Monthly Archives: Juliol 2010

Crooners (part 4): Brian Ferry

Ce qui nous sauve c'est le style

Des d’Elvis Presley, el macarra sensible ha estat una figura omnipresent en la història del pop. Així que realment Brian Ferry no va ser cap gran innovador en la seva posada en escena. Però encara que pròpiament no inventés res, l’ex-líder de Roxy Music es va forjar durant els 70 i els 80 el seu lloc merescudíssim en el pavelló dels dandies del pop.

Els principis de Roxy Music, grup sota el meu parer mitificat en excés a Gran Bretanya (i tal vegada infravalorat a la resta del món), no són realment tan impactants si eliminem la part instrumental i de textures que aportava Brian Eno. Durant els primers anys va ser ell i no Brian Ferry el veritable geni del grup, i, sentint-se infravalorat, aviat deixaria Roxy Music per dedicar-se plenament a l’experimentació en solitari (i acabar col·laborant amb el veritable rei del glam, Bowie, durant  la seva etapa berlinesa).

Qui sap si abans de la marxa de Brian Eno, donada la soterrada lluita d’egos entre aquest i Brian Ferry, el darrer adoptés una sèrie d’estilismes impossibles i un look de prostituta barata amb l’objectiu de destacar. Aquí tenim, en efecte, a un irreconeixible Brian Ferry en un dels seus primers “pinitos” com a crooner, entregat completament a  una de les millors cançons de l’etapa Eno de Roxy Music:

Un cop Brian Eno marxa de Roxy Music és quan surt amb força la personalitat de Brian Ferry  (i la seva afició meitat masclista meitat “épater le bourgeois” per les pin-ups, especialment si anaven de dos en dos: a les excel·lents i icòniques portades com la de Country life em remeto). I no és per casualitat que el Brian Ferry que coneixem avui dia neix amb tota una declaració de principis:

L’amor és la droga… o era el sexe?

Després d’uns anys de separació, Roxy Music ressuciten el 1979 amb un so més comercial i suau, més soul,  que, per desgràcia, tindria molts mals imitadors durant els 80 (Spandau Ballet i merdes semblants). Brian Ferry cada cop més es refugia en l’estil i una imatge entre clàssica i kitsch (com per exemple els cuidats dissenys de trajos que ell mateix realitza amb l’ajut del dissenyador Antony Price), reduïnt Roxy Music a un grup de balades adaptat a la seva personalitat. A aquestes alçades, Brian Ferry ja no canta: crooneja.

Ara bé, després d’un parell de discos fluixos, Roxy Music ens van oferir la meravella d’Avalon (1982), el seu grandíssim testament musical. Encara que no deixa de ser la continuació lògica del costat nyonyo que estava explotant el grup des de 1979, la producció és senzillament magistral. Per altra banda, poques cançons han redefinit millor el gènere de la balada contemporània com al seu dia ho va fer “More than this”  (tal vegada també el “Live to tell” de Madonna?), de tal manera que encara avui la cançó és un clàssic dels karaokes, com ho va mostrar a la perfecció Sofia Coppola en l’homenatge que en va fer a la famosa escena del karaoke de “Lost in translation”.

Brian Ferry ha continuat treballant ininterrompudament en solitari amb els seus bons moments (“Slave to love” és un grandíssim himne, recentment versionat per Roisin Murphy) però també moments mediocres. Per altra banda, ha protagonitzat portades de revistes del cuore, ha arribat a robar-li la nòvia a un dels seus fills (cal mantenir la reputació de playboy al cost que sigui) i és una de les poques estrelles britàniques que recolza obertament al partit conservador. Però estem disposats a perdonar tots aquests pecata minuta, perquè parafrassejant a la meva estimada Mylène Farmer, allò que ens redimeix dels nostres pecats és l’estil.

The last of the famous international playboys... ese pedazo de onda!!!

Crooners (part 3): Paddy McAloon

Paddy McAloon, el Burt Bacharach anglès, és un home que sempre va estar fora de temps. De fet la seva banda, Prefab Sprout, ja estava fora de temps des del seu disc de debut, “Swoon” (1984), un treball que, tot i remetre clarament pel costat de les guitarres al pop escocès d’Orange Juice i, pels seus aires Bossa Nova i Jazz, al soft-pop que conreaven Weekend o els primers Everything But The Girl, ens ofereix un crooning i unes lletres més pròpies dels anys 50 i ens fa descobrir un personatge, Paddy McAloon, que avui, després d’una carrera plena de CANÇONS en majúscules i de romanticisme loser desacomplexat, pot autoproclamar-se, encara que sigui de forma irònica, com a “The last of the great romantics“.

(There is no Chicago urban blues / more heartfelt than my lament / for you. / I’m a liberal guy, too cool for the macho ache / with a secret tooth, for the cherry on the cake. / With a pious smile, a smile that changes what I say. / While I waste my time, / in regretting that the days, / went from perfect to just O.K.)

 

(When love breaks down/You join the wrecks/Who leave their hearts for easy sex)

 

Sempre caminant perillosament en una inhòspita terra de ningú entre l’indie i el mainstream (en qüestió de vendes sempre van ser indies) i, fins i tot designat pel NME com “el millor compositor viu”, l’era daurada de Paddy MacAloon i els seus Prefab Sprout, és la que va de 1985 a 1992 i coincideix amb el seu treball amb el productor Thomas Dolby. “Steve McQueen” (1985) o “From Langley Park to Memphis” (1988) són discos antològics quan es tracta de definir què entenem per perfecció pop. Però és que Paddy era un compositor tan prolífic que es va anar guardant discos sense publicar a la cartera, potser pressentint que en un futur la salut no l’acompanyaria. L’única pega que podem posar a la seva mestria compositora i a les justes dosis de sentiment que administra, són els excessos en la producció, però Paddy, tan poca cosa ell, i a pesar del seu dèbil fil de veu, sempre se les enginya per acabar seduint. Perquè al final el que queden són les cançons i, què carai, probablement el NME tingués raó i ens trobem davant el millor compositor viu.

(Life’s not complete / till your heart’s missed a beat / and you’ll never make it up / or turn back the clock)

Homenatge o paròdia a Bruce Springsteen? “Brucie dreams life’s a highway…” en tot cas, com diu Paddy: “some things hurt more, much more, than cars and girls” o bé “life’s no cruise with a cool chic”.

A veure, queda clar que el seu company de generació Morrissey es qui es va endur el mite. Però no hi ha dubte que Paddy és millor. I és que, com a grup, els Smiths són millors que els Sprout per la màgia amb què Morrissey i Johnny Marr combinaven els respectius talents i la capacitat de connectar sentimentalment amb tota una generació d’oients. Però extretes de context, les cançons de Paddy McAloon sempre guanyen: les lletres superen àmpliament les de Morrissey, que queda com un inculte illetrat al seu costat, i les melodies, una vegada ets capaç d’aïllar l’excès de sucre, superen les de Johnny Marr per la seva intemporalitat.

Hot dog, Jumping frog, Alburquerque: irreverent tornada per desmitificar el rei del rock’n’roll.

The sound of crying, o, la facilitat insultant amb què Paddy és capaç de fer-nos arrencar una llàgrima

Que avui dia Paddy McAloon pateixi sordera i reducció de la visió, que visqui mig aïllat com un aristòcrata retirat a la campinya anglesa amb un aspecte físic deixat (i una barba de gurú hindú), però conservant cert aire de dandy, i que darrerament es dediqui a exhumar discos prèviament descartats amb un nivell compositiu brutalment bo (“Let’s change the world with music” és un dels millors discos publicats l’any 2009… gravat l’any 1993), segurament contribueixi a fer créixer el mite (o no).

Paddy McAloon l'any 2009

I com no podia ser d’una altra manera, acabo aquest homenatge amb un enllaç d’Spotify al recopilatori que condensa la millor època dels Sprout: Prefab Sprout – A Life Of Surprises: The Best Of Prefab Sprout

Crooners, part 2: John Lennon

Iniciem aquest recorregut per la masculinitat en el pop amb una de les parts més injustament obviades de l’obra d’un dels grans del pop de tots els temps: John Lennon. Per cert, vaig dir tres parts i em sembla que en sortiran unes quantes més, en tot cas seran 10 figures les repassades…

Passen els anys, els Beatles continuen igual de mitificats, però John Lennon, 30 anys després del seu assassinat, és l’únic ex-beatle recordat també per la seva carrera en solitari. Evidentment la seva tràgica mort hi té molt a veure, com també la seva presència pública com a icona dels moviments polítics alternatius en una era, la dels 60 i 70, on encara es creia que les idees podien canviar el món. Però l’extramusical no ens ha de fer oblidar el musical i les consignes no ens han de fer oblidar les magnífiques lletres: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (el disc llarga durada, de 1971) són dos discassos que redimeixen a John Lennon de tots els errors artístics que va cometre.

En definitiva, hi ha un John Lennon més enllà de la cançó “Imagine” força poc conegut pel gran públic. En la meva humil opinió, si l’obra de Lennon és l’única vigent d’entre totes les  carreres en solitari dels ex-beatles, és perquè constitueix un dels primers exemples de com un artista pop pot fer de la seva obra un exercici d’introspecció i despullament de la seva intimitat, sense deixar per això de ser pop: Lennon mai va ser un cantautor, com sí ho van ser Leonard Cohen, Bob Dylan i, en certa manera, Bruce Springsteen. En el terreny personal, John Lennon porta fins a les últimes conseqüències la proclama feminista que deia allò que “el personal és polític” i així, en les lletres de Lennon en solitari no podem obviar el Lennon fill, el pare, el marit, l’amant… i en tots ells, un John Lennon que sempre es qüestiona a sí mateix, que qüestiona les seves idees preconcebudes, entre elles la masculinitat agressiva que va aprendre de jove, que no té por a mostrar-se dèbil, tendre o nyonyo, perquè tampoc es calla els retrets quan cal.

I precisament és des del punt de vista de les anomenades “noves masculinitats”, en  les lletres on Lennon parla de la seva relació amb el món femení (“Mother”, “Woman”, “Jealous guy”…), on trobarem tota un mina per redescobrir. En aquestes cançons, simplement John Lennon es limita a reconèixer que un espermatozou és 10.000 vegades més petit que un òvul i que qui té poder de donar vida, al cap i a la fi, és la dona; que l’home veritablement masculí és aquell que ha perdut la por a assumir la seva part infantil i femenina: el que sap tenir  cura de sí i dels altres però no té por a demanar amor o perdó quan el necessita.

I és en aquesta mostra desacomplexada de la part vulnerable de masculinitat on podem considerar John Lennon un crooner, un crooner atípic sens dubte, que enlloc de parlar de grans amors impossibles o idealitzats parla de la menys glamourosa experiència del dia a dia com a marit, però un crooner al cap i a la fi. Alguns es queden com a imatge romàntica el petó d’Iker Casillas a la seva nòvia. Jo francament trobo que l’escena és a mig camí de l’espectacle garrulo made in telecinco i de l’heteroromanticisme de postal made in Disney. En tot cas sempre preferiré l’ex Beatle que després d’haver aconseguit la màxima fama imaginable, poc abans de l’inesperat final de la seva vida agraeix a Yoko Ono haver-li fet descobrir el veritable significat de la paraula “èxit”.

PS 1. Per cert, Imagine  ha resultat ser un himne ben poc vigent. L'”imagine no religion”, per desgràcia, amb l’auge actual dels fonamentalismes religiosos és pura ciència ficció! Calen més proves que el Lennon amant i marit és més vigent que el Lennon ideòleg?

PS 2. Visca Yoko Ono, el seu look Pantoja, les seves enormes ulleres fosques i els seus abrics de pells! La pobra ha de suportar el mite masclista de què per culpa d’ella es van separar els Beatles, quan va ser la musa sense la qual no haguessin sorgit dos dels millors discos de pop de tots els temps: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)!

Crooners, o, la masculinitat en el pop (part 1)

L’estiu és un temps vulgar com pocs. En pocs dies hem hagut de suportar:

A) El garrulerio gai de l’orgull. Sí, el Pride massificat tal i com es celebra avui dia, enlloc de com es celebrava fa 20 anys, és vulgar, autocomplaent i retrògrad, ha perdut l’esperit combatiu i realment transgressor d’Stonewall. Kylie Minogue i l’estètica musculoca són coses  completament vulgars i oposades al maricultisme: definitivament la cultura gai ha perdut el vincle amb l’avantguarda cultural que va tenir fins als anys 80! La subcultura gai ja no dóna artistes universals com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Mapplethorpe, Tom de Finlàndia, Pierre et Gilles o Jean Cocteau. I en quant a música, encara és més trist, les discoteques gais han deixat de ser els llocs pioners on anaven tots els DJ’s i caçadors de tendències, els laboratoris  on va néixer la música disco, el High Energy o el House, i s’han convertit en antres on només té cabuda la “pachanga” de pitjor gust.  Que sí, que ara estem millor que mai, però… tanta vulgaritat era el preu a pagar?

B) Les discussions bizantines eternes del nacionalisme català i la manifestació contra la sentència de l’estatut, que sí, encara que justificada, va ser una mena de cerimònia exorcista autocomplaent d’un cert independentisme que va intentar vampiritzar la manifestació i que, francament, és minoritari o si més no és el que mostren les urnes (CiU i ERC de fet voten a la pràctica contra l’independentisme tal i com van fer l’altre dia al parlament). La manifestació segurament era necessària amb un Tribunal Constitucional tan encarcarat i deslegitimat, tanta bandera, no. I els crits d’independència no eren més que crits d’impotència davant un TC autoritari, passat de voltes i nacionalista en el pitjor sentit de la paraula.

C) I per banderes, les espanyoles després del triomf de la “roja”. ¿Explosió nacionalista espanyola sense precedents o la constatació que si l’únic que uneix a Espanya és el futbol això és un símptoma de la corrupció moral, la debilitat d’esperit i l’autocomplaença tonta a la que ha arribat aquest país d’economia improductiva, bombolla immobiliària, corrupció i treball precari? En tot cas hem hagut de suportar una sobredosi de vulgaritat i estupidesa nacional només equiparable a Gran Hermano o la Belenestebanmania. Sí, odio el sobremediatisme i sobredimensionament del futbol en els mitjans de comunicació. No nego que l’esport es barreja inevitablement amb la política arreu (cosa que no m’agrada), però alguna cosa em diu que els països realment seriosos poden enorgullir-se de més coses que dels triomfs esportius, cosa que parla malament tant d’Espanya (selecció) com de Catalunya (Barça). I aquest any les ànimes sensibles hem estat de mala sort: lliga pel Barça i mundial per Espanya. Com diu Shakira:  “esto es África” i aquí tant se val que t’identifiquis amb només amb Espanya, només amb Catalunya o amb totes dues.

Ja no es fan portades així...I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).