Category Archives: política

La fira catalana

Per aclamació popular, copio un missatge enviat al meu compte de Facebook:

Suposo que alguns haureu trobat a faltar un posicionament meu sobre el tema 9N, doncs allà va.

Fer una consulta de fireta és la garantia del ridícul internacional i que mai més (o en vàries generacions) hi haurà la possibilitat de fer un referèndum seriós estil Escòcia o Quebec. D’acord, ara el govern espanyol actual ho bloqueja tot, però francament no entenc la pressa actual (és com si l’ANC i els partits sobiranistes estiguessin convençuts de la teoria del soufflé, de què l’estat d’opinió a favor d’una Catalunya independent és molt volàtil i que, per tant, “ara és l’hora” i cal aprofitar-ho). Jo penso que si realment ets independentista, et prendries les coses amb calma i tindries una estratègia a llarg termini.

La independència com a concepte em sembla defendible (igual que l’unionisme). El que no em sembla defendible és en els termes manipuladors, emocionals, de wishful thinking i de pensament màgic actuals en què és planteja (tota la campanya de l’ANC, tota la propaganda del govern parlant del “procés” o “transició nacional”, convertir TV3 en un espai monotemàtic, etc.). És com si haguéssim de canviar perquè sí i s’assumeix que el canvi necessàriament serà bo. Per mi això està a les antípodes de la racionalitat.

Ah i dir “no” a la independència (tal i com la plantegen els que l’estan promovent a dia d’avui) no és ni ser un botifler ni ser necessàriament espanyolista (si és que hi ha cap mal en ser espanyolista en una societat plural i democràtica) ni molt menys estar d’acord amb l’status quo espanyol actual o secundar el que diu la “caverna”.

Siguem seriosos, segurament hem de reformar moltes coses, a nivell espanyol i català, i ho hem de fer bé. Sense populismes ni apel·lacions als instints baixos. No pot haver referèndum català sense reforma constitucional i una reforma constitucional és força factible a 15 anys vista (no ara evidentment, però a nivell espanyol s’apropen molts canvis).

A dia d’avui els partidaris del sí no em donen prou confiança, així que tinc claríssim que m’abstindré o diré no. Davant la pregunta típica que et fan (sobretot els estrangers) quan ets català de què penses sobre la independència, segueixo dient sempre el que dic des de fa uns quants anys: el dia que hi hagi un referèndum, m’hi pronunciaré segons les circumstàncies del moment, segons què ofereix cada part i quina credibilitat té, i segons el que crec que és millor pels interessos meus, del meu entorn i de la societat en general. Pensava això fa 5 anys quan no hi havia cap possibilitat de referèndum i ho penso ara el 2014 i per això em decanto pel “no” o, més aviat, per no participar en un acte de fireta.

Anuncis

15M, revolució o farsa postmoderna?

Als concentrats assedegats d’èpica en un món líquid i postmodern, bastants d’ells treintanyers entrats en canes que encara es creuen adolescents, que juguen a la revolució armats amb caríssims i bastant superflus mòbils 3-G les tarifes dels quals paguen gustosament a companyies multinacionals, èmuls de revolucions passades per pur tedi i avorriment, els aniria bé aplicar-se la famosa cita de Marx:

“Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez, como farsa”.

Com em riuré quan vegi els resultats electorals aquesta nit… Motius per indignar-se hi ha molts, però creem nous partits polítics, no assemblees posthippies cutres. O és que un grup que es reuneix a una plaça pot decidir el destí de 45 milions de persones? Doncs no, jo no vull que em governin ni les multinacionals ni els assemblearis. Volem més democràcia? Votem avui amb consciència i en conseqüència!

P.S. La idea del meu post la desenvolupa molt millor Enrique Dans i també Cives al molt recomanable agregador de blogs Politikon.

Crooners, o, la masculinitat en el pop (part 1)

L’estiu és un temps vulgar com pocs. En pocs dies hem hagut de suportar:

A) El garrulerio gai de l’orgull. Sí, el Pride massificat tal i com es celebra avui dia, enlloc de com es celebrava fa 20 anys, és vulgar, autocomplaent i retrògrad, ha perdut l’esperit combatiu i realment transgressor d’Stonewall. Kylie Minogue i l’estètica musculoca són coses  completament vulgars i oposades al maricultisme: definitivament la cultura gai ha perdut el vincle amb l’avantguarda cultural que va tenir fins als anys 80! La subcultura gai ja no dóna artistes universals com Andy Warhol, Keith Haring, Robert Mapplethorpe, Tom de Finlàndia, Pierre et Gilles o Jean Cocteau. I en quant a música, encara és més trist, les discoteques gais han deixat de ser els llocs pioners on anaven tots els DJ’s i caçadors de tendències, els laboratoris  on va néixer la música disco, el High Energy o el House, i s’han convertit en antres on només té cabuda la “pachanga” de pitjor gust.  Que sí, que ara estem millor que mai, però… tanta vulgaritat era el preu a pagar?

B) Les discussions bizantines eternes del nacionalisme català i la manifestació contra la sentència de l’estatut, que sí, encara que justificada, va ser una mena de cerimònia exorcista autocomplaent d’un cert independentisme que va intentar vampiritzar la manifestació i que, francament, és minoritari o si més no és el que mostren les urnes (CiU i ERC de fet voten a la pràctica contra l’independentisme tal i com van fer l’altre dia al parlament). La manifestació segurament era necessària amb un Tribunal Constitucional tan encarcarat i deslegitimat, tanta bandera, no. I els crits d’independència no eren més que crits d’impotència davant un TC autoritari, passat de voltes i nacionalista en el pitjor sentit de la paraula.

C) I per banderes, les espanyoles després del triomf de la “roja”. ¿Explosió nacionalista espanyola sense precedents o la constatació que si l’únic que uneix a Espanya és el futbol això és un símptoma de la corrupció moral, la debilitat d’esperit i l’autocomplaença tonta a la que ha arribat aquest país d’economia improductiva, bombolla immobiliària, corrupció i treball precari? En tot cas hem hagut de suportar una sobredosi de vulgaritat i estupidesa nacional només equiparable a Gran Hermano o la Belenestebanmania. Sí, odio el sobremediatisme i sobredimensionament del futbol en els mitjans de comunicació. No nego que l’esport es barreja inevitablement amb la política arreu (cosa que no m’agrada), però alguna cosa em diu que els països realment seriosos poden enorgullir-se de més coses que dels triomfs esportius, cosa que parla malament tant d’Espanya (selecció) com de Catalunya (Barça). I aquest any les ànimes sensibles hem estat de mala sort: lliga pel Barça i mundial per Espanya. Com diu Shakira:  “esto es África” i aquí tant se val que t’identifiquis amb només amb Espanya, només amb Catalunya o amb totes dues.

Ja no es fan portades així...I què hem de fer amb tanta vulgaritat? Doncs jo us proposo un antídot que ens doni forces per la resta de l’estiu, un passeig musical per la masculinitat ben entesa, on l’elegància i la intel·ligència són les armes seductores que han utilitzat des de sempre homes de totes les tendències sexuals sobre els escenaris, demostrant que hi ha alternatives al garrulerisme futboler d’encefalograma pla. Per sort al món femení no li calen tants antídots doncs ja de per si sol mostrar més sentit comú i intel·ligència. Però al món masculí, tant l’hetero com el gai, sí que li cal certa redempció o si més no, pretenc en els dos propers posts fer una demostració empírica que es pot ser home (hetero o gai) i a la vegada ser intel·ligent i sensible. Us proposo en els propers posts un petit passeig pel món (en extinció) dels crooners, anglicisme per designar els cantants melòdics masculins que posen èmfasi en l’elegància de la interpretació, sovint amb lletres romàntiques i/o turmentades. Avís a navegants: hi haurà predomini dels anys 80 com sol ser marca de la casa, i òbviament no trobareu horrors del mainstream com Michael Bublé ni cap triunfito. Artistes invitats: John Lennon, Paddy McAloon, Lloyd Cole, Brian Ferry, Marc Almond, Neil Hannon, David Bowie, Billy Mackenzie, David Sylvian i … Morrissey (ups!).

Les províncies més “gayfriendly”… i les més “homòfobes”

Com que una imatge val més que mil paraules he decidit fer un mapa a partir de les dades del post anterior. En vermell les províncies amb més de 3% de bodes del mateix sexe sobre el total de bodes d’aquella província; en taronja, les que tenen entre 2 i 3%; en groc brillant, entre 1 i 2% i, per últim, en groc tènue menys de l’1%.

esp_pol_muda

No és cap casualitat que les províncies més poblades en termes absoluts són també les que en termes relatius i proporcionals tenen més bodes del mateix sexe sobre el total de bodes: les parelles de gais i lesbianes es consoliden proporcionalment més en les províncies més poblades. Hi ha algunes excepcions significatives a aquesta regla: Cadis, La Coruña i Saragossa: tot i ser províncies molt poblades (8a, 10 i 15a respectivament) tenen un porcentatge de bodes del mateix sexe sobre el total de casaments ridícul. A la inversa, sorprenentment Las Palmas de Gran Canaria i el poble “gayfriendly” de Campillo de Ranas a Guadalajara es configuren com les capitals roses d’Espanya (les respectives províncies estan per davant de Barcelona que és la tercera i de Madrid que és la quarta!).