Discos internacionals 2011 (1a part, del 10 al 6)

10. TREMBLING BLUE STARS – CORRESPONDENCE

Siguem realistes: Robert (Bobby) Wratten és un complet desconegut, aquí i al Regne Unit. Però aquest senyor és un dels meus grans mites personals. Arribaria a fer veritables bogeries per tan sols poder conversar quinze minuts amb ell. Quan tenia vint-i-pocs anys i internet tot just acabava d’arrencar, encarregava que em portessin els seus discos directament des d’UK, en un grau de mitomania que només era superat per la meva fal•lera per Morrissey i els Smiths.

Resumint: Bobby és un dels grans, i la veu i ànima de tres bandes imprescindibles en el pop independent: The Field Mice, Northern Picture Library i Trembling Blue Stars. Era 1988 quan va editar el seu EP de debut amb The Field Mice (“Emma’s House“), on en 4 cançons sintetitzava tota una manera d’entendre la música pop. I sí, essencialment el seu univers ha continuat sempre sent el mateix, sense que per això un tingui la sensació que s’ha repetit o ha deixat d’evolucionar (tant de bo Morrissey n’hagués pres nota).

Enguany, 23 anys després, Bobby s’acomiada definitivament de la música i publica “Correspondence“, el seu EP de comiat, després d’un magnífic doble LP “Fast Trains and Telegraph Wires” publicat l’any passat. A “Correspondence“, sense caure en tòpics, Bobby abandona per moments el seu escepticisme tan marca de la casa per parlar-nos amb optimisme del que encara ens queda per viure (imprescindibles “Sunrise on Mars” i “A field at dusk“). Però la desolació torna amb “A spell of songs“, la cançó que tanca el disc (i tota la discografia de Wratten), amb la veu de l’ex-companya sentimental de Bobby, Annemari Davies, sobre uns senzills arpegis que de forma gens casual arrenquen allà on acabava la que per mi és la millor cançó de desamor mai escrita: “A wrong turn and raindrops” dels Field Mice.

No es pot demanar més. Tan sols donar les gràcies al senyor Wratten per tots aquests anys.

P.S. Sent tan talifan com sóc no em podia estar d’enllaçar al grup de Facebook “Bobby Wratten Is The Most Underrated English Songwriter I Know“.

9. WASHED OUT – WITHIN AND WITHOUT

Una de les coses que més em fascina del pop americà dels darrers 3-4 anys és el fet que des de l’altra banda de l’Atlàntic rescatin de forma desacomplexada elements del millor del pop britànic i fins i tot de l’europop dels 80, tant en les seves vessants mainstream com indie. I el que em fascina més és que ho facin no per mer revivalisme, sinó per fer coses noves que ben bé tampoc pots identificar amb exactitud a què sonen. La major part de les textures que utilitzen et remeten a sons passats però la sensació general és de desubicació i l’emoció d’estar explorant terrenys nous.

Washed Out és el projecte musical d’Ernest Greene, un antic bibliotecari en atur que va decidir canviar la biblioteconomia per l’estudi de gravació. Musicalment forma part del moviment que es coneix com a Chillwave (que des de la meva ignorància m’aventuro a pensar que és una mescla de chill out i new wave). I efectivament, per la part “chill” és un disc bastant atmosfèric, bastant de banda sonora. Per la part “wave” definitivament és un disc molt vuitanter.

Sens dubte aquest és el disc més comercial dels que estan en aquesta llista, però vaja, l’any passat va tocar Ke$ha a la meva llista, encara que fos com a inocentada, així que no sé de què us queixeu…

8. BUTCHER BOY – HELPING HANDS

Ho reconec, si m’encanten Butcher Boy és per la veu de John Blain Hunt (i perquè, en general, aquest home em posa bastant burraco, encara que déu n’hi do el que s’ha engreixat últimament). Musicalment fan un pop de càmera molt agradable i artesanal. D’alguna manera fan els discos que haguessin fet els també escocesos Belle and Sebastian si haguessin seguit l’estela dels seus tres primers àlbums (els dels 90).

Butcher Boy continuen sent un projecte musical eminentment amateur, i d’aquí el seu encant, però de moment no fallen a la seva cita discogràfica cada dos anys. I que duri: aquest 2011 han demostrat que mantenen el nivell dels seus dos discos anteriors. “Helping Hands” és pop intemporal.

7. THE PAINS OF BEING PURE AT HEART – BELONG

D’acord, The Pains of Being Pure at Heart són la banda menys original que et puguis tirar a la cara. Que si còpia dels Raveonettes, que si fotocòpia dels My Bloody Valentine, que si sonen igual que els grups de Sarah Records només que passats de decibelis… Totes les acusacions que se’ls puguin tirar a la cara són certes. I?

Si els valorem pels resultats, és a dir, les cançons, el seu debut va ser un dels discos de la dècada passada (número 6 de la dècada al meu top). Ara bé, si en el seu debut el seu referent més clar era el shoegaze, ara amb “Belong” (2011) amplien la seva paleta sonora per acostar-se al grunge i, sobretot a Smashing Pumpkins. La producció corre ara a càrrec de Flood (productor de Nine Inch Nails, Depeche Mode i… o, sorpresa… Smashing Pumpkins).

Podran ser uns indie kids nyonyos. No ho discuteixo. Però personalment confio en el seu potencial i en el seu segon disc torno a apostar per ells, i l’any que ve espero tornar-los a veure en directe després que em deixessin mig sord l’agost de l’any passat a la sala Sidecar.

6. BEIRUT – THE RIP TIDE

Beirut eren una de les meves assignatures musicals pendents. Són el típic grup del qual coneixia la seva existència via Jenesaispop  o Pitchfork, però que sempre em feia massa mandra escoltar. El fet que combinin world music i folk amb pop em tirava una mica enrere, ho reconec. Però, no feien el mateix Love a l’imprescindible “Forever Changes” (1967)?

Vençuts els meus prejudicis, m’escolto el seu últim disc i què em trobo? Per sort, pocs ukeleles. Instruments de vent i teclats sintètics molt ben posats i unes cançons de pop rodones, d’aquelles que t’alegren fins i tot el pitjor dia. Per cert, si t’agraden els Manel (jo no els puc veure ni en pintura, per cert) no sé a què esperes a escoltar la discografia completa de Beirut, perquè vaja, el grup català el que es diu molt original, no ho és precisament…

I falta encara el meu top internacional del 5 a l’1… Quina emoció!

Anuncis

One response to “Discos internacionals 2011 (1a part, del 10 al 6)

  1. M’acabo d’adonar que el vídeo de “Santa Fe” de Beirut té un “guiño” a “La Mort a Venècia” de Visconti…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s