Crooners (part 4): Brian Ferry

Ce qui nous sauve c'est le style

Des d’Elvis Presley, el macarra sensible ha estat una figura omnipresent en la història del pop. Així que realment Brian Ferry no va ser cap gran innovador en la seva posada en escena. Però encara que pròpiament no inventés res, l’ex-líder de Roxy Music es va forjar durant els 70 i els 80 el seu lloc merescudíssim en el pavelló dels dandies del pop.

Els principis de Roxy Music, grup sota el meu parer mitificat en excés a Gran Bretanya (i tal vegada infravalorat a la resta del món), no són realment tan impactants si eliminem la part instrumental i de textures que aportava Brian Eno. Durant els primers anys va ser ell i no Brian Ferry el veritable geni del grup, i, sentint-se infravalorat, aviat deixaria Roxy Music per dedicar-se plenament a l’experimentació en solitari (i acabar col·laborant amb el veritable rei del glam, Bowie, durant  la seva etapa berlinesa).

Qui sap si abans de la marxa de Brian Eno, donada la soterrada lluita d’egos entre aquest i Brian Ferry, el darrer adoptés una sèrie d’estilismes impossibles i un look de prostituta barata amb l’objectiu de destacar. Aquí tenim, en efecte, a un irreconeixible Brian Ferry en un dels seus primers “pinitos” com a crooner, entregat completament a  una de les millors cançons de l’etapa Eno de Roxy Music:

Un cop Brian Eno marxa de Roxy Music és quan surt amb força la personalitat de Brian Ferry  (i la seva afició meitat masclista meitat “épater le bourgeois” per les pin-ups, especialment si anaven de dos en dos: a les excel·lents i icòniques portades com la de Country life em remeto). I no és per casualitat que el Brian Ferry que coneixem avui dia neix amb tota una declaració de principis:

L’amor és la droga… o era el sexe?

Després d’uns anys de separació, Roxy Music ressuciten el 1979 amb un so més comercial i suau, més soul,  que, per desgràcia, tindria molts mals imitadors durant els 80 (Spandau Ballet i merdes semblants). Brian Ferry cada cop més es refugia en l’estil i una imatge entre clàssica i kitsch (com per exemple els cuidats dissenys de trajos que ell mateix realitza amb l’ajut del dissenyador Antony Price), reduïnt Roxy Music a un grup de balades adaptat a la seva personalitat. A aquestes alçades, Brian Ferry ja no canta: crooneja.

Ara bé, després d’un parell de discos fluixos, Roxy Music ens van oferir la meravella d’Avalon (1982), el seu grandíssim testament musical. Encara que no deixa de ser la continuació lògica del costat nyonyo que estava explotant el grup des de 1979, la producció és senzillament magistral. Per altra banda, poques cançons han redefinit millor el gènere de la balada contemporània com al seu dia ho va fer “More than this”  (tal vegada també el “Live to tell” de Madonna?), de tal manera que encara avui la cançó és un clàssic dels karaokes, com ho va mostrar a la perfecció Sofia Coppola en l’homenatge que en va fer a la famosa escena del karaoke de “Lost in translation”.

Brian Ferry ha continuat treballant ininterrompudament en solitari amb els seus bons moments (“Slave to love” és un grandíssim himne, recentment versionat per Roisin Murphy) però també moments mediocres. Per altra banda, ha protagonitzat portades de revistes del cuore, ha arribat a robar-li la nòvia a un dels seus fills (cal mantenir la reputació de playboy al cost que sigui) i és una de les poques estrelles britàniques que recolza obertament al partit conservador. Però estem disposats a perdonar tots aquests pecata minuta, perquè parafrassejant a la meva estimada Mylène Farmer, allò que ens redimeix dels nostres pecats és l’estil.

The last of the famous international playboys... ese pedazo de onda!!!