Monthly Archives: gener 2009

Years I refused to listen to Morrissey

Avís a navegants: això no és una crítica musical, és un pamflet!

Morrissey – Years of refusal (2009)

2009 serà recordat com l’any de la crisi… també l’any de la crisi dels 50 d’un senyor anglès que canta i es fa dir Morrissey:

That's how people grow up!

That's how people grow up!

I a què es deuen aquests mals auguris pel 2009? Doncs només cal sentir “Years of refusal”, darrer disc del crooner britànic, i posar-vos a tremolar! La fi del món s’apropa i Morrissey ens ho fa saber en 12 cançons apocalíptiques… sí senyors, heus aquí l’apocalipsi musical d’una carrera que va començar sent prometedora i ha acabat sent decepcionant.

El pitjor de tot és que “Years of refusal” ni tan sols és dolent, és preocupantment MEDIOCRE, que és el pitjor que li podia passar a algú com Morrissey, que sempre havia jugat la carta del tot o res, del love me or loathe me. En canvi, des del seu renaixement musical del 2004 (amb l’exageradament alabat per la crítica “You are the quarry” que sí, té força bones cançons… que no s’acaben d’executar bé del tot), Morrissey s’ha instal·lat en un còmode “middle of the road“. Mozzer ara pretèn contentar a parts iguals al públic AOR i a la crítica més rància, la mateixa que el va tractar amb excessiu rigor i escassa compassió en els seus primers anys de carrera en solitari i ara li riu totes les gràcies. No, si resultarà que l’última cara B merdosa que treu Mozzer és millor que el “The Queen is dead“. ¡Pues va a ser que no!

De les lletres millor ni parlar-ne. Morrissey sempre havia tingut una tendència a l’egolatria, a l’onanisme sentimental i a l’autocompassió més reiterativa (“nobody wants my love” canta a “I’m throwing my arms around Paris” una de les poques cançons del disc que passa l’aprovat justet), però sempre ho havia anat compensant amb enginy, ironia i ràfegues sobtades d’empatia que humanitzaven el personatge. En aquest disc veiem un senyor de 50 anys que continua patèticament amargat per una espècie de conspiració sentimental contra ell… No Morrissey, ja ets grandet i en el fons saps que tu i només tu amb el teu mal caracter t’ho has fet tot solet: you just have earned it, baby.

Detalls patètics del disc: haver inclòs els dos singles que va editar el 2008 amb ocasió d’un greatest hits, el fet que sembla que estigui cantant amb menjar a la boca (bé, al Southpaw Grammar semblava que esnifés coca, no sé què és pitjor!), el toc “mexicà”  de “When I last spoke to Carol” o “One day goodbye will be farewell” (estúpida picada d’ullet al seu públic llatí de LA) i, per damunt de tot, l’absència d’aquell tema que et feia posar la pell de gallina i, per un moment, et feia que perdonessis a Morrissey tots els plantons i decepcions… en definitiva, un  “Life’s a pigsty” capaç per si sol de redimir un mediocre “Ringleader of the tormentors” (2006).

En canvi a “Years of refusal” els pitjors auguris es fan realitat. Fins i tot cançons fluixes com els dos inèdits del Greatest Hits destaquen ara entre un material encara més fluix. I és que al costat de “Years of refusal“, els defectes del “You are the quarry” (2004) desapareixen de cop i volta i fan que t’adonis que aquell va ser l’últim gran disc que mai ens donarà Morrissey.

Malgrat tot, no tot són mals presagis per l’any musical 2009, doncs espero que aviat “I will be throwing my arms around Paris… Hilton!”.

You were good in your times

You were good in your times

Anuncis

Un motiu més per no comprar a El Corte Inglés

http://www.20minutos.es/noticia/446142/0/gay/discriminado/trabajo/

Per si no hi havia prou amb el mal servei, lo ranci i lo car que és tot… ara ja tenim un motiu més per no anar a aquests grans magatzems de la discriminació! A mi em toca d’aprop. No em vull imaginar si a la meva empresa no m’haguessin concedit un permís o un trasllat… pel simple i accidental fet que el meu cònjuge no té ovaris i que a més em faltessin el respecte d’aquesta manera!

Per cert, pertanyen al grup Corte Inglés: Hipercor, Opencor…

A més, el pitjor de tot és la hipocresia d’aquesta empresa: El Corte Inglés està PLE d’homosexuals que hi treballen. Per treballar, resulta que són bons, ara, per demanar un trasllat en igualtat de condicions i ser tractat amb el respecte que tota persona es mereix, no.

Sarah Records

Entre els meus secrets maricultes més ben guardats, que em fan sentir de vegades membre d’una secreta i refinadíssima aristocràcia cultural, hi ha el de les discogràfiques independents angleses dels 80 i dels 90, facció “twee”: Cherry Red, Postcard, Creation, Rough Trade, Factory,  i… per damunt de tot… Sarah Records!

Sarah records podríem dir que és la discogràfica per excel·lència del twee pop, aquell estil a cavall dels 80 i els 90 que es va proposar a la vegada ser nyonyo i anticomercial i que tants discos tan bons com desconeguts ens ha donat! Tal i com va dir un periodista de la RDL, (ell parlava de The Field Mice, però jo parlaria de tot el twee): és el pont secret entre els Smiths i Belle and Sebastian! La discogràfica, en actiu de 1988 a 1995 i amb 100 referències de singles i unes 40 d’àlbums és una veritable mina per a tot amant del pop independent, en la seva versió nyonya. A Espanya aviat discogràfiques com Elefant, Subterfuge o Jabalina van seguir els passos de Sarah. Sense enrotllar-me més, heus aquí unes pinzellades d’alguns dels artistes de Sarah que més m’agraden:

Talulah Gosh / Heavenly

Aquest grup de punk-pop feminista és el nexe entre la fornada C86 (el primer intent seriós de pop indie post-smiths, d’on van sortir gent com Primal Scream o The Wedding Present) i Sarah Records, discogràfica on van anar a parar per transformar-se en Heavenly. Per damunt de tot, Talulah Gosh són frescor, pop i actitud! Segur que més d’una Riot grrrrrrl va copiar el seu estil! Us passo unes diapos:

Em fa ràbia no disposar d’un link a “My best friend” la meva cançó favorita de Talulah Gosh. Pel que fa al projecte Heavenly, en quant a actitud no van anar a la cua: ens van regalar títols tan impagables com “Sperm meets egg, so what?” o “Trophy girlfriend” que, per suposat no van sonar als 40 principals! Per a vosaltres “P.U.N.K. girl”, que tant recorda al mític “Soy una punk” d’Aerolíneas Federales:

The Field Mice

El grup enblema de Sarah, mestres del pop ensucrat amb lletres enverinades. Realment quan entres en l’univers de Bob Wratten, el lletrista i líder del grup, t’adones que sota l’embolcall nyonyo i la seva veu dolça, les lletres són xungues xungues (xunguíssimes!!!). Si t’agrada recrear-te en la merda, en els errors sentimentals i en la inutilitat del desig o els pensaments xungos que et poden venir al cap mentre contemples la teva parella dormint, Field Mice són el teu grup (i els posteriors projectes de Bobby Wratten: Northern Picture Library i Trembling Blue Stars). Sònicament van tenir una evolució molt interessant, del pop naif minimalista i perfecte de “Emma’s house” o “Fabulous Friend” van passar a coquetejar amb el folk (Wrong Turn and Raindrops, Coach station reunion) , el shoegaze (Sensitive, White), el dream pop (Five moments) i el house (Missing the moon), però sense perdre mai les seves senyes d’identitat: nyonyeria desacomplexada amb tendències depressives i anticomercialitat a parts iguals. Sí, es nota que m’agraden i és que jo sóc dels que desitjaria passar l’estiu en una ciutat plujosa tipus Amsterdam o Donostia, i em consolo perquè al cap i a la fi, com deia Bobby, “September’s not so far away”.

I si The Field Mice eren el grup enblema de Sarah (tot i que mai van aconseguir èxit de vendes), “Sensitive” és el seu hit per antonomàsia, amb una lletra que és tot actitud (del pal: “sí sóc hipersensible, i què?”), i més venint d’un home heterosexual. No puc deixar de recomanar-vos el doble recopilatori “Where’d you learn to kiss that way” (meravellós títol), on, per cert, les millors cançons són al segon disc (avís a navegants). Per a tots vosaltres, “Sensitive”:

Another Sunny Day

Harvey Williams, guitarrista de The Field Mice, va deixar el grup per formar aquest projecte fantasma (en realitat Another Sunny Day és Harvey Williams en solitari). Les lletres són molt semblants a les del seu ex-company musical Bobby Wratten, diria que més nyonyes encara (sense el contrapunt xungo-pessimista marca de la casa de Bobby). Tot i que el seu hit “You should all be murdered” on enumera tot el que no li agrada per acabar apostillant que mereixerien ser morts, és tot menys nyonyo. Harvey va fer una rèplica sònica dels Smiths que és més papista que el papa. Veritat que “You should all be murdered” podria passar per single dels Smiths?

Blueboy

Definitivament, Belle and Sebastian es van repassar de pe a pa el catàleg de Sarah records, perquè darrera de la disfressa sixties, retro, classicista i chic del grup escocès hi ha la música de moltes bandes de Sarah i, sobretot, la veu de Keith Girdler, líder de Blueboy. No em digueu que Stuart de Belle and Sebastian no té una veu clavada a la de Keith després de sentir el link que us poso a sota!

La de Blueboy (no confondre amb la revista porno del mateix nom) és una història tan trista com la de la resta dels grups de Sarah: preciosisme, zero èxit comercial i, sobretot, no deixo de pensar amb la maledicció que va fer que el pobre Keith morís de càncer ara farà 3 anys. Per la posteritat queden els jocs de veus que feia amb Gemma Townley i que tant bé quedaven tot i desafinar a posta, per no parlar del gràcil i elegant punteig i rascat de guitarres que arriba allà on Johnny Marr podia haver arribat si els Smiths haguessin continuat junts. Imprescindible el seu debut, de 1992, “If wishes were horses”.

Nadal (i reis) fan olor a perfum

A finals de setembre, a Roma, em va sobtar veure un cartell publicitari d’un nou perfum de Jean Paul Gaultier a l’estació Termini. És curiós que aquí les coses sempre arribin més tard, però arriben i més en campanya de nadal-reis. Perquè segur que us sona aquest anunci:

La música és una versió de Miss Kittin d’una cançó dels 80 d’un grup francès anomenat Indochine. Us passo el vídeo original. Quines pintes! És curiós que les noies perroflautes d’avui en dia vestexin com els moderns i modernes de fa 25 anys (aquests pantalons bombatxos que haurien d’estar prohibits per decret-llei…)! Això sí, els nois perroflautes d’avui van d’alliberats i anti-heteropatriarcat però ja no s’atreveixen a anar “habillé comme ma fiancé” com diu la cançó! Molt de boqueta però tot es queda en paraules! Mireu les pintes ambigües que es gastaven els moderns de l’època! I tot per culpa de les petardes de Adam & The Ants! [NOTA 16/12/2013, el videoclip ja no està disponible a Youtube, poso en el seu lloc un clip amb la lletra]


La lletra no té pèrdua, us la passo sencera perquè és realment bona (els francesos s’ho solen currar bastant, tot el que sigui lletres i imatge…) , i tot plegat, recorda molt al rotllo aquest ambigu que ja cantaven a principis dels 80 Radio Futura a “Enamorado de la moda juvenil” o en els 90 els Blur de la genial “Boys and Girls”. No us sembla? La part que surt a l’anunci de Gaultier és la tornada “(Et on se prend la main…”).

Dans la rue des tenues charmantes
maquillé comme mon fiancé
garçon, fille l’allure stupéfiante
habillé comme ma fiancée
Cheveux longs cheveux blonds colorés
toute nue dans une boîte en fer
il est belle, il est beau décrié
l’outragé mais j’en ai rien à faire

J’ai pas envie de la voir nue
J’ai pas envie de le voir nu
et j’aime cette fille aux cheveux longs
et ce garçon qui pourrait dire non

Et on se prend la main {x2}
une fille au masculin
un garçon au féminin
et eux ne valaient rien {x2}
et on n’en a plus besoin {x2}

Des visages dans des cheveux d’or
qui… oublient leur vertu
Mais c’est pas vrai
qu’ils ont l’air d’un conquistador
asexués une fois dévêtus
qui croire quand on les voit comme ça
excitant toutes les petites filles
pourquoi on n’y croit plus comme ça
isolé dans un corps presqu’il

Des robes longues pour tous les garçons
habillés comme ma fiancée
Pour des filles sans contrefaçons
maquillées comme mon fiancé
Le grand choc pour les plus vicieux
c’est bientôt la chasse aux sorcières
ambiguë jusqu’au fond des yeux
le retour de Jupiter

J’ai pas envie de la voir nue…
J’ai pas envie de le voir nu..

Per cert, la model de l’anunci és l’anglesa Agyness Deyn, que surt cantant en aquest vídeo (i no ho fa tant malament). Va camí de ser el relleu de la també anglesa Kate Moss!

P.S. No us sembla que el perfum Ma Dame de Gaultier, encara que sigui de dona, està buscant un target descaradament gai? O només m’ho sembla a mi, tot i que jo sigui 100% de no posar-me mai colònies ni perfum ni cap mena de potinga? Al cap i a la fi i encara que soni molt a tòpic: qui regala perfums a les tietes modernes i qui se’n posa unes gotetes encara que sigui de l’altre sexe? Sense anar més lluny, jo tenia un ex que olorava sempre molt bé i un dia em va confessar el secret del seu olor irresistiblement viril: es posava unes gotes d’un perfum de la seva mare!