Crooners, o, la masculinitat en el pop (part 1)

L’estiu és un temps vulgar com pocs. En pocs dies hem hagut de suportar:

A) El garrulerio gai de l’orgull. Sí, el Pride massificat tal i com es celebra avui dia, enlloc de com es celebrava fa 20 anys, és vulgar, autocomplaent i retrògrad, ha perdut l’esperit combatiu i realment transgressor d’Stonewall. Kylie Minogue i l’estètica musculoca són coses  completament vulgars i oposades al maricultisme: definitivament la cultura gai ha perdut el vincle amb l’avantguarda cultural que va tenir fins als anys 80! La subcultura gai ja no dóna artistes universals com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Mapplethorpe, Tom de Finlàndia, Pierre et Gilles o Jean Cocteau. I en quant a música, encara és més trist, les discoteques gais han deixat de ser els llocs pioners on anaven tots els DJ’s i caçadors de tendències, els laboratoris  on va néixer la música disco, el High Energy o el House, i s’han convertit en antres on només té cabuda la “pachanga” de pitjor gust.  Que sí, que ara estem millor que mai, però… tanta vulgaritat era el preu a pagar?

B) Les discussions bizantines eternes del nacionalisme català i la manifestació contra la sentència de l’estatut, que sí, encara que justificada, va ser una mena de cerimònia exorcista autocomplaent d’un cert independentisme que va intentar vampiritzar la manifestació i que, francament, és minoritari o si més no és el que mostren les urnes (CiU i ERC de fet voten a la pràctica contra l’independentisme tal i com van fer l’altre dia al parlament). La manifestació segurament era necessària amb un Tribunal Constitucional tan encarcarat i deslegitimat, tanta bandera, no. I els crits d’independència no eren més que crits d’impotència davant un TC autoritari, passat de voltes i nacionalista en el pitjor sentit de la paraula.

C) I per banderes, les espanyoles després del triomf de la “roja”. ¿Explosió nacionalista espanyola sense precedents o la constatació que si l’únic que uneix a Espanya és el futbol això és un símptoma de la corrupció moral, la debilitat d’esperit i l’autocomplaença tonta a la que ha arribat aquest país d’economia improductiva, bombolla immobiliària, corrupció i treball precari? En tot cas hem hagut de suportar una sobredosi de vulgaritat i estupidesa nacional només equiparable a Gran Hermano o la Belenestebanmania. Sí, odio el sobremediatisme i sobredimensionament del futbol en els mitjans de comunicació. No nego que l’esport es barreja inevitablement amb la política arreu (cosa que no m’agrada), però alguna cosa em diu que els països realment seriosos poden enorgullir-se de més coses que dels triomfs esportius, cosa que parla malament tant d’Espanya (selecció) com de Catalunya (Barça). I aquest any les ànimes sensibles hem estat de mala sort: lliga pel Barça i mundial per Espanya. Com diu Shakira:  “esto es África” i aquí tant se val que t’identifiquis amb només amb Espanya, només amb Catalunya o amb totes dues.

Ja no es fan portades així...I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).

Anuncis

3 responses to “Crooners, o, la masculinitat en el pop (part 1)

  1. Per fí!! Ha ressuscitat!!! Aleluyaaa!!

    Va em curraré un comentari, que després de tant de temps…

    A) Garruleria? Jo celebro que per fi es faci un Pride massiu, doncs ja em començava a cansar la mani amb la furgoneta cutre, el megafon a crits, les disfresses del tot a 100… era com si l’acte l’organitzés el meu esplai, no sé, tot molt amateur. Veient la quantitat de comentaris homòfobs que desperta aquest acte davant la gent que s’horroritza davant el travestisme i els cossos hedonistes, segur que anem pel bon camí. Quin sentit té L’Orgull sinó ofendre gratuïtament a la beateria catolicorra?

    B) Ho subscric plenament, com ja he explicat sobradíssimament al meu blog en un post que ja porta.. 82 comentaris!

    C) De nou plenament d’acord. L’ajuntament d’Hospitalet va tenir la amgnífica idea de posar una megapantalla davant casa meva on les masses de garrulisme van poder udolar a gust fins ben entrada la nit.

    EN el fons els dos actes son expressions d’una mentalitat maniquea binaria (o amb mi o contra mi), uniformitzadora (aquí només hi ha una nació/selecció, tots som un ramat d’ovelletes fotocopiades) i de catarsi col·lectiva, tapant el fracas individual amb una projecció sobre els éxits/drames col·lectius.

    Doncs res, em torno a reenganxar al teu blog des de ja!

  2. A veure arqueòleg, tampoc l’orgull ha de ser una cosa tan amateur i sectària com el que fa el CGB o el FAGC.

    Provocar vol dir no només escandalitzar a la beateria sinó provocar reaccions, provocar pensaments, provocar posicionaments.I per altra banda, encara que no necessàriament em sobrin els cossos, em falten eslògans. Hem perdut la capacitat de mobilització més enllà d’un dia de festa a l’any i això no només juga en contra de la lluita contra la discriminació, sinó també contra la lluita contra la SIDA.

    En general, crec que hem perdut la capacitat per generar discurs. Fa 20 anys fins i tot pel·lícules de temàtica gai més o menys comercials com “trilogia de Nova York” o “Jeffrey” generaven reivindicacions noves i idees noves sobre com eren les nostres relacions i sobre quin lloc volíem ocupar en un món predominantment hetero com a persones GLBT. I tampoc generem artistes tan socialment compromesos com per exemple podia ser un Keith Haring als anys 80. Principalment em queixo de la manca d’idees. Encara queda molt per fer (per sort a Espanya no en l’àmbit legal, però sí en la resta d’àmbits) i caldria generar discursos sobre on volem arribar i com i generar reflexions a través de l’art, la literatura de ficció, l’assaig… sobre què vol dir ser gai, lesbiana, bisexual o transsexual l’any 2010.

    Avui dia pràcticament no hi ha res GLBT en l’alta cultura, trencant amb una tradició des de finals del segle XIX fins als anys 90 del segle XX en què sempre hi va haver una component GLBT en l’alta cultura. ACtualment com a moviment GLBT ja no oferim res a l’alta cultura, només generem música pachanga, moda hortera i determinats discursos d’anada d’olla completament pseudocientífics d’aquella impostura intel·lectrual postmoderna anomenada “teoria queer”.

  3. Igual es que ens hem integrat tant a la societat que ja no podem presentar un discurs alternatiu!
    La Teoria Queer és una branca més del postmodernisme i com tot ell és relativista i pseudocientífic, però no més que els diferents branques del feminisme.
    Potser no tenim un Focault, però hem aconseguit que Argentina aprovi el matrimoni homosexual. Igual hem passat de la era de la teoria a la era de la praxi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s