann, Hegel, Max Aue i la banalitat del mal

  1. O MY God!! Tu també t’estas llegint aquest llibre?? N’he sentit a parlar tantissim, que al final no tindré més remei que llegir-lo!!

    En quan a la bondat del mal… si, Hitler era un adorable vegetariá, abstemi i estudiant de belles arts.
    Hem de trencar amb el mite platònic que qui es dolent és perqué no coneix el bé: jo m’inclino per una posició materialista: son les cicumstàncies socioals i econòmiques les que determinen les accions d’un individu!

  2. Jaja doncs és un totxo de 1000 pàgines i a més dens!

    Ummm… Morrissey també és vegetarià i abstemi. Ara entenc les acusacions de racisme i les lletres polèmiques de l’etapa Your Arsenal!

    Sobre el tema del materialisme… bé està clar que hi ha unes ideologies que justifiquen el genocidi sense les quals hagués estat impossible mobilitzar la gent per tal de cometre assassinats múltiples, ja sigui la gran sèrbia, la gran alemanya, restaurar el califat, l’hegemonia mundial dels USA, el colonialisme de les potències europees…

    Vull dir que sí, hi ha una part material i econòmica òbvia (existeix en totes les guerres) però també hi ha una part de corrents ideològiques i de pensament…

    A més si parlem d’una persona individual és un tema de psicologia, psicologia tant individual com social, però psicologia al cap i a la fi …

    Per mi la pregunta és: ¿què va portar a un mal dibuixant vienès a idear la solució final? ¿què va portar a un psiquiatre autor de poemes per adults i nens a idear el genocidi de mitja Bòsnia per després acabar com un curandero entre new age i ultraortodox del més pur estil rasputin?

  3. Em sembla que Hegel no tenia raó. Quan es repeteix la història, torna a ser un altra tragedia. Sembla increible, però després dels rius de tinta que s’han escrit sobre Auschwitz (i demés) semblava que, com a mínim, Europa estaria vacunada de la bogeria racial. Doncs NO!

    I la història és idèntica, perquè Karadzic no va matar personalment els vuit mil musulmans d’Sbrenica, no. Segur que van haver-hi molts Max Aues o Eichmanns que “només complien ordres”. És la psicologia d’aquests personatges la que és preocupant i que no serà mai jutjada.

    Recordo una cosa que em va passar a mi durant la guerra iugoslava. Jo era responsable de personal d’una empresa i es va presentar una dona iugoslava (ja no recordo de quin indret) buscant feina i ma la van passar perquè semblava que tenia bones qualificacions. Vam estar xerrant força estona, no parlava gaire bé el castellà. Finalment li vaig preguntar perquè estava a Espanya (en aquella época, 1991 +o-, encara no hi havia tanta immigració com ara) i em va contestar que la guerra i tal … Quan li vaig preguntar pel seu marit (el formulari deia que era casada), em va dir que ell s’havia quedat allà. En veure la cara de pòquer que vaig posar jo, em va aclarir que el seu marit era militar. Aleshores inmediatament, sense pensar-ho dos cops, vaig tancar la carpeta i li vaig dir que quan el seu marit deixés el fusell i vingués a demanar-me feina, podriem seguir parlant. Que la gent com el seu marit eren el que posibilitaven aquella bogeria.
    Em va sublevar que un paio ficat en una guerra absurda tingués la cara dura de dir-li a la familia que fotesin el camp, però ell quedar-se a seguir matant gent.

  4. Segur que van haver molts Maxs Aues a Iugoslàvia. El problema és que els Maxs Aues també són aquí entre nosaltres. Podem donar gràcies de què no estem en guerra! Voluntaris o mig-voluntaris per fer de botxins segur que no en faltarien, per desgràcia.

    De fet, Max Aue mateix al principi de la novel·la s’adelanta al judici del lector dient: “tu no has estat en una guerra” “és molt fàcil parlar de moralitat vivint en pau”.

    Jo creuo els dits perquè mai tinguem una guerra. Però això de la cultura de la pau, es pot inculcar?

    Vull dir podem intentar que l’economia funcioni, que hi hagi una bona redistribució de la riquesa, que hi hagi sistemes democràtics i sobretot cultura democràtica… però tot això ens vacuna contra una guerra? I en tot cas, la gent pot ser molt pacifista de boquilla però després un bon dia esclata una guerra i es converteix en un Max Aue…

    Ummm es un problema ètic gens fàcil. Suposo que per això el llibre de Littell està tenint tant d’èxit. Perquè a més, et parla de la 2a guerra mundial, però no pots evitar pensar en els Max Aues de Iugoslàvia, Txetènia, Iraq…

  5. Sembla una constant, veure com algú que fins ahir era el teu veí, fins i tots un bon veí al que podies recórrer si en tenies un problema, de sobte es converteix en el teu botxí.

    Estic convençut que és la nostra part fosca, i que ningú de nosaltres no estem lliures d’acabar sent el que ara són ells.

    Si traslladem l’objectiu de Karadzic, qui argumentarà raons polítiques, podriem mirar l’home aquell que va tenir la seva filla tancada al sotan, que la va violar i va tenir fills amb ella i que, una vegada detingut assegurava no ser un monstre i que “era tan bonic tenir una família allà abaix”. Francament no tinc cap dubte que no és un cínic, que ell ho creu així.

    El que deia, és la nostra part diabòlica, que ens pot fer actuar com a monstres i veure-ho com un acte fins i tot de defensa pròpia.

  6. L’exemple iugoslau ens demostra que les “virtuts” del sistema social (redistribució, democràcia, etc.) no són suficients per a vacunar-nos de la violéncia. És clar que aquestes “virtuts” no poden evitar el conflicte, però si que ens haurien de fornir les eines adequades per a resoldre’l pacíficament. I, en general, és així.
    Els problemes sorgeixen quan algun dirigent politic (Hitler, Milosevic, …) llença la massa dels seus partidaris contra un enemic inventat. I quan la gent comença a rendir-se davant la irracionalitat. Ja saps lo d’aquell poema: Cuando vinieron a por los homosexuales no hice nada porque no era homosexual, cuando vinieron por los comunistas … ahora ya no hay nadie.
    No se com es pot educar la gent en la resolució pacífica de conflictes, però hi hauria d’haver alguna manera, no?

    Perque és clar que també hi ha un altra faceta important: la inhibició de la gran majoria. Els que miren cap un altra banda sense fer res.

  7. Per entendre aquest tema millor us recomano de tot cor que us llegiu el primer volum de la biografia de Hitler escrita per Ian Kershaw, on ens mostra com lentament la ilustrada societat alemana va pervertint els seus nobles valors acceptant, cada dia, un grau més en la violència.
    Resulta esfereidor entendre com des de 1933 a 1940 els alemans es van curtint en la indiferència, com van acceptant un dia les pallisses, un altre els guetos i acaben mirant cap una altre banda quan es monta Auswitch en plena llum del dia.

  8. skorbuto, maxaue i glamboy, gràcies per les vostres contribucions. Quin nivell…

    Tornant al tema, està clar el tema de la responsabilitat colectiva, sobretot en el tema de la passivitat davant el mal, però els deliris individuals d’un Hitler o Karadzic, què els explica? I de fet, el que xoca si més no amb la idea preconcebuda que tenim del “mal” és que fora d’aquests deliris d’exterminació i assassinats en massa, eren personatges bastant grisos i anodins…

    A mi no em deixa de meravellar que Eichmann no fos particularment antisemita, sinó que era molt zelós de complir amb el deure encomanat (tant que es veu que quan ja estaven els russos menjant els talons als alemanys li van ordenar parar els transports cap a Auschwitz i l’home, contrariat, va seguir amb les deportacions: es negava a deixar la feina “inacabada”). Ja se sap: “la feina mal feta no té futur”…

    Bé és un tema molt trist tot plegat…

    Ara em toca un post sobre algun tema més frívol, jeje!

  9. ei! gràcies pel comentari, molt interessants les observacions! tens raó que pekin no és el paradis dels homosexuals però a part que els jocs olímpics són excuses econòmiques…em referia a que no et discriminen per raó de sexe ja que no te’l pregunten!
    I dolent…crec que són circumstàncies socials i econo però també ha d’haver un factor platònic…perquè no tothom el que viu en un mal ambient i amb condicions econòmiques pèssimes acaba sent un psicòpata!

  10. La impresió de “Les Benignes” no me l’he acabat encara. Hi ha molta “teca” per desbrossar. Des que el fhürer els demana a tots el “sacrifici dels seus dubtes” (quins collons!) fins al capítol primer (que és el final) hi han massa coses per rellegir i repensar.

    I Littell no sembla tenir cap pretensió estilista o formalista. Els que afirmen que Literatura és un “com”, haurien de llegir aquesta “obra de Literatura feta de ques”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s