Crooners, part 5: Billy Mackenzie

La mort no sempre és un negoci segur en el món del pop. Així, quan Billy Mackenzie va suicidar-se ara farà 13 anys, no es va produir el mateix fenomen mitificador que ha elevat Ian Curtis o Kurt Cobain als altars del culte pop. I això que ens trobem davant una de les millors veus que mai hagi donat el pop britànic i un grup, els escocesos The Associates, que van gaudir del màxim respecte de la crítica entre 1980 i 1982, quan van signar una imaginativíssima tríada de discos (“The affectionate punch“, “Fourth drawer down” i, sobretot, “Sulk“). A tres dècades de distància, constitueixen un dels documents sonors més valuosos per entendre el pas del postpunk al new pop.

Però no tot està perdut, doncs a falta de l’explotació comercial de la tràgica mort de Billy Mackenzie, la prestigiosa web Pitchfork, els catalans Hidrogenesse, els americans Killers o els nordirlandesos The Divine Comedy s’encarreguen, encara avui dia, de reivindicar el llegat dels Associates.

Party fears two no va sobre cap festa, sinó sobre la por al compromís…

Segurament. el motiu pel qual Billy Mackenzie no sigui ni de lluny tan famós com altres suicides del pop és que després de tocar el cel amb “Sulk” (1982), el cantant escocès va caure en una dolça i mandrosa mediocritat un cop va partir peres amb el compositor Alan Rankine, cosa que el va portar a fer un reguitzell de discos bastant oblidables. Però ai las, fins i tot els moments més fluixos de Billy Mackenzie, en què semblava rebaixat a la categoria de vella glòria cantant de versions, són redimits pel seu inconfusible estil vocal. I què carai, la llegenda musical diu que ell era el William de la cançó dels Smiths “William it was really nothing“. Si més no Billy va dedicar una rèplica a Morrissey amb el no gaire original títol de “Stephen, it was really something”…

Com que mai és tard per (re)descobrir un geni, us passo un parell més de vídeos on podreu comprovar com és possible cantar en falset, tenir més ploma que un travesti imitador de Raffaella Carrà i cantar en un registre més proper a Sara Montiel que a Frank Sinatra sense deixar per això de ser tot un gentleman i mantenir la compostura. Tant de bo qualsevol triunfito tingués una centèssima part de la personalitat de Billy Mackenzie.

Associates: el pop portat a l’extrem kitsch

El costat romàntic de Billy
P.S. Hidrogenesse van fer una divertida ressenya de l’etapa “decadent” de Billy Mackenzie aquí.
Advertisements

6 responses to “Crooners, part 5: Billy Mackenzie

  1. Ha sigut un gran descobriment. Després de passar el xoc de trobar-se una cosa tant diferent, s’enganyen les cançons d’una manera mala!

  2. Malauradament vivim en un món tant morbós que fa que la gent s’interessi per les obres dels artistes que acaben de morir, en menor o en major grau.
    Durant un temps després de la mort de Michael Jackson, els seus discs van estar en les llistes dels més venuts encara que haguessin passat 15 anys del seu llançament. La mort recent de José Saramago a fet els seus llibres estiguin a tots els aparadors.
    Sembla que si algú vol triomfar avui en dia ja pot començar a prendre mides pel seu ninxo!!!

    Potser massa radical, no?

  3. Bueno, li donaré una oportunitat a veure q tal!
    Jo crec que amb això dels suïcidis Pop, cal saber morir amb gràcia i estil, en el moment de màxima fama i a poder ser, deixant al darrere un cadàver bonic, enigmes sobre la culpa, testaments confusos…
    mmm.. igual hauria d’impartir un curs sobre “com morir amb gràcia”!!

  4. Doncs res ho acabo de posar a l’Spotify, on sinó?, i es superdesconegut! Les seves cançons tan sols tenen una mísera ratlleta de popularitat!
    He estat buscant algú que en tingués menys i m’ha costat eh… Guillermina Mota, en el sisé CD d’un disc on canta contes!!

    Ara entenc com es va poder suïcidar en l’anonimat!!

  5. Crític de cine: Benvingut al blog!

    Arqueòleg: A veure, als anys 80 hi havia molts grups britànics que aquí ni es promocionaven. O et creus tu que Joy Division editaven discos a Espanya el 1980? Associates sí van ser una celebritat local durant el seu heyday l’any 82. Van tenir un top ten, “Party fears two”, que em sembla una cançó fantàstica. En certa manera Associates són un two hit wonder: “Party fears two” i “Club country”. Reconec que la resta de la seva discografia és per a fanàtics!

  6. No aniras a dormir sense apendre quelcom nou, deia la mev avia, i axí es, realment un grup interessant, i un blog interessant, et segiré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s