Monthly Archives: Agost 2010

Crooners, part 5: Billy Mackenzie

La mort no sempre és un negoci segur en el món del pop. Així, quan Billy Mackenzie va suicidar-se ara farà 13 anys, no es va produir el mateix fenomen mitificador que ha elevat Ian Curtis o Kurt Cobain als altars del culte pop. I això que ens trobem davant una de les millors veus que mai hagi donat el pop britànic i un grup, els escocesos The Associates, que van gaudir del màxim respecte de la crítica entre 1980 i 1982, quan van signar una imaginativíssima tríada de discos (“The affectionate punch“, “Fourth drawer down” i, sobretot, “Sulk“). A tres dècades de distància, constitueixen un dels documents sonors més valuosos per entendre el pas del postpunk al new pop.

Però no tot està perdut, doncs a falta de l’explotació comercial de la tràgica mort de Billy Mackenzie, la prestigiosa web Pitchfork, els catalans Hidrogenesse, els americans Killers o els nordirlandesos The Divine Comedy s’encarreguen, encara avui dia, de reivindicar el llegat dels Associates.

Party fears two no va sobre cap festa, sinó sobre la por al compromís…

Segurament. el motiu pel qual Billy Mackenzie no sigui ni de lluny tan famós com altres suicides del pop és que després de tocar el cel amb “Sulk” (1982), el cantant escocès va caure en una dolça i mandrosa mediocritat un cop va partir peres amb el compositor Alan Rankine, cosa que el va portar a fer un reguitzell de discos bastant oblidables. Però ai las, fins i tot els moments més fluixos de Billy Mackenzie, en què semblava rebaixat a la categoria de vella glòria cantant de versions, són redimits pel seu inconfusible estil vocal. I què carai, la llegenda musical diu que ell era el William de la cançó dels Smiths “William it was really nothing“. Si més no Billy va dedicar una rèplica a Morrissey amb el no gaire original títol de “Stephen, it was really something”…

Com que mai és tard per (re)descobrir un geni, us passo un parell més de vídeos on podreu comprovar com és possible cantar en falset, tenir més ploma que un travesti imitador de Raffaella Carrà i cantar en un registre més proper a Sara Montiel que a Frank Sinatra sense deixar per això de ser tot un gentleman i mantenir la compostura. Tant de bo qualsevol triunfito tingués una centèssima part de la personalitat de Billy Mackenzie.

Associates: el pop portat a l’extrem kitsch

El costat romàntic de Billy
P.S. Hidrogenesse van fer una divertida ressenya de l’etapa “decadent” de Billy Mackenzie aquí.