Monthly Archives: Agost 2008

Les Bienveillantes

Les Benignes

Les Benignes

Que una opera prima escrita en un idioma no matern adquireixi el rang de clàssic instantani és, certament, un esdeveniment. Potser dir que és “la novel·la del segle”, per molt que el segle actual porti només un lustre i mig de recorregut, sigui exagerat, però sí que és cert que quan acabes de llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell (“Les Benignes” en la traducció catalana, “Las Benévolas” en traducció castellana) sents aquell regust especial quan saps que et trobes davant d’un clàssic.

Per resumir de què va l’obra a qui no l’hagi llegida, senzillament diré que es tracta de les memòries fictícies d’un oficial de les SS durant segona guerra mundial, ocult sota una falsa identitat i amb una còmoda existència després de la guerra. De fet el gran què i el morbo principal de la novel·la és explicar l’holocaust des del punt de vista dels botxins, i més en concret des del punt de vista d’un personatge, Max Aue, no especialment antisemita ni fanàtic, és més, es tracta d’un home refinat i culte.

Abans que res he de dir que no m’agrada la novel·la històrica, i potser, per mi, els majors defectes de la novel·la vinguin d’aquí. Perquè pot arribar a ser exasperant trobar-te per un costat un afany constant pel detall històric (les pesades referències a graduacions militars, topònims, institucions, personatges reals…) i, per un altre, situacions del tot inversemblants: Max Aue és sempre als “punts calents” de la guerra, sempre en el lloc i en el moment més espectaculars -l’operació Barbaroja, els primers esquadrons d’extermini, la batalla d’Stalingrad, els bombardejos de Berlin, Auschwitz, l’avenç final de l’exèrcit roig…-, per no parlar del poc creïble que un oficial de rang mig es relacioni amb la crème del partit nazi (Speer, Himmler). Aquesta inversemblança tant teatral culmina amb l'”especial” encontre amb Hitler cap al final de la novel·la… com diuen encertadament en una crítica: és Max Aue una versió nazi de Forrest Gump?.

L’altre gran defecte, que però, és el que t’acaba enganxant més a la lectura és que la tesi de la novel·la (qualsevol persona podria ser Max Aue) es contradiu completament amb la descripció d’un personatge malaltís (incest, addicció al sexe, deliris…) i que que cau en llocs comuns com el del nazi que es fa nazi per rancor, el nazi amb tendències homosexuals, el nazi obsessionat pel sexe, el nazi emocionalment immadur, el complex d’Èdip, el pare absent… Sí, certament un pare de família que després de gasejar jueus passa els dies de permís fent de pare exemplar i espòs amantíssim no té tant “morbo” com Max Aue, però hauria il·lustrat millor la tesi del llibre, no?

I sí, sóc un criticón. De la mateixa manera que us dic amb tota sinceritat que feia anys que un llibre no m’absorbia tant. La grandesa de les Benignes és presentar-nos el costat fosc de l’existència: la mort, els vòmits, la merda. I fer-ho amb aquesta elegància i profunditat. El llibre és, a més, un pou d’erudició i una novel·la amb ambicions de novel·la total, a la manera de “La muntanya màgica” o “Guerra i pau”. Certament, no us deixarà indiferents.

Per cert, m’encantaria una segona part de la novel·la, que l’autor reprengués la novel·la en el punt en què les benignes atrapen Max Aue… Ho estarà tenint en ment Jonathan Littell?

Anuncis

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l’oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l’època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l’estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi’Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d’aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l’honor de ser el primer grup completament sortit de l’armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.

A mi m’encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se’l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del “I feel love” de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l’obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!

I love synthpop (IV): New Order

Continuo donant la tabarra amb temes musicals….

New Order són un dels millors exemples de com el pop electrònic és el gènere ideal per combinar seriositat i rigor amb petardeo i frivolitat, classicisme i formalisme amb hedonisme i ball, reflexió i diversió.

Té molt mèrit sorgir de les cendres d’un grup mític (Joy Division, pujats a l’altar del postpunk i de la música sinistra per obra i miracle del màrtir Ian Curtis, 1956-1980), fer “borrón i cuenta nueva” i aconseguir de nou l’èxit i reconeixement per mèrits propis, i més quan canvies el postpunk sinistre per la música de ball. Però les referències a un passat mític sempre són inevitables. I de fet va ser el propi Ian Curtis qui va introduir a Bernard Sumner i a Peter Hook a la música de Kraftwerk i és el propi Ian el tema de la cançó que us presento: “The perfect kiss”. Un clàssic de les pistes de ball, sí, amb perdó del més mític tema de New Order, Blue Monday, i a la vegada una de les millors lletres que mai s’hagin escrit sobre el suïcidi d’un amic: “My friend, he took his final breath / Now I know the perfect kiss is the kiss of death“.