Monthly Archives: Desembre 2010

Llistes 2010 Rafel vs. Arqueòleg

Com ja és tradició des de l’any passat, el meu particular duel musical amb l’arqueòleg glamurós ja és aquí:

http://glamboy69.wordpress.com/2011/01/07/top-millors-albums-internacionals-2010-rafa-vs-arqueoleg/

http://glamboy69.wordpress.com/2010/12/29/top-millors-albums-nacionals-2010-rafa-vs-arqueoleg/

Anuncis

Millors discos 2010 (pop internacional)

5. KE$HA – ANIMAL

Ke$ha ha tingut, segons com es miri, la bona o la mala sort de sortir poc després que Lady Gaga arrassés com a nova reina del pop comercial i, de fet, la major part del món la veu tan sols com una Lady Gaga de segona fila. Però després et trobes amb anècdotes reveladores, com que a last.fm, la ràdio dels indies, Ke$ha s’hagi fet amb el número 1 en escoltes mentre que Lady Gaga ni tan sols surt al top 40. I és que Ke$ha, aquesta mena d’Avril Lavigne o Hanna Montana en versió perversa i etílica, ha aconseguit el que no aconseguirà mai Lady Gaga ni cap pseudodiva de l’encarcaradíssim R&B americà: convertir-se en el “guilty pleasure” comercial dels amants de la música indie a totes dues bandes de l’atlàntic. Un animal amb bon instint musical. Perquè aquí sabem treure’ns el barret davant la música comercial ben feta i ben ideada.

4. TEENAGE FANCLUB – SHADOWS

Teenage Fanclub sempre aniran units, per mal i per bé, als records d’aquells que en la primera meitat dels 90 érem adolescents i ens consideràvem indies. Disc a disc, han crescut amb els que ara rondem els trentamasses i ja pintem canes. Ja no fan discos d’aquells que et canvien la vida com Bandwagonesque (1991), un disc a l’alçada d’altres fites musicals d’aquell any com Nevermind o Loveless. Però porten ja uns lustres fent obres d’artesania pop si cap cada cop més depurades, senzilles i emotives. Perquè l’emoció sovint està en la simplicitat.

3. THE DIVINE COMEDY – BANG GOES THE KNIGHTHOOD

Heus aquí al veritable “last of the great romantics”. Podria escriure línies i línies sobre el nordirlandès Neil Hannon, la persona que s’amaga sobre el pseudònim The Divine Comedy. Potser basta dir que probablement sigui el més gran crooner contemporani, sense que faci falta per això demanar perdó a Morrissey, a qui per cert es menciona en el single “At the indie disco”, una revisió autroparòdica de l’elitisme indie, l’improbable hit que mai sonarà en cap discoteca. La resta del disc oscil•la entre l’easy listening i la inevitable dosi de tipisme tan British que amaga que ens trobem davant un dels artistes més cosmopolites, oberts de mires i complerts del pop europeu.

2. TRACEY THORN – LOVE AND ITS OPPOSITE

Tracey Thorn sempre ha tingut una veu personalíssima i única, però amb els anys, ha unit a la bellesa i la fragilitat la serenor i cinisme de l’experiència. És molt interessant per analitzar aquest disc prescindir de tota la (sempre recomanable) carrera d’Everything But The Girl, i anar-nos encara més enrere per comparar-lo amb la Tracey adolescent que liderava les pioneres Marine Girls o la que va signar un impressionant debut en solitari només amb 19 anys i en una data tan primerenca com 1982. Tracey continua sent la veu de la dolça melangia, l’únic que abans s’imaginava l’amor i el desamor i ara, a punt d’arribar a la cinquantena, parla de parelles en crisi, divorcis, incertes segones oportunitats i desolats bars de solters. Ignorem si amb coneixement de causa, perquè oficialment continua sent parella amb Ben Watt, el seu company sentimental i musical a Everything But The Girl.

1. EDWYN COLLINS – LOSING SLEEP

5 anys després de patir una hemorràgia cerebral que gairebé l’envia a l’altre barri, Edwyn Collins ens lliura novament un clàssic ple de joies pop, a l’alçada dels seus millors discos de fa 30 anys al front d’Orange Juice. En efecte, Collins, reaccionant contra l’obscuritat i la seriositat postpunk, va revolucionar en el seu dia el pop britànic a base de guitarres funky plenes de color, vitalisme i fina ironia. Ell té la patent d’un so que ha estat mil i una vegada copiat en les darreres tres dècades. Per cert, en clau espanyola, Carlos Berlanga era tan fan d’Orange Juice que això el va portar a jubilar l’estètica postpunk de Pegamoides i fundar un nou projecte anomenat Dinarama: us sona la història? L’Edwyn Collins d’avui perd salut i perd hores de son, però l’energia i facilitat per crear melodies infal•libles d’aquest gran mestre del pop continua intacta. Definitivament instal·lat en les dues darreres dècades cap a una mena de classicisme pop, enguany ens ha sorprès amb veritables himnes com “In your eyes” o “Losing sleep”.

Llista spotify: http://open.spotify.com/user/rasepe/playlist/37tYCaztx0tlt6pIMfsrQ4

Millors discos 2010 (pop espanyol)

Heus aquí la meva llista de final d’any amb el millor de l’any. Aquesta és de pop espanyol, en pocs dies tindreu la de pop internacional.

5. BIGOTT – THIS IS THE BEGINNING OF A BEAUTIFUL FRIENDSHIP

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenca del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra  Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4. VV.AA. – VIAJE SATÉLITE ALREDEDOR DE CARLOS BERLANGA

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul).  El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3. MARIA RODÉS – UNA FORMA DE HABLAR

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Françoise Hardy, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…).

2. FRED I SON – DIU QUE NO SAP QUÈ VOL

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Cherry Red o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif.

1. NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – AY…

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

Llista spotify amb selecció de cançons: http://open.spotify.com/user/rasepe/playlist/4tA7qUpJgkYhhOdO76VL7G

El disc de Fred i Son el podeu escoltar aquí (no surten a Spotify): http://soundcloud.com/fred_i_son/sets/fred-i-son-diu-que-no-sap-que-vol-sones-2010

Myspace de Fred i Son: http://www.myspace.com/sonifred