Crooners, part 2: John Lennon

Iniciem aquest recorregut per la masculinitat en el pop amb una de les parts més injustament obviades de l’obra d’un dels grans del pop de tots els temps: John Lennon. Per cert, vaig dir tres parts i em sembla que en sortiran unes quantes més, en tot cas seran 10 figures les repassades…

Passen els anys, els Beatles continuen igual de mitificats, però John Lennon, 30 anys després del seu assassinat, és l’únic ex-beatle recordat també per la seva carrera en solitari. Evidentment la seva tràgica mort hi té molt a veure, com també la seva presència pública com a icona dels moviments polítics alternatius en una era, la dels 60 i 70, on encara es creia que les idees podien canviar el món. Però l’extramusical no ens ha de fer oblidar el musical i les consignes no ens han de fer oblidar les magnífiques lletres: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (el disc llarga durada, de 1971) són dos discassos que redimeixen a John Lennon de tots els errors artístics que va cometre.

En definitiva, hi ha un John Lennon més enllà de la cançó “Imagine” força poc conegut pel gran públic. En la meva humil opinió, si l’obra de Lennon és l’única vigent d’entre totes les  carreres en solitari dels ex-beatles, és perquè constitueix un dels primers exemples de com un artista pop pot fer de la seva obra un exercici d’introspecció i despullament de la seva intimitat, sense deixar per això de ser pop: Lennon mai va ser un cantautor, com sí ho van ser Leonard Cohen, Bob Dylan i, en certa manera, Bruce Springsteen. En el terreny personal, John Lennon porta fins a les últimes conseqüències la proclama feminista que deia allò que “el personal és polític” i així, en les lletres de Lennon en solitari no podem obviar el Lennon fill, el pare, el marit, l’amant… i en tots ells, un John Lennon que sempre es qüestiona a sí mateix, que qüestiona les seves idees preconcebudes, entre elles la masculinitat agressiva que va aprendre de jove, que no té por a mostrar-se dèbil, tendre o nyonyo, perquè tampoc es calla els retrets quan cal.

I precisament és des del punt de vista de les anomenades “noves masculinitats”, en  les lletres on Lennon parla de la seva relació amb el món femení (“Mother”, “Woman”, “Jealous guy”…), on trobarem tota un mina per redescobrir. En aquestes cançons, simplement John Lennon es limita a reconèixer que un espermatozou és 10.000 vegades més petit que un òvul i que qui té poder de donar vida, al cap i a la fi, és la dona; que l’home veritablement masculí és aquell que ha perdut la por a assumir la seva part infantil i femenina: el que sap tenir  cura de sí i dels altres però no té por a demanar amor o perdó quan el necessita.

I és en aquesta mostra desacomplexada de la part vulnerable de masculinitat on podem considerar John Lennon un crooner, un crooner atípic sens dubte, que enlloc de parlar de grans amors impossibles o idealitzats parla de la menys glamourosa experiència del dia a dia com a marit, però un crooner al cap i a la fi. Alguns es queden com a imatge romàntica el petó d’Iker Casillas a la seva nòvia. Jo francament trobo que l’escena és a mig camí de l’espectacle garrulo made in telecinco i de l’heteroromanticisme de postal made in Disney. En tot cas sempre preferiré l’ex Beatle que després d’haver aconseguit la màxima fama imaginable, poc abans de l’inesperat final de la seva vida agraeix a Yoko Ono haver-li fet descobrir el veritable significat de la paraula “èxit”.

PS 1. Per cert, Imagine  ha resultat ser un himne ben poc vigent. L'”imagine no religion”, per desgràcia, amb l’auge actual dels fonamentalismes religiosos és pura ciència ficció! Calen més proves que el Lennon amant i marit és més vigent que el Lennon ideòleg?

PS 2. Visca Yoko Ono, el seu look Pantoja, les seves enormes ulleres fosques i els seus abrics de pells! La pobra ha de suportar el mite masclista de què per culpa d’ella es van separar els Beatles, quan va ser la musa sense la qual no haguessin sorgit dos dels millors discos de pop de tots els temps: Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)!

Anuncis

2 responses to “Crooners, part 2: John Lennon

  1. “Jelous Guy” és una de les meves cançons favorites!
    Per cert, quan estava de cooperant internacional a Brasil vaig veure una exposició de Yoko Ono i em va deixar captivat i em va fer reflexionar durant anys: és un personatge a descobrir!

  2. De fet no va ser la Yoko sinó el conjunt de segones dones, més interessades en que els seus marits tinguessin més protagonisme a la banda que no pas en el futur de la mateixa, les que van atiar el foc de discrepàncies entre els membres.

    La Yoko, en tot cas, va ser la més intel·ligent a més de tenir el lot millor. Els Beatles no haurien estat els Beatles sense Lennon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s