Monthly Archives: Abril 2009

Depeche Mode: discografia (I)

Abril ens ha portat un nou treball de Depeche Mode, ni més ni menys que el dotzè! Així que, tot i que ja vaig fer un petit homenatge videogràfic als DM, m’he decidit a fer una petita retrospectiva en tres entregues.

Avui dia queden molt lluny els orígens de DM, el 1980, com a boy band. Gràcies a una sèrie de metamorfosis, van esdevenir, ja a finals dels 80, el grup de pop electrònic amb una carrera més consistent ex aequo amb els Pet Shop Boys, però amb un estil completament diferent: si PSB representen el detachment irònic i el pop intel·ligent, DM representen la passió creadora, la “mala vida” i les emocions límit. En definitiva: són els Rolling Stones de la música electrònica!

Però això no s’acaba aquí, i tot i que els temps “clàssics” del mític Violator són ja lluny, són un dels grups de la seva generació encara en actiu que s’ha mantingut més dignament, si no el que més.

Speak & Spell (1981)

dmspeakspellDefinitivament, parlem d’uns Depeche Mode completament diferents als que després es van consagrar com a mestres del pop electrònic més fosc.  I és que aquí encara no estem en l’univers de Martin Gore, sinó en el de Vince Clarke, que abandonaria el grup després d’aquest disc per formar primer Yazoo i després Erasure. “Speak & Spell” és potser el disc que millor ha envellit de tota la fornada new romantic i, per ser el treball d’un grup en principi predestinat a ser una boy band no està gens malament. Per un costat està el hit, “Just can’t get enough”, però hi ha molt més. I si no escoltin “Puppets” o la inquietant i addictiva “Photographic”, que, encara que és de Vince Clarke, anticipa el costat “fosc” més propi de Martin Gore que de Vince.  David Gahan encara canta com el cul, però estem a 1981 i se’l valora més que res per la seva cara bonica. Ningú ho hagués dit a l’època, però aquest disc ha acabat representant la quintaessència del tecno! Completament menysvalorat a l’època, la clara vocació pop de les cançons, junt amb l’experimentalisme de les seves textures sonores (que tan i tan imitades serien en els anys immediatament posteriors) fa que poguem perdonar tots els altres pecats del disc i posar-li una nota que roça l’excel·lent. Al cap i a la fi, “Speak and Spell” no té la culpa d’haver inspirat gran part del pitjor tecno que es faria al llarg dels 80, igual que “Low” de David Bowie (1977) no té la culpa del new romantic ni del sofistipop, ni “Boy” (1980) i “War” (1983) d’U2 o Crocrodiles (1980) d’Echo and The Bunnymen tenen la culpa del dubtosament original revival postpunk de la present dècada (si jo fos Ian McCullough denunciaria a Alex Kapranos per plagi reiterat!).

Nota: 8,5

A Broken Frame (1982)

a_broken_frameVince abandona el grup per abraçar l’èxit massiu amb Yazoo i la cantant Alison Moyet (i amb un número u, “Only You” que va ser rebutjat al seu dia pels Depeche!), així que, de moment, Depeche són diguem “els del bàndol perdedor”. Martin Gore agafa les regnes de la composició i ens presenta un disc desigual però el suficientment interessant. “See you” o “The meaning of love” exploten encara el costat més “boy band” de Depeche, però “Leave in silence”, “My secret garden” i, sobretot,  “The sun and the rainfall” ens descobreixen un so més funky, brut i fosc, obrint una nova veta per explotar que amb els anys esdevindrà la marca de la casa de so Depeche. Entremig trobem experiments fallits com els aires reggae de “Satellite” o “Monument” o l’experimentalisme de “Shouldn’t have done that”. Té fama de ser el pitjor disc de Depeche Mode i molt probablement ho sigui, però a l’igual que el seu contemporani “October” d’U2 (1981), és un disc paradigmàtic en el sentit que és un pas enrera per agafar impuls i redefinir el so d’una banda. I és que una banda bona és el que és també gràcies als seus passos en fals.

Nota: 6,5

Construction time again (1983)

construction_time_againI el nou impuls ve donat per dos factors decisius. Primer: incorporar com a membre de la banda a Alan Wilder, responsable de la redefinició del so de Depeche Mode durant l’època daurada de la banda (1984-1990). Segon: treure’s de sobre l’etnocentrisme i xovinisme tan propi del pop britànic, deixant-se influir per la música experimental alemanya (per aquesta època descobreixen Einstürzende Neubauten) i anant a gravar el disc a Berlin (de fet, si la memòria no em falla tots els discos de l’etapa daurada de DM estan gravats fora d’UK). Com a conseqüència, comencen a tenir més fans a Europa continental que a Gran Bretanya, tendència que ha perviscut fins avui. Per a molts britànics, que no pels europeus o americans, DM són la boy band del “new romantic” que va fer “Just can’t get enough”! Ells s’ho perden. Bé, anem al que interessa: en aquest disc DM comencen a experimentar amb el sampler i la percussió industrial i fabriquen el seu primer gran hit després de la marxa de Vince: “Everything Counts”. Tot i que el disc és força desigual, té moments de mèrit com la experimental “Pipeline” o les dues cançons signades per Alan Wilder, amb una lletra horrorosa i pueril, però impecables musicalment. Destacar també el single no inclòs a l’àlbum “Get the balance right” . Bé, de fet no es tracta del single, sinó el remix que el propi grup va fer del mateix. Per bé que Martin renegui de la cançó, el “combination mix” del Get the balance right és un clar precursor de la música house! Com a nota curiosa del disc, dir que tot i que les temàtiques fosques de Martin es comencen a entreveure (“Shame”) predominen els temes “socials”, per a què després diguin que el tecno és un gènere hedonista i vacu!

Nota: 7,5

Some great reward (1984)

some_great_rewardPerò no és fins “Some great reward” que arriba la consolidació artística de DM. Tres singles potents, contundents, com “People are people”, “Master and Servant” i “Blasphemous rumours” posen al grup a la cúspide d’un gènere, el tecnopop, que pels volts de 1984 ja està donant greus símptomes de decadència. Però aquí de decadència res, ens trobem amb un Depeche que tot just ara, quan el gènere està de capa caiguda, comencen una ratxa musicalment impecable que arriba fins a “Violator” (1990) i això gràcies a tenir un carisma i personalitat únics. Per un costat, Dave ha trobat una forma de cantar més confiada, sensual i agressiva, amb un toc encantadorament pervers. El noi tímid dels començaments es metaformoseja en un animal d’escenari capaç de defensar convincentment himnes potents com els tres mencionats més amunt. Per una altra banda, ens trobem amb la intel·ligent fusió entre pop i experimentalisme industrial a càrrec de Martin i Alan. I per si això no fos poc el disc no té cançons de “farcit”. Bé, sí, es podrien haver estalviat la primera cançó del disc, que desmereix molt el conjunt! Fins i tot les cares B són millors! No estem encara amb els Depeche clàssics, els de la segona meitat dels 80 amb la mítica trilogia “fosca” de Black Celebration-Music for the masses-Violator, però sens dubte aquest disc marca un abans i un després no només en la carrera de DM sinó en la història de la música electrònica: qui necessitava ara a Vince Clarke?

Nota: 9,25

Anuncis

When I last spoke to him…

“WHEN I LAST SPOKE TO YOU, YOU WERE GOOD IN YOUR TIME. IT SEEMS AS IF A BLACK CLOUD HAS DRAWN ITS VEIL UPON YOU WITH THIS LATEST RELEASE. I’M SORRY THAT I HAVE TO THROW MY ARMS AWAY FROM YOU, AND I KNOW THAT SORRY DOESN’T HELP, BUT I MUST . . . I’LL BE OK BY MYSELF, REALLY. THE DAY HAS COME, SO TODAY GOODBYE IS FAREWELL”

Anotació

AQUEST BLOG ÉS EN STAND-BY, QUE NO MORT. Prometo avisar als pocs comentaristes d’aquest blog quan torni a escriure alguna coseta! Tornaré a atacar vilment a Morrissey “cual ex despechada”? Us descobriré grups raros britànics dels 80 i 90 que … Continua llegint