Els meus discos dels 90 (I)

Molt em temo que en parlar dels 90’s els meus gustos ja no seran tan coincidents amb els dels lectors habituals. Si als 70 predominava la segona part de la dècada, en els 90 per mi predomina aclaparadorament la primera part. Què us pensàveu, després d’haver escrit tantes crítiques de grups indies dels 80? Tinc un bon munt de discos, en un principi la llista havia de ser només de nou, però s’ha anat eixamplant! Així que aquest post anirà per entregues! Quina emoció!

Teenage Fanclub – Bandwagonesque (1991)

El primer disc indie que, veritablement, vaig venerar. El vaig decobrir cap al 92-93, però va ser l’estiu del 94 quan el vaig matxacar més, i tot per culpa d’un amor frustrat, la meva primera sortida de l’armari oficial (que no va ser més que la declaració a aquest amic heterosexual de qui estava bojament enamorat) i, és clar, de la genial “Alcoholiday” que va ser la meva banda sonora íntima d’aquell moment vital. No hi ha videoclip, us passo un vídeo de youtube amb l’horrorosa portada del disc. Més amateur no es podia ser! En tot cas, per mi l’entrada en el món indie va ser per la via shoegaze/powerpop, no pas pel grunge de Seattle!

Hits imprescindibles: What you do to me, Star sign, Alcoholiday.

My Bloody Valentine – Loveless (1991)

Els 90, si els entenem en sentit historicopolític entre el 1989 i el 2001, van ser en molts aspectes una dècada perduda. Quan veig a la gent flipar ara amb Obama, umm… jo recordo com flipàvem amb la caiguda del mur, amb les teles privades, amb la primera elecció de Bill Clinton, o quan als ordinadors de la universitat van posar una cosa nova que es deia “internet”. Eren anys excitants, però amb un regust agredolç, com de JASP o de Generació X. I precisament per a mi aquest és un manifest misfit de tota una generació de losers. Escoltar Loveless em recorda als pitjors anys de la SIDA, a “Instinto Básico” a les “mama chico”, a Twin Peaks, a les nenes d’Alcàsser. “Loveless” és un crit, ja no sé si d’esperança o desesperança. Bellesa fràgil, inútil i morta. Novament no hi ha videoclip i us passo un youtube amb la portada del disc.
Hits imprescindibles: Only shallow, When you sleep, Sometimes, Blown a wish, Soon. Tot el disc s’ha d’escoltar de principi a fi i havent-te pres una biodramina. Entraràs en trance, de totes totes!

U2-Achtung Baby (1991)

achtung_baby
Si My Bloody Valentine representen la part pessimista de la dècada, Achtung Baby reflecteix perfectament la part optimista. Aquells somnis absurds de reunificació europea flower power que van acabar dos anys més tard a Sarajevo. Gravat a Berlin, va representar un gir després del carreró sens sortida a què els havia dut l’èxit mastodòntic de “The Joshua Tree”, seguit pel patètic “Rattle and Hum”. Rectificar és de sabis i, encara que em faci ràbia dir-ho, perquè Bono en actitud és el pitjoret del món, aquest disc és rodó! Mai un lifting sonor va quedar tant bé i per primer cop i per últim en la seva vida U2 sonen urbans, contemporanis i fins i tot creïbles!

Hits imprescindibles: The fly, One, Until the end of the world, Who’s gonna ride your wild horses?, Mysterious ways. Link a la crítica d’allmusic

Lemonheads – It’s a shame about Ray (1992)

lemonheads_its_a_shame_about_raySí, Evan Dando és un altre loser. Ho tenia tot, guapo, venia discos, no tants com Nirvana però déu-n’hi do. De fet la premsa americana situava a Lemonheads, més poppies que el grunge, com els millor situats per ser el recanvi de Nirvana. Per aquestes latituds, eren menyspreuats pels alternatius (encara recordo “Lemongirl” d’Astrud) i ignorats completament pel públic comercial (tot i que Evan als seus millors anys sortia a Ragazza i Superpop). Encara que en realitat Evan Dando va ser un gran manufacturador de cançons pop, darrera aquesta aparença d’enfant terrible i playboy hi havia la cara fosca d’una preocupant addicció a les drogues, cosa també el més normal del món als ambients alternatius d’Estats Units, només cal recordar com va acabar Kurt Cobain i com continua Courtney. Enriute’n tu del Pete Doherty avui! He de confessar queem vaig intentar deixar grenyes als 16-17 anys en part per culpa d’Evan Dando! Una mostra de l’alegria powerpop noventera amb “Confetti”:

Cançons imprescindibles: Confetti, Rudderless, My drug buddy, Bit part, Alison’s starting to happen, i, com no, la versió que van fer de “Mrs. Robinson”.

Morrissey – Your arsenal (1992) (AKA “Your arse and all”)

your_aresenal_album_coverUn disc que al seu dia va sorprendre a propis i estranys. The king of mope es passa al rockabilly i treu el millor disc en solitari de la seva carrera. És curiós, perquè aquest disc ple de singles potencials, va ser l’àlbum que va dur a Morrissey al desastre pel tema dels incidents del concert de Madstock i el suposat racisme de “The national front disco”. I per no desentonar amb el Morrissey de tota la vida, us passo el youtube de la balada de l’àlbum, un veritable himne a l’autocompassió més autodestructiva:

Temes imprescindibles: We’ll let you know, We hate it when our friends become successful, The National Front Disco, Seasick, yet still docked, I know it’s gonna happen someday, Tomorrow.  És el “The Queen id Dead” de Morrissey! Link a la crítica d’Allmusic

REM – Automatic fot the people (1992)

automaticcover

Ja el vaig ressenyar aquí. I en tot cas els nois d’Allmusic ho fan millor que jo.

Temes imprescindibles: Man on the moon, Everybody hurts, Nightswimming, Find the river
Anuncis

5 responses to “Els meus discos dels 90 (I)

  1. Perquè Bono, en actitud, és el pitjoret del món? Jo no el conec gaire, però pel que en sabia, no em semblava pas mal paio!

  2. Per hipòcrita, per messiànic, per no tenir sentit del ridícul, per anar de megastar, per fals solidari… Si he de triar dos moments que es poden suportar de la seva carrera són:

    A) Els començaments, quan era un adolescent superingenu que feia rock cristià (és genial disfrutar lletres com “Gloria” o “With a shout” sent ateu, tota una curiositat antropològica!) i cantava sobre el conflicte d’irlanda del nord.

    B) El Bono dels primers anys 90 que va deixar-se de mandangues americanes (volia ser el bob dylan dels 80 sent un pobre irlandès!) i es va empapar de frivolitat, música electrònica i cultura alternativa europea.

    El Bono actual és insuportable. Per no parlar de les seves audiències amb el papa!

  3. Iee Rafa1 Primer de tot dir-te q em va encantar coneixe’t en eprsonaaa!!

    I el segón: discrepança quasi total en la llista:
    -My blody valentine, és soroll
    -El Atomàtic for the people té dues cançons boníssimes, end of tha story.
    -The lemonheads és un grup que porta escrita la paraula MEDIOCRES al front.
    -Molt millor el “You are the quarry” que el “Your Arsenal”!!

    Ahajaj
    Espero amb delit la segona part! A veure si coincidim més! Al final no he publicat la meva llista de discs ja q era bastant plagi al teu post, ho deixo per me´s endevant!

    Per cert: q guai el WP 2.7 no? Va tot molt més ràpid!!

  4. Lemonheads mediocres? A veure és senzillament pop, sense floritures. En tot cas seran minimalistes. Com a fabricants de cançons pop trobo que tenen dos discos imprescindibles que són aquest i el “Come on feel”. El problema és comparar-los amb nirvana o el que va pretendre la premsa de l’època de convertir Evan Dando amb una icona alternativa. Jo simplement em quedo amb la facilitat que té Evan Dando per fer melodies rodones de tres minuts amb acords molt bàsics, però molt ben posats. No em toquis a l’Evan Dando que és un dels meus ídols hetero, a més va fer una cançó tan gayfriendly com “Big gay heart”!

    Això sí, m’encanta discrepar amb tu (marro, marro!) i dir que va ser genial coneixe’t en persona! Sobre el wordpress nou, ara estic a la feina, jeje… ja investigaré aquest cap de setmana.

  5. A mi tb m’encanta discrepar amb tú, pq ets com una enciclopèdia del pop amb cames i un contrincant de molt nivell!

    Jo tinc la imatge del Evan Dando com un quieroynopuedo de Kurt Cobain que va tenir que versionar una trilladissima “Mrs Robinson” pq la MTV li fes una mica de cas, pero bé, si, tenen alguna caçoneta que mira nostamal, i ell està com un tren jeje!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s