Dels “Unknown pleasures” als “Guilty pleasures”

Guilty pleasure (definició de la wikipedia anglesa):

“A guilty pleasure is something one considers pleasurable despite feeling guilt for enjoying it. Often, the “guilt” involved is simply fear of others discovering one’s lowbrow or otherwise embarrassing tastes, rather than actual moral guilt. Fashion, music, and food can be examples of guilty pleasures.”

Qui no té els seus pecats musicals per confessar? M’he proposat fer-vos una petita antologia dels meus gustos més horteres:

Mónica Naranjo

Sí, definitivament s’ha tornat “loca del coño”, però ja ho estava quan va llençar al mercat el genial “Minage” (2000). Certament, no l’hauria coneguda si no l’haguessin maxacat nit rera nit en tots els garetos d’ambient els darrers anys de la dècada passada. Però per mi la revelació va ser “Minage”. No deixo de sentir una mica de vergonya en reconéixer que és una de les veus que més m’agraden i que a casa l’únic disc que ens hem comprat en l’era p2p (a part dels discos d’austrohungaro) és dos exemplars del darrer disc de la Naranjo (versió normal i deluxe, toma ya!). Com deien en una crítica, no recordo si del Rockdelux o d’EP3 ara farà 10 anys “Mónica Naranjo no canta: chilla“.

Shakira

No sé si pensaven en ella o en Malú o en Paulina Rubio quan els Chico y Chica van fer el genial “Bomba latina“, però certament aquesta dona s’ha fet un lloc entre les meves dives llatines. Sí, fa mainstream AOR i quedes fatal si vas de modern i dius que t’agrada Shakira… en la seva defensa diré que m’encanten els seus començaments la segona meitat dels 90 quan volia ser l’Alanis Morrissette llatina:

Per cert heu escoltat el seu superkitsch nou single? (Auuuuuuu). És més dolent que “La tortura” que ja és dir!

Duran Duran

De grups horteres, pijos i superficials destinats a cobrir portades de “Superpop” als 80 n’hi havia un grapat. Ara bé, que tinguessin cert talent musical potser només n’hi havia un i eren ells. A veure, no són els Beatles ni Bowie ni els Smiths, però… d’on us penseu que Franz Ferdinand van agafar la idea del rock ballable? A la seva època ja deien que Duran Duran eren una barreja entre Chic i el postpunk!

Per cert, probablement l’únic videoclip que pugui competir amb “Thriller” com a icona dels 80 és el que us poso a continuació, de la cançó “Rio” : pijerío, luxe superficial i frivolitat. Si a un extraterrestre li haguéssim d’explicar de què anaven els 80, li podríem posar aquest vídeo per resumir-ho tot en 5 minuts: el podeu veure clicant aquí.

Per altra banda als 90 Blur no haguessin aconseguit la repercussió que van tenir si no fos per aquest pastiche completament irònic que van fer del so Duran Duran:

A més, i per si se m’acaben els arguments musicals: oi que estaven bons? Per cert la portada del seu millor disc, “Rio” (1982), que podeu veure més amunt, també ha esdevincut una icona del disseny vuitanter més kitsch, a càrrec de l’artista Patrick Nagel:

1330

Cranberries

Es van fer famosos per una cançó, Zombie, que seguia bastant la moda grunge de l’època, però això ens pot dur a tenir una imatge equivocada d’aquests mestres del pop més nyonyo i lacrimògen, amb nombroses cançons dignes de protagonitzar un anunci de compreses com les següents:

I ara us toca a vosaltres: quins són els vostres pecats musicals més incomfessables?

Anuncis

6 responses to “Dels “Unknown pleasures” als “Guilty pleasures”

  1. Val dir Manolo Escobar? O no cola?

  2. Els meus guily pleasures (tto i q ja t’adverteixo q en faré un post futur algun dia):

    – Tamara Seisdedos
    – Gossip Girl (la sèrie)
    – Sexo en Nueva York (la peli i la sèrie)
    – Dan Brown

    Bé i quan era adolescent grunge FAngoria, Madonna i Monica NAranjo eren Guily pleasures, però ara els considero grups dels que m’enorgulleixo d’escoltar! I aixó epr no parlar de la meva adicció malaltissa a Al Salir de Clase!

    Si sens dubte aquesta setmana en faig un post d’aixó! Gràcies per la idea!

  3. Ferran –> Si et fa vergonya reconèixer que t’agrada, clar que serveix! Jo dins la música folclòrica també tinc un guilty pleasure: Lolita!

    Roger –> A mi em passa com tu: Tamara seisdedos, l’Italodisco, Sabrina, Stock Aitken & Waterman, Mylène Farmer, Raffaella Carrà, ABBA… per mi no són guilty pleasures, sinó delicatessen del kitsch.

    Ara bé la Naranjo per mi sí és guilty pleasure perquè per molt que m’encanti la seva veu els arranjaments són molt mainstream i comercials i no els pots ni agafar pel costat kitsch o exagerat. A més quan sento entrevistes a la Naranjo sento una vergonya aliena que pa qué… Sens dubte és un guilty pleasure per mi!

  4. Madonna per mi va ser un guilty pleasure fins que va trobar la coartada artie-indie de treballar amb productors com Shep Pettibone, William Orbit o Mirwais.

  5. Que interessant això dels “guilty pleasures”, m’hi afegeixo

    -la serie “Gilmore Girls”
    -el grup “Twisted Sister”
    -l’escriptor Sven Hassel

    Brutal la Mónica Naranjo, pagaría per veure-la cantant heavy metal, és tant expansiva que sería impagable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s