Category Archives: literatura

Happy Ballantine’s (y IV)

Is it over when you’re sober?
Is it junk?

“A veces la mejor decisión es no tomar ninguna decisión y eso es también una decisión”
Mariano Rajoy

psb

Finalizamos este pequeño recorrido por el amor en el pop con la canción que definitivamente convirtió San Valentín en St. Ballantine’s, que no es otra que “You only tell me you love me when you’re drunk” de los Pet Shop Boys, del disco Nightlife (1999).

Tal vez esta sea la canción más sórdida y deprimente de las que he escogido para el especial, porque a menudo los dramas más tremendos son los dramas banales y cotidianos, esas situaciones que conllevamos sin derramar una lágrima y sin querer pensar demasiado en ellas, ese letal y demoledor “tirar del carro”. Porque los silencios, las “cosas que nunca te dije”, “aguantar” cosas por amor (o por lo que sea)… está definitivamente sobrevalorado.

Las relaciones humanas (en el amor y en el resto de ámbitos) siempre serán desequilibradas, imperfectas y distan mucho de la imagen endulcorada e idealizada de la postal de turno de San Valentín. Pero una vez hemos asumido esto y aceptado un compromiso aceptable con la realidad, no es menos es cierto que amar, querer a alguien de verdad, es no conformarse, es actuar, decidir, hablar, pactar, negociar, hacerse valer y poner todas las cartas (y los testículos u ovarios) bien a la vista sobre la mesa.

Poco más que decir de la canción que inspiró el gran libro de relatos T’estimo si he begut de esa pésima tertuliana y colaboradora televisiva y buenísima escritora que es Empar Moliner.

What a performance tonight
Should I react or turn off the light?
Looks like you’re picking a fight
in a blurring of wrong and right
But how your mood changes
You’re a devil, now an angel
Suddenly subtle and solemn and silent as a monk
You only tell me you love me when you’re drunk

It’s better than nothing, I suppose
some doors have opened, others closed
but I couldn’t see you exposed
to the horrors behind some of those
Somebody said: listen
don’t you know what you’re missing?
You should be kissing him
instead of dissing him like a punk
But you only tell me you love me when you’re drunk
You only tell me you love me when you’re drunk

All of my friends keep asking me
Why, oh, why
do you not say goodbye?
If you don’t even try
you’ll be sunk
’cause you only tell me you love me when you’re drunk

What’s the meaning
when you speak with so much feeling?
Is it over when you’re sober?
Is it junk?
You only tell me you love me when you’re drunk
You only tell me you love me when you’re drunk

Y sí, evidentemente la cita de Mariano Rajoy es justo lo contrario de lo que se debería hacer siempre.

Más:

Suàbia i jo (Schwaben und ich)

Si em preguntessin per un racó de món favorit, sens dubte triaria aquesta regió difusa del sud d’Alemanya que sol estar fora de les rutes turístiques (tenen molt més èxit Baden i la Selva Negra a l’oest i Baviera a l’est).

Corria l’any 1999 quan vaig estar 5 mesos (de març a agost) fent un Erasmus a Tübingen i vaig tenir l’oportunitat de conèixer una mica la zona. La petita Tübingen, típica ciutat universitària, ve a ser la capital no oficial de Suàbia (Stuttgart és la metròpoli suaba però ja cau bastant al nord i no té una posició tan “cèntrica” dins la regió, que en canvi sí té dins l’estat de Baden-Württenberg). Quan sortia de la illa estudiantil i internacional que era aquella ciutat-poble, una cosa que no deixava d’impressionar-me eren els paisatges humans i naturals de la regió.

Tot era molt a escala humana: bonic, però sense arribar a ser excessivament bucòlic. Amb muntanyes, però no prou altes. Amb valls, però no prou amples. Amb molta natura, però amb una densa, constant i regular ocupació humana. Tot es conjura a Suàbia per fer d’ella el paradís de l’aurea mediocritas: al bell mig d’Europa i molt a prop de grans rutes de comunicació, però amb una calma immensa; amb zero glamour però una bellesa “autèntica”, i sense cap ciutat que faci de metròpoli. Indústria puntera i autopistes al costat d’estables destartalats de fusta, vaques i pudor a fems. Aquest és el meu record de Suàbia.

Els suabis tenen mala fama. Fora de l’àmbit alemany són uns grans desconeguts, però a poc que coneguis la cultura alemanya veus la quantitat d’acudits de suabis que hi ha i la imatge, entre provinciana i pessetera, amb el sempre present dialecte Schwäbisch. Ah, i el conte dels 7 suabis, que va ser un dels que van recollir els germans Grimm i dóna fe d’aquesta imatge tan ridícula. I, no obstant, la pagesívola, però també industrial i cosmopolita Suàbia està al centre de la cultura alemanya: sense els suabis no s’entèn el romanticisme (Hölderlin), ni la filosofia alemanya (Hegel, Schelling). I va ser a Tübingen on aquests tres pirats van plantar un arbre de la llibertat per commemorar la revolució francesa. Per no parlar de què encara existeix la torre on va ser reclòs el ja esmentat Hölderlin quan va embogir, la llibreria on va fer d’aprenent Hermann Hesse o, en una antiga residència universitària, la mítica finestra des d’on suposadament va vomitar Goethe (almenys això diu la inscripció).

Bé, i tot aquest rotllo per…

Doncs en aquest encantador lloc de contrastos, a mig camí de tot i res, vaig tenir la meva primera i única immersió en una cultura estrangera. Sí, tinc una influència anglosaxona més que considerable, però mai he passat de turista a cap altre lloc del món que a Tübingen. Podria parlar de moltes coses de la meva estada i són molts els records que tinc, però em centraré en l’estrany triangle que vaig acabar formant amb dos locals de la regió.

Un dels pocs avantatges de ser gai (igual que passa amb els que són de poble) és que d’alguna manera la circumstància et força al tracte amb gent molt variopinta pel que fa a l’educació, la professió i l’estatus social. Barcelona ja era un destí homosexual cool i internacional el 1999 quan vaig descobrir una provincianíssima associació gai local a Tübingen, que en realitat era una espècie de bar que només funcionava els diumenges a la tarda. No cal dir que el contrast amb el que jo estava acostumat a Barcelona era frapant. Per un costat tot era més cutre i ranci, però per l’altre era un escenari definitivament postmodern, avançat a aquells finals dels 90.

I allà els vaig conèixer als dos: eren amics i em portaven 10 anys (més grans ells, clar, jo era un noiet de 22). El Rainer era l’únic heterosexual del local i venia com “invitat” pel seu amic Markus. Era ebanista i tenia unes formes molt tosques. De veritat, semblava que vingués de munyir vaques. El Markus, que era gai, també vestia de forma força descuidada i, encara que tenia certa ploma, que era molt prim i que tenia una calvície galopant, d’alguna forma que no sé explicar era tremendament masculí i seductor. Mentre feia feinetes variopintes, estudiava teologia (catòlica per a més inri) i volia ser capellà! Clar que això no treia que s’hagués follat a mitja comarca. Tots dos eren oriünds dels voltants i això es notava en la seva peculiar cantarella al parlar.

De seguida va haver una mena de química i complicitat entre els tres. D’alguna manera, no sé per què, vaig tenir el privilegi que m’adoptessin com a “mascota”. Suposo que els deuria fer gràcia aquell noi jovenet de Barcelona que es defenia com podia amb el seu alemany rudimentari, que estava sortit de l’armari i tenia parella a Barcelona. I així va ser com un dia em vaig trobar el Markus als menjadors universitaris, i després de dir-me que li havia caigut molt bé a ell i al Rainer, va i m’invita aquell diumenge a anar els tres d’excursió en bici. Només per aquell diumenge que vam sortir els tres d’excursió al camp va valer la pena tota l’estada a Alemanya. D’alguna manera, només amb això havia acomplert sobradament el meu objectiu de l’estada a l’estranger. I només havia passat poc més d’un mes del sempre dur i difícil aterratge. Va fer un dia de maig fantàstic, i encara recordo moltes converses. Les preguntes indiscretes del Rainer. L’alliçonament que el Markus pretenia fer al Rainer demostrant-li que els gais teníem tantes maneres de viure i de fer com els heterosexuals. Els riures. Caminar descalços al bosc. I la gana que vam passar, perquè anàvem molt curts de menjar… Al final del dia vaig tornar a la residència exultant. Ni que hagués follat.

Però el Markus i el Rainer aviat es van barallar. I fort. Per temes que aquí no venen al cas. Jo els vaig continuar veient per separat, i així vaig tenir el privilegi de comptar amb dos cicerones oriunds de la regió, amb qui hi havia una afinitat amical força inexplicable i que he tornat a sentir en comptades ocasions. Amb el Markus, a part d’altres llocs, vaig conèixer el poc ambient gai oficial i no oficial que hi havia a la zona. Pel que fa a la part oficial la cosa es reduïa a un altre bar que un dia a la setmana era “d’ambient”, un centre cívic que un dissabte nit al mes funcionava com a discoteca gai i una escapada a Stuttgart (sempre tindré l’espineta clavada que no el vaig poder acompanyar al pride de Colònia). Però la sorpresa va ser la part no oficial de l’ambient tubinguès, que era tremenda: estaven ben apartats, però els llocs de cruising poc tenien per envejar a Sitges o Montjuïc. I sempre, allà on anàvem, em presentava a gent (el coneixia tot Déu). I lligava descaradament davant meu. Més d’una vegada em va deixar sol, però abans de desaparèixer sempre s’assegurava que algú m’acompanyaria a casa en cotxe. Em tractava com un germà petit i, tret d’algun petit atac de geni, sempre tenia un tracte exquisit, quasi aristocràtic, que li sortia natural. I era un conversador incansable. Igual parlava amb absoluta naturalitat de les seves escabrosíssimes experiències sexuals com de la nul·la incompatibilitat que ell veia entre aquesta vida sexual desaforada i la seva vocació religiosa. Sexe, política, religió, antropologia. Tot hi cabia en les nostres converses. El nostre comiat va ser força emotiu i, com a colofó, em va fer una confessió que, de fet, és força innocent i banal tenint en compte el seu curriculum sexual, però que, explicada d’aquella manera, amb aquella emoció infantil, adquiria tints de gesta èpica. Jo mai a la vida la superaré. Ara us deixo amb el misteri.

Això pel que fa al Markus. Amb el Rainer, en canvi, em veia sempre a soles. Quan no anàvem a fer excursions pels voltants, m’acostava a casa d’ell, que en realitat era una habitació de lloguer en un edifici destartalat on només vivien drogoaadictes i immigrants amb pocs recursos. Recordo que havia d’agafar dos autobusos per arribar a aquella zona que ben pocs estudiants Erasmus arribaran mai a conèixer. Crec que mai a la vida he viscut tan de prop d’aquesta marginalitat, perquè, de fet, al final de la meva estada a Alemanya vaig deixar la residència on m’allotjava per estar vivint uns dies amb ell. M’havia quedat sense gaires calers i no podia pagar un mes més de residència. Al principi sentíem una fascinació mútua molt forta, però la nostra amistat va acabar com el rosari de l’aurora. Poc a poc va anar sortint una part seva violenta i possessiva. Perquè si el Markus em tractava com un germà petit, el Rainer em muntava uns números de gelosia i uns crits que ni que jo fos el seu nòvio, cosa que sent ell (teòricament) heterosexual tenia molta gràcia. Però aquells darrers dies de la meva estada jo depenia d’ell i no podia marxar del seu costat: era l’agost i tota l’altra gent a qui podia haver demanat que m’allotgessin o bé era fora de Tübingen, com el Markus, o simplement no em veia amb la confiança de demanar-los el favor. Amb bastanta por, vaig passar aquells últims dies com vaig poder. El bitllet de bus de tornada ja estava comprat, i fins i tot vaig avisar al meu xicot a Barcelona, i vaig quedar amb ell que si jo li feia una senyal per telèfon, truqués immediatament a la policia. No hi havia per tant en realitat: jo sempre tinc un sentit de la por excessivament desenvolupat.

Quan va arribar el moment de partir, el Rainer em va acomiadar amb llàgrimes de cocodril i em va abraçar fort com només m’han abraçat nòvios i amants en la meva vida. De fet hi ha altres coses com la nuesa i, en general, el grau d’intimitat física amb ell que, pel meu caràcter reservat, no crec que arribi a compartir en la meva vida amb cap altre home heterosexual, ja que només les solc compartir amb parelles o amants. Pudorós que sóc. Doncs com deia, mentre ell plorava com una magdalena en el moment d’acomiadar-nos i em xafava les costelles, li vaig fer la falsa promesa que un dia l’acolliria jo a Espanya com havia fet ell a Alemanya. No cal dir que em vaig sentir fatal i a la vegada, poques vegades a la vida he sentit treure’m un pes tan gran de sobre només pel fet de pujar a un autobús… El “perill” ja havia passat.

Tornat a Barcelona, vaig mantenir contacte amb el Markus per internet (sí, ja existia l’e-mail). Sé que ell va fer les paus amb el Rainer i, en part, deuria ser cosa meva, ja que els vaig aconsellar a tots dos que fessin les paus abans d’acomiadar-me d’ells. I que el Rainer sempre li preguntava per mi i que “se sorprenia” de què jo no m’hagués posat en contacte amb ell… Bé, fet i fet, també aviat es va perdre el contacte amb el Markus, com sol passar en aquests casos. Això no ha impedit que any rera any jo hagi googlejat els nom i cognom del Markus i del Rainer, sense massa èxit, tret d’un petit descobriment. Avui encara em pregunto si el Markus finalment va arribar a capellà (ho dubto seriosament) i si el Rainer està… viu.

Sempre que miro enrera tinc sentiments trobats d’aquella estada, per aquestes coses que he explicat i per d’altres, però sé que potser algun dia tornaré a Suàbia. L’estiu passat vaig estar amb el meu xicot per la zona de Baden i la Selva Negra, que està molt a prop, però per certa sensació respecte, no vaig gosar arribar a la vall del Neckar. I això que podíem haver llogat un cotxe i veure com estava Tübingen 12 estius més tard. Sí, potser algun dia hi torni, però sento que encara no ha arribat el moment. Fet i fet, allà no hi tinc res ni m’espera ningú, ja que el meu pas per allà es va quedar en res (tampoc quedarà pràcticament res del meu pas per la ciutat on he nascut i visc).

Han passat molts anys, he viatjat força, però aquell paisatge sempre l’he portat amb mi. Potser perquè els altres paisatges els he vist més amb ulls de turista i allà vaig viure cinc mesos. No, a Suàbia no vaig viure cap gran amor ni cap història de pel·lícula: Barcelona en això és molt més propícia per al melodrama. Però hi ha una petiteta part del meu cor que sempre serà schwäbisch.

El Rainer i el Markus

Apocalypse now

Internet ens fa estúpids???

Es tracta d’un debat més vell que l’anar a peu, com resa aquest humil blog, en tant que debats semblants es van donar quan va aparèixer la televisió, el cinema, els llibres de butxaca, la impremta… fins i tot quan a la Grècia antiga l’escriptura anava guanyant camí a l’oralitat es van arribar a fer crítiques semblants a les que avui es fan a la word wide porn waste shit hoax spam interbrut web.

Un article interessantíssim de Nicholas Carr reflexiona a l’entorn d’aquest tema, el podeu trobar sencer aquí. Jo simplement destacaré algunes de les parts que més m’han agradat.

Durante los últimos años he tenido la incómoda sensación de que alguien (o algo) ha estado cacharreando con mi cerebro, rehaciendo la cartografía de mis circuitos neuronales, reprogramando mi memoria. No es que ya no pueda pensar (por lo menos hasta donde me doy cuenta), pero algo está cambiando. Ya no pienso como antes. Lo siento de manera muy acentuada cuando leo. Sumirme en un libro o un artículo largo solía ser una cosa fácil.

La mera narrativa o los giros de los acontecimientos cautivaban mi mente y pasaba horas paseando por largos pasajes de prosa. Sin embargo, eso ya no me ocurre. Resulta que ahora, por el contrario, mi concentración se pierde tras leer apenas dos o tres páginas. Me pongo inquieto, pierdo el hilo, comienzo a buscar otra cosa que hacer. Es como si tuviera que forzar mi mente divagadora a volver sobre el texto. En dos palabras, la lectura profunda, que solía ser fácil, se ha vuelto una lucha. Y creo saber qué es lo que está ocurriendo.

(…)

Las ventajas de un acceso tan instantáneo a esa increíble y rica reserva de información son muchísimas (…) Pero tal ayuda tiene su precio. Como subrayó en la década del 60 el teórico de los medios de comunicación Marshall McLuhan, los medios no son meros canales pasivos por donde fluye información. Cierto, se encargan de suministrar los insumos del pensamiento, pero también configuran el proceso de pensamiento. Y lo que la red parece estar haciendo, por lo menos en mi caso, es socavar poco a poco mi capacidad de concentración y contemplación.

Mi mente ahora espera asimilar información de la misma manera como la red la distribuye: en un vertiginoso flujo de partículas. Alguna vez fui buzo y me sumergía en océanos de palabras. Hoy en día sobrevuelo a ras sus aguas como en una moto acuática. Y no soy el único. Cuando comparto mis problemas con la lectura entre amigos y conocidos, casi todos con inclinaciones literarias, muchos confiesan que les pasa lo mismo.

Mientras más usan la red, más trabajo les cuesta permanecer concentrados cuando se trata de textos largos. Algunos de los bloggers que leo con regularidad también han empezado a mencionar el fenómeno. Scott Karp, quien escribe un blog sobre periodismo en línea confesó hace poco haber abandonado del todo la lectura de libros. “En la universidad me gradué en literatura y solía ser un lector voraz de libros”, escribe. “¿Qué ocurrió”?, se pregunta, y aventura una respuesta: “¿Qué tal que hoy en día todas mis lecturas las haga en la red no tanto porque haya cambiado mi manera de leer, es decir, por comodidad y conveniencia, sino porque cambió mi manera de pensar?”. Su manera de pensar, dijo, ha adquirido una cualidad entrecortada, como de staccato, que a su vez es reflejo de la manera como escanea apartes cortos de texto de muchísimas fuentes en línea. “Ya no sería capaz de leer Guerra y paz“, admitió. “Perdí la capacidad para hacerlo. Es más, tengo dificultades a la hora de absorber un blog de más de tres o cuatro párrafos. Empiezo a leerlo en diagonal”. (…) hay indicios de que nuevas formas de `lectura’ están surgiendo en la misma medida que los usuarios examinan horizontalmente, a golpes de vista, títulos, tablas de contenido y resúmenes, en busca de resultados rápidos.

Casi pareciera que entran en línea para evitar leer en el sentido convencional de la palabra”. Gracias a la omnipresencia del texto en internet, por no hablar de la popularidad de los mensajes escritos en los teléfonos celulares, es probable que hoy estemos leyendo cuantitativamente más de lo que leíamos en las décadas del 70 y 80 del siglo pasado, cuando la televisión era nuestro medio predilecto. Pero, sea lo que sea, se trata de otra forma de leer, y detrás subyace otra forma de pensar… Quizás incluso, una nueva manera de ser.

Quina por, no??? Jo mateix em pregunto si seré capaç de llegir la major part dels llibres que m’he proposat llegir, entre ells, Guerra i Pau. I, vaja, m’he sentit bastant retratat en el text, sent com sóc lector compulsiu per internet. Ben segur que el text sigui un xic fatalista, però té la suficient part de veritat com per deixar-me un mal regust de boca…

Les Bienveillantes

Les Benignes

Les Benignes

Que una opera prima escrita en un idioma no matern adquireixi el rang de clàssic instantani és, certament, un esdeveniment. Potser dir que és “la novel·la del segle”, per molt que el segle actual porti només un lustre i mig de recorregut, sigui exagerat, però sí que és cert que quan acabes de llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell (“Les Benignes” en la traducció catalana, “Las Benévolas” en traducció castellana) sents aquell regust especial quan saps que et trobes davant d’un clàssic.

Per resumir de què va l’obra a qui no l’hagi llegida, senzillament diré que es tracta de les memòries fictícies d’un oficial de les SS durant segona guerra mundial, ocult sota una falsa identitat i amb una còmoda existència després de la guerra. De fet el gran què i el morbo principal de la novel·la és explicar l’holocaust des del punt de vista dels botxins, i més en concret des del punt de vista d’un personatge, Max Aue, no especialment antisemita ni fanàtic, és més, es tracta d’un home refinat i culte.

Abans que res he de dir que no m’agrada la novel·la històrica, i potser, per mi, els majors defectes de la novel·la vinguin d’aquí. Perquè pot arribar a ser exasperant trobar-te per un costat un afany constant pel detall històric (les pesades referències a graduacions militars, topònims, institucions, personatges reals…) i, per un altre, situacions del tot inversemblants: Max Aue és sempre als “punts calents” de la guerra, sempre en el lloc i en el moment més espectaculars -l’operació Barbaroja, els primers esquadrons d’extermini, la batalla d’Stalingrad, els bombardejos de Berlin, Auschwitz, l’avenç final de l’exèrcit roig…-, per no parlar del poc creïble que un oficial de rang mig es relacioni amb la crème del partit nazi (Speer, Himmler). Aquesta inversemblança tant teatral culmina amb l'”especial” encontre amb Hitler cap al final de la novel·la… com diuen encertadament en una crítica: és Max Aue una versió nazi de Forrest Gump?.

L’altre gran defecte, que però, és el que t’acaba enganxant més a la lectura és que la tesi de la novel·la (qualsevol persona podria ser Max Aue) es contradiu completament amb la descripció d’un personatge malaltís (incest, addicció al sexe, deliris…) i que que cau en llocs comuns com el del nazi que es fa nazi per rancor, el nazi amb tendències homosexuals, el nazi obsessionat pel sexe, el nazi emocionalment immadur, el complex d’Èdip, el pare absent… Sí, certament un pare de família que després de gasejar jueus passa els dies de permís fent de pare exemplar i espòs amantíssim no té tant “morbo” com Max Aue, però hauria il·lustrat millor la tesi del llibre, no?

I sí, sóc un criticón. De la mateixa manera que us dic amb tota sinceritat que feia anys que un llibre no m’absorbia tant. La grandesa de les Benignes és presentar-nos el costat fosc de l’existència: la mort, els vòmits, la merda. I fer-ho amb aquesta elegància i profunditat. El llibre és, a més, un pou d’erudició i una novel·la amb ambicions de novel·la total, a la manera de “La muntanya màgica” o “Guerra i pau”. Certament, no us deixarà indiferents.

Per cert, m’encantaria una segona part de la novel·la, que l’autor reprengués la novel·la en el punt en què les benignes atrapen Max Aue… Ho estarà tenint en ment Jonathan Littell?