Years I refused to listen to Morrissey

Avís a navegants: això no és una crítica musical, és un pamflet!

Morrissey – Years of refusal (2009)

2009 serà recordat com l’any de la crisi… també l’any de la crisi dels 50 d’un senyor anglès que canta i es fa dir Morrissey:

That's how people grow up!

That's how people grow up!

I a què es deuen aquests mals auguris pel 2009? Doncs només cal sentir “Years of refusal”, darrer disc del crooner britànic, i posar-vos a tremolar! La fi del món s’apropa i Morrissey ens ho fa saber en 12 cançons apocalíptiques… sí senyors, heus aquí l’apocalipsi musical d’una carrera que va començar sent prometedora i ha acabat sent decepcionant.

El pitjor de tot és que “Years of refusal” ni tan sols és dolent, és preocupantment MEDIOCRE, que és el pitjor que li podia passar a algú com Morrissey, que sempre havia jugat la carta del tot o res, del love me or loathe me. En canvi, des del seu renaixement musical del 2004 (amb l’exageradament alabat per la crítica “You are the quarry” que sí, té força bones cançons… que no s’acaben d’executar bé del tot), Morrissey s’ha instal·lat en un còmode “middle of the road“. Mozzer ara pretèn contentar a parts iguals al públic AOR i a la crítica més rància, la mateixa que el va tractar amb excessiu rigor i escassa compassió en els seus primers anys de carrera en solitari i ara li riu totes les gràcies. No, si resultarà que l’última cara B merdosa que treu Mozzer és millor que el “The Queen is dead“. ¡Pues va a ser que no!

De les lletres millor ni parlar-ne. Morrissey sempre havia tingut una tendència a l’egolatria, a l’onanisme sentimental i a l’autocompassió més reiterativa (“nobody wants my love” canta a “I’m throwing my arms around Paris” una de les poques cançons del disc que passa l’aprovat justet), però sempre ho havia anat compensant amb enginy, ironia i ràfegues sobtades d’empatia que humanitzaven el personatge. En aquest disc veiem un senyor de 50 anys que continua patèticament amargat per una espècie de conspiració sentimental contra ell… No Morrissey, ja ets grandet i en el fons saps que tu i només tu amb el teu mal caracter t’ho has fet tot solet: you just have earned it, baby.

Detalls patètics del disc: haver inclòs els dos singles que va editar el 2008 amb ocasió d’un greatest hits, el fet que sembla que estigui cantant amb menjar a la boca (bé, al Southpaw Grammar semblava que esnifés coca, no sé què és pitjor!), el toc “mexicà”  de “When I last spoke to Carol” o “One day goodbye will be farewell” (estúpida picada d’ullet al seu públic llatí de LA) i, per damunt de tot, l’absència d’aquell tema que et feia posar la pell de gallina i, per un moment, et feia que perdonessis a Morrissey tots els plantons i decepcions… en definitiva, un  “Life’s a pigsty” capaç per si sol de redimir un mediocre “Ringleader of the tormentors” (2006).

En canvi a “Years of refusal” els pitjors auguris es fan realitat. Fins i tot cançons fluixes com els dos inèdits del Greatest Hits destaquen ara entre un material encara més fluix. I és que al costat de “Years of refusal“, els defectes del “You are the quarry” (2004) desapareixen de cop i volta i fan que t’adonis que aquell va ser l’últim gran disc que mai ens donarà Morrissey.

Malgrat tot, no tot són mals presagis per l’any musical 2009, doncs espero que aviat “I will be throwing my arms around Paris… Hilton!”.

You were good in your times

You were good in your times

Anuncis

9 responses to “Years I refused to listen to Morrissey

  1. wow!!
    ajajaj
    Lo de Paris Hilton es brutal!
    Jo estic enganxadissim a “Years of refusal”!!! Com més l’escolto més m’agrada, crec q es un dels grans discs de Morrissey! M’agraden totes les cançons, el puc escoltar 3 cops seguits i no aburruirme, les lletres les trobo absolutament brutals
    No se, suposos q no soc objectiu! Pero no em diguis q el toc mexicà de CArol no es divertidissim!!
    I “It’s not you birthday anymore” està a l’alçada de pigsty i Something is.. de Firtst of the gang!!
    Jo crec que sintetitza perfectement el millor de la seva época post-retorn, per mi el millor moment de la seva carrera amb diferencia!

  2. A mi el que em passa és que després d’escoltar el “Refusal” el “Quarry”, per comparació, em sap a glòria i tot, quan al seu dia era un disc que no m’acabava de fer el pes!

    I no em diràs que no és cutre haver inclòs els dos inèdits del Greatest Hits!

    A més, les vendes aniran fatal, no? Si s’ha filtrat el disc dos mesos abans!

  3. http://jenesaispop.com/2009/01/31/morrissey-se-desnuda/

    Dsespres d’aixó no tinc jo tan clar q les vendes vagin malament eh…

  4. pd: MAdonna a BArna… are u coming??

  5. Pobre Morrisey, segur que no hi ha cap tema del disc que se salvi??? A més, si no ho tinc entès malament, els seus directes tenen bastant d’èxit,… serà perquè la gent espera que canti en directe el vells èxits de The Smiths?

  6. Jeje, doncs jo crec que tens una mica raó. El que passa amb Morrissey és que hi ha els fans de tota la vida i els fans que es van enganxar amb el You are the quarry (2004).

    Mira que diu una periodista (cito de la wikipedia):

    Journalist Chloe Veltman argues that “the fanatical adoration surrounding Morrissey today is founded on nostalgia, specifically a yearning for the Morrissey of the 1980s – the superstar-outsider frontman of The Smiths.” She argues that The “Smiths have had a much more profound influence on subsequent culture than Morrissey has had on his own over the entire 17 year history of his solo career.” She also points out that the “extensive catalogue of pop bands, plays, novels, films and other cultural artifacts that have been influenced by Morrissey’s ideas and aesthetics draw their inspiration from The Smiths rather than Morrissey solo.”

  7. ENCARA NO L’HE ESCOLTAT però prossedo a pagar-lo religiosament ipso facto. Veiam: Kill uncle tothom el va deixar a l’alçada del betum i a mi és un dels que més m’agrada. Opinaré.

  8. HAs de saber que tant EP3 com Jenesaispop han posat pels nuvols el disc! JA ets oficialment l’únic fan q no li ha agradat el disc!

    http://jenesaispop.com/2009/02/21/morrissey-years-of-refusal/

  9. No he escoltat res del nou disc de Morrissey, però amb aquesta crítica tan demolidora… He vist Morrissey en dues ocasions: anys 2006 i 2008 al FIB. En la primera ocasió va estar simplement bé; en la segona va triomfar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s