Sarah Records

Entre els meus secrets maricultes més ben guardats, que em fan sentir de vegades membre d’una secreta i refinadíssima aristocràcia cultural, hi ha el de les discogràfiques independents angleses dels 80 i dels 90, facció “twee”: Cherry Red, Postcard, Creation, Rough Trade, Factory,  i… per damunt de tot… Sarah Records!

Sarah records podríem dir que és la discogràfica per excel·lència del twee pop, aquell estil a cavall dels 80 i els 90 que es va proposar a la vegada ser nyonyo i anticomercial i que tants discos tan bons com desconeguts ens ha donat! Tal i com va dir un periodista de la RDL, (ell parlava de The Field Mice, però jo parlaria de tot el twee): és el pont secret entre els Smiths i Belle and Sebastian! La discogràfica, en actiu de 1988 a 1995 i amb 100 referències de singles i unes 40 d’àlbums és una veritable mina per a tot amant del pop independent, en la seva versió nyonya. A Espanya aviat discogràfiques com Elefant, Subterfuge o Jabalina van seguir els passos de Sarah. Sense enrotllar-me més, heus aquí unes pinzellades d’alguns dels artistes de Sarah que més m’agraden:

Talulah Gosh / Heavenly

Aquest grup de punk-pop feminista és el nexe entre la fornada C86 (el primer intent seriós de pop indie post-smiths, d’on van sortir gent com Primal Scream o The Wedding Present) i Sarah Records, discogràfica on van anar a parar per transformar-se en Heavenly. Per damunt de tot, Talulah Gosh són frescor, pop i actitud! Segur que més d’una Riot grrrrrrl va copiar el seu estil! Us passo unes diapos:

Em fa ràbia no disposar d’un link a “My best friend” la meva cançó favorita de Talulah Gosh. Pel que fa al projecte Heavenly, en quant a actitud no van anar a la cua: ens van regalar títols tan impagables com “Sperm meets egg, so what?” o “Trophy girlfriend” que, per suposat no van sonar als 40 principals! Per a vosaltres “P.U.N.K. girl”, que tant recorda al mític “Soy una punk” d’Aerolíneas Federales:

The Field Mice

El grup enblema de Sarah, mestres del pop ensucrat amb lletres enverinades. Realment quan entres en l’univers de Bob Wratten, el lletrista i líder del grup, t’adones que sota l’embolcall nyonyo i la seva veu dolça, les lletres són xungues xungues (xunguíssimes!!!). Si t’agrada recrear-te en la merda, en els errors sentimentals i en la inutilitat del desig o els pensaments xungos que et poden venir al cap mentre contemples la teva parella dormint, Field Mice són el teu grup (i els posteriors projectes de Bobby Wratten: Northern Picture Library i Trembling Blue Stars). Sònicament van tenir una evolució molt interessant, del pop naif minimalista i perfecte de “Emma’s house” o “Fabulous Friend” van passar a coquetejar amb el folk (Wrong Turn and Raindrops, Coach station reunion) , el shoegaze (Sensitive, White), el dream pop (Five moments) i el house (Missing the moon), però sense perdre mai les seves senyes d’identitat: nyonyeria desacomplexada amb tendències depressives i anticomercialitat a parts iguals. Sí, es nota que m’agraden i és que jo sóc dels que desitjaria passar l’estiu en una ciutat plujosa tipus Amsterdam o Donostia, i em consolo perquè al cap i a la fi, com deia Bobby, “September’s not so far away”.

I si The Field Mice eren el grup enblema de Sarah (tot i que mai van aconseguir èxit de vendes), “Sensitive” és el seu hit per antonomàsia, amb una lletra que és tot actitud (del pal: “sí sóc hipersensible, i què?”), i més venint d’un home heterosexual. No puc deixar de recomanar-vos el doble recopilatori “Where’d you learn to kiss that way” (meravellós títol), on, per cert, les millors cançons són al segon disc (avís a navegants). Per a tots vosaltres, “Sensitive”:

Another Sunny Day

Harvey Williams, guitarrista de The Field Mice, va deixar el grup per formar aquest projecte fantasma (en realitat Another Sunny Day és Harvey Williams en solitari). Les lletres són molt semblants a les del seu ex-company musical Bobby Wratten, diria que més nyonyes encara (sense el contrapunt xungo-pessimista marca de la casa de Bobby). Tot i que el seu hit “You should all be murdered” on enumera tot el que no li agrada per acabar apostillant que mereixerien ser morts, és tot menys nyonyo. Harvey va fer una rèplica sònica dels Smiths que és més papista que el papa. Veritat que “You should all be murdered” podria passar per single dels Smiths?

Blueboy

Definitivament, Belle and Sebastian es van repassar de pe a pa el catàleg de Sarah records, perquè darrera de la disfressa sixties, retro, classicista i chic del grup escocès hi ha la música de moltes bandes de Sarah i, sobretot, la veu de Keith Girdler, líder de Blueboy. No em digueu que Stuart de Belle and Sebastian no té una veu clavada a la de Keith després de sentir el link que us poso a sota!

La de Blueboy (no confondre amb la revista porno del mateix nom) és una història tan trista com la de la resta dels grups de Sarah: preciosisme, zero èxit comercial i, sobretot, no deixo de pensar amb la maledicció que va fer que el pobre Keith morís de càncer ara farà 3 anys. Per la posteritat queden els jocs de veus que feia amb Gemma Townley i que tant bé quedaven tot i desafinar a posta, per no parlar del gràcil i elegant punteig i rascat de guitarres que arriba allà on Johnny Marr podia haver arribat si els Smiths haguessin continuat junts. Imprescindible el seu debut, de 1992, “If wishes were horses”.

Advertisements

6 responses to “Sarah Records

  1. Vale, m’acabo de sentir molt poc mariculta al comprovar que no em sona absolutament res de tot el post, ni remotament!!
    Demà amb el cap més clar, m’ho escolto amb la calma i supleixo aquesta mancança en el meu perfeccionament indie noventero (després soc jo el q m’he quedat atascat amb Hole i Ray of light ehh, ajajaj)!!

  2. Hola què tal? La veritat és que no coneixia cap dels grups dels que parles, suposo que és complicat conèixer-los, suposo que a la ràdio és impossible escoltar-los, perquè com que només hi sona la Oreja, Amaral i El Canto,…i jo, que sóc de la vella guàrdia del metal, jeje…La cançó que més m’ha agradat és la de Blueboy, no sé de què parla però està molt bé, les veus i el puntejat de la guitarra desprenen molta… melancolia, no? Sensitive i Another Sunny Day sonen molt bé, són exemples de què no cal fer arranjaments complicats per fer bona música!
    Fins aviat!

  3. Ei Oriol, a Blueboy els he conegut gràcies a Last.fm! Vaig posar en el meu perfil The Field Mice i em va sortir com a recomanació.

    Bueboy és dificil de trobar fins i tot per programes p2p! I per suposat està tot descatalogat. A Soulseek (AKA l’ocellet blau) és on es poden trobar més coses de sarah records i blueboy.

    Sí, tots aquests grups estaven en una ona molt lo-fi (baixa fidelitat)! Te’n recordes del Marcos Del Valle? Doncs ell fa 15 anys ja em recomanava Sarah Records! Aquell pavo era una enciclopèdia musical.

    Tot i això vaig arribar a The Field Mice per una cinta variada que em va passar el Pau. I a Another Sunny Day preguntant a un DJ que va posar en una discoteca “you should all be murdered” ara farà 10 anys.

    Quins enyors l’epoca en què la gent s’intercanviava cintes!

  4. Per cert, de blueboy la cançó que m’agrada més es diu “Amoroso”. El disc de debut “if wishes were horses” està molt bé si t’agraden les guitarres artesanals!

  5. Ostres noi, ja veig que per descobrir grups com Blueboy s’ha de fer arqueologia musical 😉 I no sé si et passa a tu però últimament no trobo res a les botigues de discos, n’hi ha moltíssims descatalogats, que ni tan sols te’ls poden encarregar…

  6. Sí, jo el 95% del que em baixo per internet està descatalogat així que molt culpable com que no em sento!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s