Crooners (part 3): Paddy McAloon

Paddy McAloon, el Burt Bacharach anglès, és un home que sempre va estar fora de temps. De fet la seva banda, Prefab Sprout, ja estava fora de temps des del seu disc de debut, “Swoon” (1984), un treball que, tot i remetre clarament pel costat de les guitarres al pop escocès d’Orange Juice i, pels seus aires Bossa Nova i Jazz, al soft-pop que conreaven Weekend o els primers Everything But The Girl, ens ofereix un crooning i unes lletres més pròpies dels anys 50 i ens fa descobrir un personatge, Paddy McAloon, que avui, després d’una carrera plena de CANÇONS en majúscules i de romanticisme loser desacomplexat, pot autoproclamar-se, encara que sigui de forma irònica, com a “The last of the great romantics“.

(There is no Chicago urban blues / more heartfelt than my lament / for you. / I’m a liberal guy, too cool for the macho ache / with a secret tooth, for the cherry on the cake. / With a pious smile, a smile that changes what I say. / While I waste my time, / in regretting that the days, / went from perfect to just O.K.)

 

(When love breaks down/You join the wrecks/Who leave their hearts for easy sex)

 

Sempre caminant perillosament en una inhòspita terra de ningú entre l’indie i el mainstream (en qüestió de vendes sempre van ser indies) i, fins i tot designat pel NME com “el millor compositor viu”, l’era daurada de Paddy MacAloon i els seus Prefab Sprout, és la que va de 1985 a 1992 i coincideix amb el seu treball amb el productor Thomas Dolby. “Steve McQueen” (1985) o “From Langley Park to Memphis” (1988) són discos antològics quan es tracta de definir què entenem per perfecció pop. Però és que Paddy era un compositor tan prolífic que es va anar guardant discos sense publicar a la cartera, potser pressentint que en un futur la salut no l’acompanyaria. L’única pega que podem posar a la seva mestria compositora i a les justes dosis de sentiment que administra, són els excessos en la producció, però Paddy, tan poca cosa ell, i a pesar del seu dèbil fil de veu, sempre se les enginya per acabar seduint. Perquè al final el que queden són les cançons i, què carai, probablement el NME tingués raó i ens trobem davant el millor compositor viu.

(Life’s not complete / till your heart’s missed a beat / and you’ll never make it up / or turn back the clock)

Homenatge o paròdia a Bruce Springsteen? “Brucie dreams life’s a highway…” en tot cas, com diu Paddy: “some things hurt more, much more, than cars and girls” o bé “life’s no cruise with a cool chic”.

A veure, queda clar que el seu company de generació Morrissey es qui es va endur el mite. Però no hi ha dubte que Paddy és millor. I és que, com a grup, els Smiths són millors que els Sprout per la màgia amb què Morrissey i Johnny Marr combinaven els respectius talents i la capacitat de connectar sentimentalment amb tota una generació d’oients. Però extretes de context, les cançons de Paddy McAloon sempre guanyen: les lletres superen àmpliament les de Morrissey, que queda com un inculte illetrat al seu costat, i les melodies, una vegada ets capaç d’aïllar l’excès de sucre, superen les de Johnny Marr per la seva intemporalitat.

Hot dog, Jumping frog, Alburquerque: irreverent tornada per desmitificar el rei del rock’n’roll.

The sound of crying, o, la facilitat insultant amb què Paddy és capaç de fer-nos arrencar una llàgrima

Que avui dia Paddy McAloon pateixi sordera i reducció de la visió, que visqui mig aïllat com un aristòcrata retirat a la campinya anglesa amb un aspecte físic deixat (i una barba de gurú hindú), però conservant cert aire de dandy, i que darrerament es dediqui a exhumar discos prèviament descartats amb un nivell compositiu brutalment bo (“Let’s change the world with music” és un dels millors discos publicats l’any 2009… gravat l’any 1993), segurament contribueixi a fer créixer el mite (o no).

Paddy McAloon l'any 2009

I com no podia ser d’una altra manera, acabo aquest homenatge amb un enllaç d’Spotify al recopilatori que condensa la millor època dels Sprout: Prefab Sprout – A Life Of Surprises: The Best Of Prefab Sprout

Advertisements

4 responses to “Crooners (part 3): Paddy McAloon

  1. Un dels grups lligat a la meua joventut. Sempre he estat penjat de l’Steve McQueen i Swoon em pareix excel·lent. Paddy és l’exemple del compositor d’alta qualitat que mai ha estat reconegut com es mereix.

  2. Ni zorra de la seva existència! Li donaré una oportunitat a Spotify!
    Per cert!! Podries fer una llista Spotify amb el millor de cada crooner!

  3. Quan acabi l’especial publicaré al blog i al facebook la llista d’spotify amb el millor de tots els crooners!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s