Els meus discos dels 90’s (IV)

Ara, seriosament…

Dubstar – Disgraceful (1995)

disgracefulEl costum de regalar música és en vies d’extinció, però als 90 era una bona alternativa de regal. L’inconvenient és que no sempre és fàcil encertar-la i menys si es tenen uns gustos tan personals com els meus, que en la mateixa sessió escolto punk i música chochi-disco. Crec que si fos DJ la gent fliparia. Com m’agradaria treballar a l’arena classic i punxar “Lady Champagne” de Bibi Andersen entre cançons de Pixies i Sonic Youth, seguit de “La noche no es para mí” de Video!

I què té a veure això amb Dubstar? Doncs que realment va ser el CD que m’han regalat que més m’hagi agradat mai (dubto que algú me’n regali més en la vida, sent un format en vies d’extinció) i que certament Dubstar és un dels grups més eclèctics (i més pop) dels 90.

Liderats per Sarah Blackwood, que és una de les poques cantants angleses indies que canta en una deliciosa i cultivada entonació “BBC” amb un toc d’accent del nord (pronuncia “up” amb la “u” tal com sonaria en català), no tenen, doncs, res a veure amb el garrulerisme britpopero de l’època. Sobre el tema lletres no insistiré molt, però són veritablement intel·ligents, Morrissey ben segur en seria un gran admirador i més quan Sarah li dedica aquests versos: “If the man you’ve grown to be / is more Morrisson than Morrissey / I’ll tell you straight as we undress / that things got better when you left”. I és que no hi ha color, jo em també em tiraria abans a Morrissey que a Jim Morrison: Does the body rule the mind or does the mind rule the body?. En definitiva, “Disgraceful” és abans que res pop femení, ben vermellós, amb un vermell que no saps ben bé si és de pintallavis carmí o de sang de menstruació. Pop ensucrat però tremendament depriment. La joia de revolcar-te en les pròpies misèries. Una gran tradició britànica, que arrenca del kitchen sink dels 50 i 60.

A mig camí entre el mainstream i l’indie, és un disc equilibrat i equidistant entre el pop anglès clàssic a l’estil Smiths i les tendències més trendies dels 90 (els tocs trip hop o groove del disc estan molt ben trobats). No deixa de ser curiós que Sarah Blackwood es convertís, en els 2000’s, al technoclash amb el seu projecte actual, “Client”.

Tenir el CD original és un avantatge, doncs l’artwork mereixeria un extens comentari, no només per la inquietant portada (un conillet de peluix fúcsia amb una espècie de tall o cosit que… sí, no us equivoqueu, té forma de vagina). Completen la iconografia de l’àlbum ninos de goma decapitats amb un tub transparent que uneix la boca i l’anus, espermatozous amb cap de maduixa, gossos pequinesos passats per la perruqueria canina, figuretes comprades en botigues de “xinos”, margarites… tot ben kitsch i amb uns colors ben llampants, molt 90’s tot plegat.

Temes imprescindibles: Stars, Not so manic now, Anywhere, The day I see you again, Just a girl she said, Not once not ever, Elevator song, St. Swithin’s Day (gran, gran versió d’un original de Billy Bragg).

FELIÇ 2009 A TOTS ELS MEUS LECTORS!

Advertisements

3 responses to “Els meus discos dels 90’s (IV)

  1. Molt Bon Any 2009!!!!!

  2. Eii Bon any!!
    A mi em apssa el mateix q a tu amb la música: soc ultraeclèctic! He estat bateria d’un grup punk, he fer performances de Monica Naranjo, he anat sol a un concert de Marilyn Manson etc, etc…

    Li donaré una oportunitat a aquest grup, tot i q el vido no m’ha matat massa!

  3. Eii Rafa!1
    Passa’t pel meu blog i ajudam a triar un nou subtítol!
    Tu q em coneixes segur q ho dones tot!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s