Depeche Mode: discografia (II)

20070922184446the_singles_81-851

Singles 1981-1985

Recopilatori estratègicament situat per tancar la irregular i variada primera etapa del grup. Del parell de cançons inèdites destaquem “Shake the disease”, un clàssic a les gires de la banda.

Black Celebration (1986)

depechemodeblackcelebrationoriginalcover1A partir de Black Celebration podem dir que els Depeche troben finalment la seva identitat, el seu territori propi, en definitiva, aquell estil automàticament reconeixible com a “marca de la casa” que tot grup de pop aspira a construir… i que a l’hora de la veritat és a les mans de molts pocs! El so industrial ja queda enrera, tot i que a “Stripped” encara és molt patent, però fins i tot en aquest single el concepte és un altre: lletres íntimes, extremes, un so envolvent, quasi de banda sonora, amb una foscor i tenebror més que evident i conscient i, per damunt de tot, un romanticisme altament eròtic, malaltís, agressiu, vehement. Gràcies a déu ningu li va posar cap etiqueta a l’invent: tecno sinistre? El que queda per la posteritat és l’ambició d’Stripped, Fly on the windscreen, A question of time… Si l’etapa industrial de Construction Time Again i Some Great Reward va representar el desafiament creatiu d’uns joves que es negaven a ser “one hit wonders” i que volien dignificar la música feta amb sintetizadors, “Black Celebration” i el seu gir “fosc” representen la maduresa del grup: eliminada la pressió de demostrar la seva credibilitat artística es dediquen a fer la música que ells volen. L’era daurada del grup acaba de començar.

Nota: 9,4

Music for the masses (1987)

musicmassesdmEl 1987 Depeche ja s’han guanyat una reputació que els permet la xuleria d’un títol en principi irònic, perquè en aquella època més que grup de masses eren un grup de culte. Però al cap i a la fi, potser el títol apuntava també a unes intencions comercials. I és que aquesta és l’epoca en què conquisten el mercat americà i poden fer la seva primera gira “a lo grande” pels USA, que culminarà en el directe “101”. Gravat a Paris, “Music for the masses” és el disc favorit de molts fans de Depeche. Jo diria que és un disc excel·lent però no el millor. Bé, posem-lo com a finalista. Anem per parts: “Never let me down again”, primer single, representa una ambició quasi diríem que simfònica sense precedents no només en el grup sinó en tot el tecnopop i “Behind the wheel” és un himne intemporal, a part de ser probablement el millor exponent del costat romàntic-agressiu del grup (i un perfecte hit per a les pistes de ball, com ho demostra el remix que va fer Shep Pettibone o l’afusellament que en van fer Alaska y Dinarama per al seu “Fan fatal”). L’únic defecte del disc? La desproporció entre els himnes i les cançons menors. No es pot dir que Depeche posin cançons de farcit a cap dels seus discs, però fins i tot el fan més acèrrim veu clar que les obres mestres de Depeche són un pèl desiguals. A mi personalment m’encanta el toc fred i gèlid del disc que contrasta amb el so envolvent de l’anterior disc. Una altra mostra de geni d’un grup en estat de gràcia, a pesar dels pesars.

Nota: 9,6

101 (1989)

101_-_depeche_modeUna confessió: no m’agraden massa els discos en directe. Una segona confessió: aquest és el disc que més vegades seguides he escoltat de tota la discografia de Depeche Mode. Què passa amb aquest disc perquè sense que m’agradin els directes me l’hagi posat tantes vegades a la meva vida? Potser la meva crítica no sigui del tot objectiva, però crec que aquest és un dels discs en directe millors de tota la història de la música. I la paradoxa és que un grup que treballa amb “maquinetes” pugui fer un directe tan intens. Escoltant “101” t’adones de dues coses: primera, que després de 8 anys d’existència el repertori de Depeche comença a estar a l’alçada dels grans grups de tots els temps i, segona, que David Gahan amb els anys s’ha convertit amb un dels millors frontmans dels pop. Pocs grups de heavy metal podien haver fet un directe tan intens. La seqüenciació de les cançons està molt ben calculada, les versions allargades de les cançons (per exemple “Stripped”) amplifiquen la intensitat de les versions originals i, sí, el final amb “Everything Counts” és apoteòsic. Em vaig comprar el disc només amb 14 anyets i en el seu dia em sabia de memòria des del “Good evening Pasadena” al “thank you very much”.  Destacar també tot el treball fotogràfic d’Anton Corbijn.

Nota: 10

Violator (1990)

dmviolatorPer què Depeche Mode van haver d’esperar tants anys a ser supervendes? I per què ho van aconseguir precisament amb un disc que, a pesar dels seus quatre singles-hits és en realitat el disc més fosc i impenetrable de la banda? Probablement, perquè la majoria de la humanitat es va quedar amb “Personal Jesus” i “Enjoy the silence” i en aquella època la gent encara es comprava àlbums sencers per una o dues cançons. Sí, “Personal Jesus” i “Enjoy the silence” són singles enormes i han esdevingut clàssics intemporals: el primer mostra l’afició de Martin Gore pel blues a través d’un riff de guitarra demolidor, emmarcat per unes bases electròniques potents; el segon és senzillament la quintaessència del so Depeche, el seu hit definitiu que mai pararies de ballar, melancòlic i rítmic a parts iguals i també, curiosament, un “winner” gràcies a un riff de guitarra. I els altres dos singles també són majestuosos, més “Word in my eyes” que “Policy of truth”, tot s’ha de dir. Però el disc té una altra cara: “Sweetest perfection” i “Clean” amb el seu so brut i la seva temàtica per dir-ho suaument “narcòtica” (als meus 13 anyets sospitava poc que parlessin de l’addicció a les drogues), la foscor crepuscular “indietrònica” de “Waiting for the night” o la tragèdia de “Halo”. En definitiva, “Violator” és el disc més ambiciós de Depeche: electrònic, orquestral, guitarrer a estones, ballable, fosc, oníric, contemporani i, sí, el seu millor disc i un dels millors discs de la música electrònica de tots els temps. Fins i tot en aquesta època Pet Shop Boys sentien enveja de Depeche Mode que ja és dir!

Nota: 10

Advertisements

4 responses to “Depeche Mode: discografia (II)

  1. Demà, si tot va bé, tindré entrades per veure’ls a BArnaaa!!
    Quines ganeees!! Definitivament e renunciat a veure per 2n cop el metaix tour de Madonna!
    Espero que toquin clàssics d’aquesta época que comentes, sens dubte la millor, encara que no trobaria cap època dolenta!!

  2. Ahhh, mira que estic per comprar entrades jo també, i això que no sóc de macroconcerts, eh? Demà et comento el teu post sobr el desmai, però mira que ets diva eh?

  3. Ajaja!
    Seep soc una DIVA amb totes les de la llei!
    Jo JA TINC ENTRADES!! Va que només son 45 euros!!!

  4. Els més grans sense dubte… els he vist 8 vegades… al novembre 3 vegades més… i no m’en cansaré mai. DM no es un grup, es una religió.

    Aprofito per convidar-vos a escoltar el meu grup.
    http://www.myspace.com/sentheband

    Espero que us agradi.

    Salut !

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s