Discos internacionals 2011 (2a part, del 5 a l’1)

[Actualització: al blog de l’arqueòleg glamurós hi ha la meva llista al costat de la seva (i les àcides crítiques que ens fem a les llistes respectives). Hi ha una entrada nacional (Doble Pletina) i les altres meves 4 entrades són extretes d’aquesta llista. Ho podeu consultar a: https://glamboy69.wordpress.com/2012/01/02/top-millors-albums-musicals-de-2011-rafa-vs-arqueoleg/]

5. DESTROYER – KAPUTT

ImatgeJa fa quasi 15 anys, Astrud parodiaven la lleugeresa del moderneo de l’època a la seva mítica cançó “Todo es lounge (mi vida es Lynch)“, que era una burla despietada a l’auge que van tenir gèneres com el lounge o el chill out a la segona meitat dels 90. Darrerament el lounge s’ha tornat a posar de moda, si és que mai ho va deixar d’estar, l’únic que ara amb clares picades d’ullet als 70 i als 80. En tot cas, el lounge (“palabro” modern que no deixa de designar  el que tota la vida ha estat la música de saló) és, en efecte, un gènere controvertit i generalment poc apreciat.

Ara bé, si com el canadenc Destroyer (alies de Dan Bejar) ets capaç d’agafar el millor de Roxy Music i Steely Dan, posar-ho en una atmosfera suggerent i onírica que mai et deixa de causar una sensació d’estranyesa i fer-ne cançons basades en riffs enganxosos, però amb estructures poc òbvies, potser, i només potser, des de la banalitat i la lleugeresa més absolutes estàs roçant la genialitat.

4. THE DRUMS – PORTAMENTO

ImatgeHaver aconseguit que una cançó del teu primer àlbum hagi estat un hit és una arma de doble fil. Per un costat, tractant-se d’una banda de pop independent com The Drums, va ser tota una benedicció que “Let’s go surfing fos la cançó de l’any 2009, perquè els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. Però per un altre costat: com et planteges el difícil repte del segon disc?

The Drums han aconseguit el difícil equilibri entre continuar tenint un so reconeixible (són una de les bandes americanes com ara Girls que han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90) i no repetir-se. I han aprovat el repte amb nota. Els perd massa l’estètica, d’acord. Però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011. I, sent uns vintanyers, els auguro un gran futur musical.

3. GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

ImatgeUna de les coses que em fascina de Girls, la banda californiana formada per Chris Owens i Chet White, és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Admiro la seva falta de complexes per abordar nous estils i el fet que la seva credibilitat artística no està tant en la fal·lera per sonar modern sinó en l’espontaneïtat de fer absolutament el que els rota.

Corrien el perill de ser considerats un “one hit wonder” després de signar fa dos anys una cançó pop tan rodona com “Lust for Life” (aquí podeu veure la versió no censurada del clip). Però aquest 2011 ens han deixat amb la boca oberta amb dues grans sorpreses. Primera, signar un discàs ple de migs temps, on mostren una maduresa impressionant a pesar de la seva joventut: definitivament són poc originals, però han demostrat que roben millor que ningú dels grans clàssics. Segona, el single-homenatge a Lawrence (Lawrence Hayward, líder de la banda indie de culte Felt) que acaben d’editar just fa unes setmanes.

Sens dubte, el meu desig musical per aquest 2012 és que Chris Owens no es converteixi en el nou Kurt Cobain.

2. JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

ImatgeHero or villain? John Maus s’ha convertit probablement en la figura més controvertida del pop internacional aquest any (Lady Gaga? no em feu riure…). Tot i que porta ja uns anys en escena, no ha estat fins el 2011 amb l’excel·lent “We must become the pitiless censors of ourselves” que aquest artista nordamericà ha obtingut el ressò que mereixia.  Com a conseqüència lògica, els festivals indies més cool de tot el món no han dubtat en contractar-lo, entre ells el Primavera Club, amb un memorable concert al Círculo de Bellas Artes de Madrid que va causar gran escàndol.

I és que en tota l’extensa gira que ha fet aquest any John Maus s’ha cagat, literalment, en tots els moderns del món que paguen per veure’l i s’hi ha rigut a la cara. Els seus concerts són, realment, una estafa: ni més ni menys. No hi busqueu coartades artístiques. Bé, Lady Gaga fa el mateix i cobra les entrades com 4 cops més cares, i no ha causat la mateixa indignació. Serà que els indies tenen (tenim) la pell molt fina?

Factors extramusicals a banda, s’ha de dir que John Maus ha tret un discàs, personalment  crec que el millor de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light” o “Quantum leap“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division (un dels seus referents sonors més clars) ha aconseguit hipnotitzar-me i obsessionar-me.

Així que la resposta al dilema és: sí, John Maus és a la vegada, el malvat i l’heroi de la pel·lícula.

1. REAL ESTATE – DAYS

ImatgeAquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic, perquè se sent bastant la petja de guitarristes britànics com Maurice Deebank o Johnny Marr.

Sigui com sigui, davant de tanta vacuïtat i tanta sobredosi  de textura en el pop, s’agraeix un disc profund, ambiciós i sobretot cuidat al més mínim detall, amb una producció majestuosa. A veure, no és un “Murmur” d’aquells que et poden canviar la vida quan els escoltes, però és el disc de 2011 que s’acosta més a aquest concepte. Perquè la música popular ben feta pot proporcionar molt més que la mera evasió. Perquè al final tot es basa en una cosa a la vegada tan simple i difícil com fer bones cançons. Un disc per gaudir d’un matí solejat d’hivern.

All those wasted miles / all those aimless drives through green aisles / our careless life style / it was not so unwise, no

ImatgeReal Estate: Revenge of the Nerds

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s