Monthly Archives: Setembre 2008

¿Hubo? un grupo en España… (el Dúo Estático)

Un rumor que he llegit per part d’un dels comentaristes del blog de Jenesaispop m’ha estat amargant la tornada de la ciutat eterna, la tornada al treball i l’inici del semestre acadèmic: Astrud s’haurien separat.

No sóc qui per donar carta de veritat als rumors i menys els que fan circular els bloggers i foristes d’internet, però sí que qualsevol moment és bo per fer un humil homenatge al que, passi el que passi, ha estat el millor grup de pop en castellà dels darrers 10 anys. Fanàtic? Potser. Poc objectiu? Segurament.

La veritat és que aquest tipus de notícies em posen de força mal rotllo, vivint com visc la música pop de la forma intensa en què la visc. Encara recordo el gerro d’aigua freda quan el difunt Carlos Berlanga anunciava en una entrevista a TVE que deixava Dinarama i d’això ja fa… 19 anys!

Com que l’alternativa era segrestar els estudis de qualsevol emissora de ràdio mainstream i obligar-los a posar ininterrompudament discos d’Astrud fins no tenir un comunicat oficial de Manolo i Genís (poca broma, un fan de The Smiths va fer això el 1987, quan es va filtrar a la premsa la separació d’aquest grup indie britànic)… Bé, potser millor fer un repàs de la discografia del duo estàtic que segrestar emissores de ràdio, no?

Mi fracaso personal (1999)

El debut en llarga durada d’Astrud va ser tot un esdeveniment en l’escarransit món indie espanyol, que s’esperava amb impaciència. Per fi es complien les promeses d’aquell aclamat EP homònim de presentació de 1997. Certament, el disc no defrauda. Astrud firmen per una multi i els venen com els Pulp hispans. Hi ha un desplegament promocional inusual per un grup independent, però les vendes no acompanyen. Segurament Manolo i Genís no es recuperarien mai d’aquesta decepció. ¿Per què un disc de cançons pop addictivíssimes, lletres intel·ligents i a més venint d’un duo amb imatge cuidadíssima (portada, clips…) no podia ser disc de platí? Spain is different. O com deia Alaska: “esto no es Londres”.

La cançó que més va sonar del disc és, sens dubte, la irònica versió que van fer del hit discotequer “Bailando” de Paradisio (on van canviar l’absurda expressió “una relación” per “una felación”, que sens dubte li escau millor a la cançó). Però hi ha molt més en aquest disc. Perquè “Mi fracaso personal” és el retrat autoparòdic de tota una generació:

“Pronto hará un año que me puse un año de plazo para trazar un plan sobre cómo iba a cambiar
la manera en que funcionan mis cosas y el año acaba ahora y todavía no estoy listo para tomar decisiones importantes por mí mismo y casi que voy a esperar un año a ver si todo empieza a mejorar”

(Tres años harto)

Y quizá, quizá el mejor momento de las cosas es cuando no han pasado,
porque luego todo lo que puede hacerse es comentarlo
y esperar a que estén a punto de pasar cosas nuevas y ocuparse de ellas.

(La nostalgia es un arma)

Però la cançó més estremidora del disc és “Cambio de idea”. Encara sento calfreds quan l’escolto.
Potser l’únic defecte remarcable del disc sigui que catxarreria pirotècnica dels teclats de Genís casa malament amb les guitarres acústiques de Manolo, de fet els discos posteriors tindran un so molt més equilibrat. Però com a impactant disc de debut la nota no podia ser altra que un 10.

Gran fuerza (2001)

Astrud tornen i demostren que la seva proposta no era flor d’un dia. Pràcticament tota la crítica va coincidir en aclamar aquest disc. Ull amb les llistes que sortiran l’any vinent de “el millor dels 2000’s”, perquè aquest és un seriós candidat a disc de la dècada. I quin és el truc del disc? Manolo, cantant i lletrista, baixa el nivell de pretensiositat de les lletres, opta per oferir missatges més literals i narratius, sense sortir per això de la neurosi “treintañera” marca de la casa, i a nivell sonor el grup sona més orgànic, hi ha un major predomini dels sintetizadors i la incorporació d’Eduard Alarcón al baix fa que sonin més rítmic que mai (Genís deia que volia que el disc sonés com el “Meat is murder” dels Smiths però és que no és que soni “semblant” és que sona molt millor!). La cançó més recordada és l’esdevinguda en himne “La boda” amb la seva tornada addictiva “no os caséis / si total os da lo mismo”. Però el salt qualitatiu ve amb cançons com “Mentalismo”, “Europa” o la superaddictiva “Me afecta”, cançó que, per cert, sona una mica a les composicions de Nacho me-Cano, tabú on els hi hagi en el món indie!

A pesar d’haver fet un gran esforç promocional, arribant a sortir al “Música sí”, novament el disc no va vendre una merda. Més o menys a partir d’aquí Astrud van renunciar definitivament a arribar al gran públic.

Nota: 10

Un mystique determinado (2004)

Si “Gran Fuerza” és un seriós candidat a disc de la dècada, “Un mystique determinado” és el disc més bizarro i freak que ha estat editat en aquest país en molts anys. Concebut com a banda sonora d’un espectacle videoart de Carles Congost, és un conjunt d’esbossos de cançons, alguns dels quals el grup desenvoluparia en posteriors enregistraments (“canciones de Manolo y Genís para un vídeo de Carlos Congost” que diu la portada, ometent significativament el nom d’Astrud). Per a la història del bizarrisme mundial queden títols com “Yo he comido caca”, però cal dir que “No tengo miedo” és tot un hit en potència, com s’encarregaria de demostrar la versió que ells mateixos en farien dos anys més tard.

Nota: 5

Performance (2004)

Per sort el 2004 va acabar amb la veritable seqüela de “Gran fuerza”. “Performance” és el disc més acústic d’Astrud i a la vegada el més vocal. O sigui, que és un disc més de Manolo que de Genís, amb estrelles invitades de luxe com Claudia de Magnetic Fields i una altra vegada el baix d’Eduard Alarcón marcant el to del disc. Llàstima que no totes les cançons estiguin a l’alçada de “Masaje” o “Todo da lo mismo”, l’obertura i el tancament del disc. Imprescindible el single que va acompanyar el llançament de l’àlbum, “Todo nos parece una mierda”, amb cares B tan imprescindibles com “Hay un hombre en España”, la versió millorada de “No tengo miedo” o curiositats com la cançó en català que van presentar en la preselecció d’Andorra a eurovisió.

Nota: 8

¡¡¡Si no sacáis disco vamos a romper el tocadiscos!!!

Algo cambió. Caras B y rarezas (1996-2005)

Astrud tenien tant de material dispers en cares B i similars que l’edició d’aquest disc va ser tot un regal per als fans. Destacar cançons com “Teclista telequinético”, “Cambio de forma”, “Superman” o la berlanguiana “Todo es Lounge (Mi vida es Lynch)” dignes de sortir en qualsevol àlbum oficial. Com a nota curiosa la cançó “Lemongirl”, cantada en anglès, o “Something changed”, versió de Pulp que esdevé, en mans d’Astrud, vinyeta autobiogràfica sobre els inicis del grup.

Nota: 8,5

Tú no existes (2007)

Preciosa portada i preciós títol extret d’un preciós poema d’Álvaro Pombo: “… Nada en realidad ha sido pensado para que tú lo entiendas / Ningún jeroglífico se dibujó minuciosamente para que tú te perdieras / Ningún tesoro se escondió para que tú lo encontraras / Tú no existes”. En contrast amb “Performance”, tornem a tenir un disc predominantment electrònic (amb evidents referències a l’electrònica primitiva i artesanal dels 70 per l’ús de sintetitzadors analògics). Potser no sigui un disc tan rodó com “Gran fuerza” però poques vegades en el pop espanyol se’ns ofereix en un mateix disc un reguitzell de hits tan rotunds com “El miedo que tengo”, “El vertedero de Sao Paulo”, “Minusvalía” o “Son los padres” (aquesta última una commovedora cançó sobre un nen que descobreix qui són els reis mags, que ja havia estat presentada en una versió més guitarrera en un recopilatori de nadal de la discogràfica Jabalina). Per això a mi particularment em va sobtar la freda reacció de la crítica independent. Per exemple, va ser força simptomàtic que no estigués a les llistes ni de RDL ni de Jenesaispop quan el molt inferior àlbum “Animalitos” d’Hidrogenesse (el projecte musical paral·lel de Genís) hi va ser en totes dues llistes.

És clar que Astrud han creat un planeta propi i la seva major influència, després de més de 10 anys d’existència, siguin ells mateixos. Però que em diguin: ¿quin mal hi ha en ser continuïsta amb cançons tan bones? ¿Continua havent algun grup tan original com per inventar-se una cançó sobre un romanç de Noam Chomsky amb una estudiant de postgrau valenciana o una altra cançó sobre un inadaptat que troba acolliment en un grup d’otakus? ¿Qui si no ells és capaç de parlar de la Bíblia catalana interconfessional en la cançó més addictiva de l’any passat?

Nota: 9,5

P.S. Menció a part mereixen els mítics concerts d’Astrud. Jo mai oblidaré el BAM del 1999, el dia de la nevada de Barcelona del 2001 quan van telonejar Fangoria a Razz, o la gira “clochard” del 2003.

Roma

He estat uns dies sense actualizar, espero que us agradin les fotos.

Rome la nuit

Rome la nuit

pensatiu

pensatiu

Isola Tiberina

Isola Tiberina

Àngels i dimonis

Àngels i dimonis

Teulades i cúpules

Teulades i cúpules

L’onze de setembre

Sempre he trobat l’11 S, especialment la tarda de l’11 S, un dia avorridot i trist (òbviament la tarda de l’11 de setembre de 2001 no va ser tan avorrida, per motius obvis). Segurament aquesta consideració de dia avorrit es degui a què era l’últim dia festiu abans de la tornada a escola i que això ha quedat enquistat en el meu subconscient.

La veritat és que a mi la independència i l’autodeterminació me la suen completament (simètricament, la pertinença a Espanya, la defensa de la “constitució” i de la llengua castellana tampoc em genera cap mena de trempera ni la més mínima solidaritat). Vaja, que a dia d’avui no signaria un manifest ni pel “dret a decidir” ni per la “lengua común” o la “defensa de la constitución”. No cal dir que no segueixo cap dels actes de l’onze de setembre.

Pateixo en silenci, com si de molestes morenes es tractés, la meva condició de català. Perquè la veritat haver d’aguantar determinats messiànics i sectaris independentistes i a la vegada aguantar les ínfules castellanistes i espanyolíssimes de molts “no nacionalistes” hauria de tenir premi! Parafrassejant Morrissey: “Catalonia is mine, and it owes me a living!“.

I ja que estem, visca Catalunya! Això sí, la tarda de l’11 S, una tarda tonta festiva de final d’estiu, continuarà tenint sempre per mi aquest estrany toc d’spleen.

Mylène Farmer – Discografia

Aprofitant que Mylène ha publicat recentment el seu darrer treball, “Point de Suture”, farem el repàs a una discografia que, malgrat tingui els seus alts i baixos, ha estat a l’alçada del mite de la “Madonna francesa”. És una vergonya que sigui tan desconeguda al sud dels Pirineus!

Cendres de Lune (1986)

Un debut molt en línia de l’europop de l’època, però amb l’anomalia inquietant d’una cantant excèntrica amb afició per temàtiques morboses i depriments (sexe, mort…). Un disc que no acaba d’arrencar el vol, però que ens regala grans clàssics com “Plus grandir”. No cal dir que inclou els singles que van dur a Mylène a l’estrellat com “Maman a tort” o “Libertine” per bé que ella no en va escriure la lletra.

Nota: 7

Ainsi soit je… (1988)

Mylène podia haver estat l’Ana Torroja francesa però va optar per tenir més ambició i ser la Madonna francesa. Augmenta la dosi de provocació i la qualitat dels textos, i la inspirada part musical, a càrrec de Laurent Boutonnat, fa que ens trobem davant d’un absolut clàssic modern (i un super vendes gràcies a hits com “Sans contrefaçon”, l'”A quién le importa” dels gais francesos). Definitivament el so ha envellit completament però a l’època la producció era de matrícula d’honor. En vaig fer una ressenya més extensa en aquest post.

Nota: 10

L’autre (1991)

El començament dels 90 va deixar moltes estrelles amb el peu canviat, no va ser el cas de Mylène que amb aquest disc va facturar el hit més important de la seva carrera, “Désenchantée”. La resta de l’àlbum segueix bastant fidelment la fórmula meitat ball meitat lentes tan marca de la casa. Això sí, és el disc que va acabar de definir l’estereotip de Mylène (i dels seus fans) com a mòrbids i depressius. I és que realment és un disc que et deixa amb una mica de mal rotllo. No és el “Closer” de Joy Division, però quasi.

Nota: 9,5

Anamorphosée (1995)

L’àlbum del “renovarse o morir”. Mylène supera amb nota la prova, tot i que aquest és el moment en què podríem dir que la seva carrera comença a perdre pistonada. Un disc molt “guitarrero” (la moda grunge ho exigia). Bé, tot el guitarrero que pugui ser Mylène és a dir, poc. I també hi ha uns sorprenents canvis d’imatge, vaja que es va operar tant la cara que al vídeo de “California” Mylène sembla una impostora!

Nota: 8,5

Innamoramento (1999)

Aquesta portada horrorosa digna de la Céline Dion més cursi, podia haver estat el signe d’una lenta i plàcida decadència. A aquestes alçades qualsevol canvi de so que faci Mylène sabem que serà només una transmutació epidèrmica ja que l’esperit de les seves cançons és el de sempre. De tota manera no va deixar de xocar en el seu dia escoltar el “trance” de l'”Ame-Stram-Gram”. El “Ray of light” de Mylène, un disc atmosfèric per gaudir. Definitivament, el seu “disc de maduresa”. Mylène ja no es preocupa d’estar a la moda i l’encerta.

Nota: 9,5

Les Mots (2001)

Un greatest hits imponent, a l’alçada de l’Immaculate Collection de Madonna. Cal tenir en compte que algunes cançons tan imprescindibles en la trajectòria de Mylène com “À quoi je sers” o “Que mon coeur lache” van ser singles no publicats en cap àlbum. Fins i tot les cançons noves són força bones, “C’est une belle journée” presagia el gran hit que dos anys més tard serà “J’en ai marre”, cantada per Alizée. La pega, la versió “renovada” de Libertine, molt inferior a l’original.

Nota: 10

Avant que l’ombre (2005)

Després que Mylène i Laurent Boutonnat rubriquessin dos discos a l’ombra, gràcies a la troballa de la fresca i jovenívola veu d’Alizée, és lògic que deixin de banda el pop adolescent d’Alizée per fer un disc més “ombrívol” i “adult”, vaja, més en la línia d’una cantant quarentona amb charme i experiència, com Mylène. El disc, però no acaba de reeixir i és una llàstima. La cançó que dóna nom al disc, que enceta l’àlbum apunta al que podia haver estat un clàssic i acaba sent el disc més fluix de la carrera de Mylène. Una mica de tot i més ingredients del de sempre, però sabem que Mylène ho pot fer millor.

Nota: 6,5

Point de suture (2008)

La veritat, havent escoltat el single “Dégénération” em temia el pitjor (una burda còpia del “Je t’aime mélancolie” però en clau bakala), però em plau que Mylène m’hagi sorprès positivament. Un disc quasi completament en clau dance, que contrasta molt amb el reposat “Avant que l’ombre”. Imprescindible “C’est dans l’air”, on està més diviníssima que mai. Malgrat el to predominantment electrònic del disc, està clar que Mylène renuncia a guanyar nous fans per acontentar els de sempre. En aquest sentit, Mylène ja no és la Madonna francesa, com a molt seria la Mónica Naranjo francesa. Però què carai, “que le quiten lo bailao”… Això sí, estaria bé que deixés de fer duets amb Moby i els fes amb Morrissey. Per demanar, que no quedi.

Nota: 8