Monthly Archives: Novembre 2008

El dit del camell

Una invasió subtil està fent mella als nostres carrers. No és la vuitena plaga bíblica, però quasi. Sí, és el dit del camell (en anglès “camel toe”):

camel-toe

Com? que no sabeu de què es tracta? Doncs podeu consultar la wikipedia (que a aquest pas va acamí de convertir-se en la friquipèdia). A Estats Units Britney Spears va ser una pionera d’aquesta moda de dubtós gust. I com que més val una imatge que mil paraules:

britney-spears-camel-toe

Però seria injust (i massa fàcil) donar-li la culpa de tot a Britney Spears. De fet, la moda arrenca dels 70, dècada en què va fer furor la roba cenyida i les lycres, i si no veieu els “camel toes” que gastaven “los ángeles de Charlie”, perquè després diguin que els àngels no tenen sexe!:

charliesangels

De fet la força del camel toe és tan poderosa que traspassa el teixit gruixut i rugós per excel·lència, el texà:

147032198_9eb7ba57d7

I la perversió no només arriba fins aquí, igual que es van commercialitzar els wonderbra i els bottombra, han arribat els camel toe bra!!!!

camel_toe_cup11

I, com no podia ser d’altra manera, el mal gust no entèn de sexes. De fet, els camel toes masculins són més infames si cap i s’han extès als extrarradis de les nostres ciutats des de farà uns deu anys, a partir de la quillomoda cutre del xandall! A Estats Units han batejat els camel toes masculins com a “ballgina” o “mangina”! En efecte, per tenir un camel toe masculí no n’hi ha prou amb marcar paquet de qualsevol manera, cal que hi hagi una disposició simètrica dels testicles, a banda i banda de la costura del pantaló, de forma que s’emuli el camel toe de les fèmines:

659px-male_cameltoe

A este paso me voy a volver hetero!!!

Des d’aquest blog fem una humil petició a les empreses de tèxtil perquè treguin del mercat tota la roba que no sigui prou ampla, i, sobretot, mirin molt bé per on fan les costures dels pantalons i ens salvin així d’aquesta nefasta xacra social que ja fa massa anys que dura! Jo ho sento, però prefereixo les butifarres, les cloïsses i els ous al natural o, si no, suggerentment dissimulats sota la roba de forma elegant… El mal gust mai hauria de tenir una suposada coartada sexy!

Anuncis

Les llistes que em faltaven (I): 70’s

Us recordeu de la sèrie “els meus 8 discos dels 80” amb què vaig començar aquest blog? Si no, podeu fer un cop d’ull als arxius… La veritat és que ara mateix se m’han passat bastant les ganes de fer de cutre-periodista musical amateur, que per a això ja estan molts altres que ho fan molt millor que jo. Però no em podia estar de compartir aquestes llistes, així que aquests dies us passaré les meves llistes dels meus 7 discos dels 70 i els meus 9 discos dels 90.

Comencem sens més pels 70. Lògicament, la part final de la dècada era la que havia de tenir més pes… un té l’educació musical que té…

David Bowie – The rise and fall of Ziggy Stardust (1972)

ziggystardust

Hits imprescindibles: Five years, Starman, Rock’n’roll suicide

Val, aquesta no està al disc, però us penseu que es feien molts videoclips a l’època?

Lou Reed – Transformer (1972)

loureedtransformer

Hits imprescindibles: Vicious, Perfect day, Satellite of love (sorprenentment “Walk on the wild side” no és una de les meves favorites!)

Oi que és graciós el vídeo?

The Clash – The Clash (1977)

the_clash

Hits imprescindibles (ho sento pels puristes però he triat la versió americana de l’àlbum): Clash city rockers, I’m so bored with the USA (ideal per combatre l’Obamania), Complete control i… no surt al disc, però la cara B “1977” és tot un himne: “No Elvis, no Beatles, no Rolling Stones in 1977!”

Blondie – Parallel Lines (1978)

blondie_-_parallel_lines

Hits imprescindibles: One way or another, Sunday girl (genial la versió que van fer Romeos), Heart of glass.


Siouxsie and the Banshees – The Scream (1978)

siouxsie__the_banshees-the_scream

Hits imprescindibles : Jigsaw Feeling, Carcass, Switch i, com no, el single “Hong Kong garden“, que de fet originalment no estava al disc.

Joy Division – Unknown Pleasures (1979)

unknownpleasures

Hits imprescindibles: Disorder, New dawn fades, She’s lost control, Interzone.

Oi que és genial aquest videomuntatge amb imatges del 2001 de Kubrick?

The Cure – Boys don’t cry (1979)

the-cure-boys-dont-cry-front

Hits imprescindibles:  Boys don’t cry, Plastic passion, 10.15 Saturday Night, So What (genial exercici dadaïsta on Robert Smith llegeix els ingredients d’un gelat), Killing an arab. Novament, per a desgràcia dels puristes trio un llançament americà d’un grup anglès. Què hi farem si els grups anglesos sempre han seleccionat millor les cançons per als seus llançaments americans!

P.S. Endevinareu els meus 9 discos dels 90? S’accepten apostes!!!

Idees per afavorir les llengües minoritàries

Haig de confessar que una de les meves aficions freaks (i la de molts catalans, pel que sembla) són les llengües minoritàries d’Europa. Navegar per blogs occitans, llegir articles de la wikipedia en baix alemany (Plattdeutsch, que en diuen per allà) o en suabi, webs ultrarares en emilanoromagnolo o piemontès…

La majoria d’informació que trobes en aquestes llengües és força previsible, doncs quasi totes es queixen de la situació precària de la llengua que si l’opressió de les llengües estatals i aquest discurs que tant ens sona als catalans. Vaja, res de nou sota el sol.

Cal dir que tinc una dèria especial per l’occità, no tant perquè em caiguin bé els gavatxos sinó per la seva sonoritat. És una pena que aquesta baula (“eslabón”) perduda a mig cami del català, el francès i l’italià es perdi. Bé, sempre ens quedaran els poemes de Jaufré Rudel o Guillem d’Aquitània.

La qüestió és que l’altre dia, navegant per la miniblogosfera occitana (que de seguida te la coneixes tota de pe a pa, deuen ser uns 20 bloggers en tot el món) em vaig trobar una publicitat d’una botiga de samarretes (en occità of course) que m’ha impactat:

Què esperen per fer un anunci així en bable o aragonès? Qui sap? Potser el màrqueting sigui el que salvarà les llengues en extinció!