Category Archives: societat

Lo peor de estar en paro…

Lo peor de estar en paro es que el humor negro de muchas canciones de los Smiths te está vetado si te quieres mantener mínimamente motivado. Me vienen a la cabeza fragmentos de letras como:

“I was looking for a job and then I found a job and heaven knows I’m miserable now”

“Do you have a vacancy for a back-scrubber?”

“No, I’ve never had a job because I’m too shy”

(aún es peor cuando dice en la estrofa siguiente “…because I’ve never wanted one”)

“Work is a four-letter word”

“This position I’ve hold / it pays my way / but it corrodes my soul”

O, last but not least, la más “motivadora” de todas:

“And if you have to go to work tomorrow / well if I were you I wouldn’t bother / for there are brighter sides to life / and I should know / because I’ve seen them (but not very often)”

Rottenecards_55185843_t94gbxmtpx

¿Contra Thatcher se escribían mejores canciones?

Una de mis tesis recurrentes cuando ejemplifico la decadencia y banalidad actual del pop inglés es que hubo unos “good old days” -más o menos coincidiendo con la época en que la hoy difunta Margaret Thatcher fue primera ministra- en que muchos artistas pop británicos escribían letras abiertamente políticas y polémicas y se posicionaban claramente sin dejar de ser pop y, lo que es mejor, sin dejar de llegar a lo más alto de las listas de ventas.

En definitiva, que hubo una época en que el pop, género a priori hedonista y apolítico, fue y tuvo vocación política. Con todas las coartadas irónicas y artys que se quiera, también con la voluntad de vender y ser popular, pero con letras críticas con la sociedad de su tiempo, que es una de las cosas que hoy se echan bastante en falta en el aburridísimo pop británico de los últimos años (no así en el de otras geografías como el americano).

En cualquier caso, como la cabra tira al monte y con el único objetivo de mezclar la actualidad con mi pasión por el pop, se me ha ocurrido hacer un resumen en 10 canciones del nefasto mandato de Margaret Thatcher (1979-1990).

1 – The Clash – London Calling (1979)

Coincidiendo con la llegada de Maggie al poder, The Clash se imaginaban este sombrío escenario apocalíptico y postnuclear. El clásico que debió haber sido la canción de los Juegos Olímpicos del 2012.

2 – The Jam – That’s entertainment (1980)

Pocas canciones retratan tan bien como esta la decadencia de la sociedad británica, uno de los mejores y más despiadados cuadros de costumbres que se han escrito en el pop y la mejor  canción que se ha hecho nunca sobre el aburrimiento y el hastío con perdón de Morrissey y su “Everyday is like Sunday”. Para mí, el antihimno de UK.

3 – The Specials – Ghost Town (1981)

Una letra sobre decadencia urbana, desempleo juvenil y violencia en las calles que llegó al número uno justo en el verano en que hubo una oleada de revueltas en UK. Una letra que podría resumir perfectamente la España de 2013 por cierto: “Government leaving the youth on the shelf / This place, is coming like a ghost town / No job to be found in this country / Can’t go on no moreThe people getting angry.

4 – Depeche Mode – Everything Counts (1983)

Los Depeche Mode de la época de “Construction Time Again” usaban consciente y provocadoramente una imaginería marxista, no sin ironía, claro. Pero la cosa no se quedaba en la estética, y esta es una de las canciones que mejor resumen el materialismo y codicia de la nueva Gran Bretaña thatcherista. Visionarios.

5 – Billy Bragg – A New England (1983)

Billy Bragg, el bardo de Barking, el cantautor pop más político sin duda de toda la década, el que apoyaba las huelgas de mineros y hacía canciones sobre lucha obrera en la que es su canción menos política, en la que tira la toalla y se repliega en su vida privada: “I don’t want to change the world / I’m not looking for a new England / I’m just looking for another girl“. Sinceridad brutal.

6 – Bronski Beat – Smalltown Boy (1984)

Jimmy Sommerville. Ese encantador clon de Tintín, pero en versión izquierdosa y abiertamente homosexual. El incansable activista que demostró que lanzar eslóganes no tenía por qué ser una cosa aburrida y que de hecho era más efectivo si se hacía a ritmo de Hi-NRG.

7 – The Smiths – Heaven Knows I’m Miserable Now (1984)

El Morrissey joven e inadaptado que hacía cola en la oficina de empleo definitivamente no es el de ahora. Y era más creíble. Una de sus mejores perlas contra el credo yuppie de la realización por el trabajo la contiene esta sátira contemporánea que es “Heaven Knows I’m Miserable Now”: “I was looking for a job / and then I found a job / and heaven knows I’m miserable now“.

8 – The Housemartins – Build (1987)

Porque de aquellos polvos vinieron estos lodos. “Build” es simplemente la mejor canción sobre especulación inmobiliaria que se ha hecho. Pop corrosivo, triste y demoledor bajo el disfraz nerd e irónico. “From meccano to legoland / Here they come with a brick in their hand / Men with heads filled up with sand / It’s build.

9 – Morrissey – Margaret on the Guillotine (1988)

En su debut en solitario Morrissey mandaba a la dama de hierro nada más ni nada menos que a la guillotina y se alegraba por su muerte con 25 años de adelanto.

10 – Aztec Camera – Good Morning Britain (1990)

Por su fecha y título, bien podría ser la canción-balance del thatcherismo. Una de las mejores sátiras sobre una sociedad británica a la que se deja por imposible: “Jock’s got a vote in Parochia / Ten long years and he’s still got her / Paying tax and and doing stir / Worry about it later.” O estos otros demoledores versos: “From the police cell to the deep dark grave / On the underground’s just a stop away / Don’t be too black, don’t be too gay / Just get a little duller.”

Suàbia i jo (Schwaben und ich)

Si em preguntessin per un racó de món favorit, sens dubte triaria aquesta regió difusa del sud d’Alemanya que sol estar fora de les rutes turístiques (tenen molt més èxit Baden i la Selva Negra a l’oest i Baviera a l’est).

Corria l’any 1999 quan vaig estar 5 mesos (de març a agost) fent un Erasmus a Tübingen i vaig tenir l’oportunitat de conèixer una mica la zona. La petita Tübingen, típica ciutat universitària, ve a ser la capital no oficial de Suàbia (Stuttgart és la metròpoli suaba però ja cau bastant al nord i no té una posició tan “cèntrica” dins la regió, que en canvi sí té dins l’estat de Baden-Württenberg). Quan sortia de la illa estudiantil i internacional que era aquella ciutat-poble, una cosa que no deixava d’impressionar-me eren els paisatges humans i naturals de la regió.

Tot era molt a escala humana: bonic, però sense arribar a ser excessivament bucòlic. Amb muntanyes, però no prou altes. Amb valls, però no prou amples. Amb molta natura, però amb una densa, constant i regular ocupació humana. Tot es conjura a Suàbia per fer d’ella el paradís de l’aurea mediocritas: al bell mig d’Europa i molt a prop de grans rutes de comunicació, però amb una calma immensa; amb zero glamour però una bellesa “autèntica”, i sense cap ciutat que faci de metròpoli. Indústria puntera i autopistes al costat d’estables destartalats de fusta, vaques i pudor a fems. Aquest és el meu record de Suàbia.

Els suabis tenen mala fama. Fora de l’àmbit alemany són uns grans desconeguts, però a poc que coneguis la cultura alemanya veus la quantitat d’acudits de suabis que hi ha i la imatge, entre provinciana i pessetera, amb el sempre present dialecte Schwäbisch. Ah, i el conte dels 7 suabis, que va ser un dels que van recollir els germans Grimm i dóna fe d’aquesta imatge tan ridícula. I, no obstant, la pagesívola, però també industrial i cosmopolita Suàbia està al centre de la cultura alemanya: sense els suabis no s’entèn el romanticisme (Hölderlin), ni la filosofia alemanya (Hegel, Schelling). I va ser a Tübingen on aquests tres pirats van plantar un arbre de la llibertat per commemorar la revolució francesa. Per no parlar de què encara existeix la torre on va ser reclòs el ja esmentat Hölderlin quan va embogir, la llibreria on va fer d’aprenent Hermann Hesse o, en una antiga residència universitària, la mítica finestra des d’on suposadament va vomitar Goethe (almenys això diu la inscripció).

Bé, i tot aquest rotllo per…

Doncs en aquest encantador lloc de contrastos, a mig camí de tot i res, vaig tenir la meva primera i única immersió en una cultura estrangera. Sí, tinc una influència anglosaxona més que considerable, però mai he passat de turista a cap altre lloc del món que a Tübingen. Podria parlar de moltes coses de la meva estada i són molts els records que tinc, però em centraré en l’estrany triangle que vaig acabar formant amb dos locals de la regió.

Un dels pocs avantatges de ser gai (igual que passa amb els que són de poble) és que d’alguna manera la circumstància et força al tracte amb gent molt variopinta pel que fa a l’educació, la professió i l’estatus social. Barcelona ja era un destí homosexual cool i internacional el 1999 quan vaig descobrir una provincianíssima associació gai local a Tübingen, que en realitat era una espècie de bar que només funcionava els diumenges a la tarda. No cal dir que el contrast amb el que jo estava acostumat a Barcelona era frapant. Per un costat tot era més cutre i ranci, però per l’altre era un escenari definitivament postmodern, avançat a aquells finals dels 90.

I allà els vaig conèixer als dos: eren amics i em portaven 10 anys (més grans ells, clar, jo era un noiet de 22). El Rainer era l’únic heterosexual del local i venia com “invitat” pel seu amic Markus. Era ebanista i tenia unes formes molt tosques. De veritat, semblava que vingués de munyir vaques. El Markus, que era gai, també vestia de forma força descuidada i, encara que tenia certa ploma, que era molt prim i que tenia una calvície galopant, d’alguna forma que no sé explicar era tremendament masculí i seductor. Mentre feia feinetes variopintes, estudiava teologia (catòlica per a més inri) i volia ser capellà! Clar que això no treia que s’hagués follat a mitja comarca. Tots dos eren oriünds dels voltants i això es notava en la seva peculiar cantarella al parlar.

De seguida va haver una mena de química i complicitat entre els tres. D’alguna manera, no sé per què, vaig tenir el privilegi que m’adoptessin com a “mascota”. Suposo que els deuria fer gràcia aquell noi jovenet de Barcelona que es defenia com podia amb el seu alemany rudimentari, que estava sortit de l’armari i tenia parella a Barcelona. I així va ser com un dia em vaig trobar el Markus als menjadors universitaris, i després de dir-me que li havia caigut molt bé a ell i al Rainer, va i m’invita aquell diumenge a anar els tres d’excursió en bici. Només per aquell diumenge que vam sortir els tres d’excursió al camp va valer la pena tota l’estada a Alemanya. D’alguna manera, només amb això havia acomplert sobradament el meu objectiu de l’estada a l’estranger. I només havia passat poc més d’un mes del sempre dur i difícil aterratge. Va fer un dia de maig fantàstic, i encara recordo moltes converses. Les preguntes indiscretes del Rainer. L’alliçonament que el Markus pretenia fer al Rainer demostrant-li que els gais teníem tantes maneres de viure i de fer com els heterosexuals. Els riures. Caminar descalços al bosc. I la gana que vam passar, perquè anàvem molt curts de menjar… Al final del dia vaig tornar a la residència exultant. Ni que hagués follat.

Però el Markus i el Rainer aviat es van barallar. I fort. Per temes que aquí no venen al cas. Jo els vaig continuar veient per separat, i així vaig tenir el privilegi de comptar amb dos cicerones oriunds de la regió, amb qui hi havia una afinitat amical força inexplicable i que he tornat a sentir en comptades ocasions. Amb el Markus, a part d’altres llocs, vaig conèixer el poc ambient gai oficial i no oficial que hi havia a la zona. Pel que fa a la part oficial la cosa es reduïa a un altre bar que un dia a la setmana era “d’ambient”, un centre cívic que un dissabte nit al mes funcionava com a discoteca gai i una escapada a Stuttgart (sempre tindré l’espineta clavada que no el vaig poder acompanyar al pride de Colònia). Però la sorpresa va ser la part no oficial de l’ambient tubinguès, que era tremenda: estaven ben apartats, però els llocs de cruising poc tenien per envejar a Sitges o Montjuïc. I sempre, allà on anàvem, em presentava a gent (el coneixia tot Déu). I lligava descaradament davant meu. Més d’una vegada em va deixar sol, però abans de desaparèixer sempre s’assegurava que algú m’acompanyaria a casa en cotxe. Em tractava com un germà petit i, tret d’algun petit atac de geni, sempre tenia un tracte exquisit, quasi aristocràtic, que li sortia natural. I era un conversador incansable. Igual parlava amb absoluta naturalitat de les seves escabrosíssimes experiències sexuals com de la nul·la incompatibilitat que ell veia entre aquesta vida sexual desaforada i la seva vocació religiosa. Sexe, política, religió, antropologia. Tot hi cabia en les nostres converses. El nostre comiat va ser força emotiu i, com a colofó, em va fer una confessió que, de fet, és força innocent i banal tenint en compte el seu curriculum sexual, però que, explicada d’aquella manera, amb aquella emoció infantil, adquiria tints de gesta èpica. Jo mai a la vida la superaré. Ara us deixo amb el misteri.

Això pel que fa al Markus. Amb el Rainer, en canvi, em veia sempre a soles. Quan no anàvem a fer excursions pels voltants, m’acostava a casa d’ell, que en realitat era una habitació de lloguer en un edifici destartalat on només vivien drogoaadictes i immigrants amb pocs recursos. Recordo que havia d’agafar dos autobusos per arribar a aquella zona que ben pocs estudiants Erasmus arribaran mai a conèixer. Crec que mai a la vida he viscut tan de prop d’aquesta marginalitat, perquè, de fet, al final de la meva estada a Alemanya vaig deixar la residència on m’allotjava per estar vivint uns dies amb ell. M’havia quedat sense gaires calers i no podia pagar un mes més de residència. Al principi sentíem una fascinació mútua molt forta, però la nostra amistat va acabar com el rosari de l’aurora. Poc a poc va anar sortint una part seva violenta i possessiva. Perquè si el Markus em tractava com un germà petit, el Rainer em muntava uns números de gelosia i uns crits que ni que jo fos el seu nòvio, cosa que sent ell (teòricament) heterosexual tenia molta gràcia. Però aquells darrers dies de la meva estada jo depenia d’ell i no podia marxar del seu costat: era l’agost i tota l’altra gent a qui podia haver demanat que m’allotgessin o bé era fora de Tübingen, com el Markus, o simplement no em veia amb la confiança de demanar-los el favor. Amb bastanta por, vaig passar aquells últims dies com vaig poder. El bitllet de bus de tornada ja estava comprat, i fins i tot vaig avisar al meu xicot a Barcelona, i vaig quedar amb ell que si jo li feia una senyal per telèfon, truqués immediatament a la policia. No hi havia per tant en realitat: jo sempre tinc un sentit de la por excessivament desenvolupat.

Quan va arribar el moment de partir, el Rainer em va acomiadar amb llàgrimes de cocodril i em va abraçar fort com només m’han abraçat nòvios i amants en la meva vida. De fet hi ha altres coses com la nuesa i, en general, el grau d’intimitat física amb ell que, pel meu caràcter reservat, no crec que arribi a compartir en la meva vida amb cap altre home heterosexual, ja que només les solc compartir amb parelles o amants. Pudorós que sóc. Doncs com deia, mentre ell plorava com una magdalena en el moment d’acomiadar-nos i em xafava les costelles, li vaig fer la falsa promesa que un dia l’acolliria jo a Espanya com havia fet ell a Alemanya. No cal dir que em vaig sentir fatal i a la vegada, poques vegades a la vida he sentit treure’m un pes tan gran de sobre només pel fet de pujar a un autobús… El “perill” ja havia passat.

Tornat a Barcelona, vaig mantenir contacte amb el Markus per internet (sí, ja existia l’e-mail). Sé que ell va fer les paus amb el Rainer i, en part, deuria ser cosa meva, ja que els vaig aconsellar a tots dos que fessin les paus abans d’acomiadar-me d’ells. I que el Rainer sempre li preguntava per mi i que “se sorprenia” de què jo no m’hagués posat en contacte amb ell… Bé, fet i fet, també aviat es va perdre el contacte amb el Markus, com sol passar en aquests casos. Això no ha impedit que any rera any jo hagi googlejat els nom i cognom del Markus i del Rainer, sense massa èxit, tret d’un petit descobriment. Avui encara em pregunto si el Markus finalment va arribar a capellà (ho dubto seriosament) i si el Rainer està… viu.

Sempre que miro enrera tinc sentiments trobats d’aquella estada, per aquestes coses que he explicat i per d’altres, però sé que potser algun dia tornaré a Suàbia. L’estiu passat vaig estar amb el meu xicot per la zona de Baden i la Selva Negra, que està molt a prop, però per certa sensació respecte, no vaig gosar arribar a la vall del Neckar. I això que podíem haver llogat un cotxe i veure com estava Tübingen 12 estius més tard. Sí, potser algun dia hi torni, però sento que encara no ha arribat el moment. Fet i fet, allà no hi tinc res ni m’espera ningú, ja que el meu pas per allà es va quedar en res (tampoc quedarà pràcticament res del meu pas per la ciutat on he nascut i visc).

Han passat molts anys, he viatjat força, però aquell paisatge sempre l’he portat amb mi. Potser perquè els altres paisatges els he vist més amb ulls de turista i allà vaig viure cinc mesos. No, a Suàbia no vaig viure cap gran amor ni cap història de pel·lícula: Barcelona en això és molt més propícia per al melodrama. Però hi ha una petiteta part del meu cor que sempre serà schwäbisch.

El Rainer i el Markus

15M, revolució o farsa postmoderna?

Als concentrats assedegats d’èpica en un món líquid i postmodern, bastants d’ells treintanyers entrats en canes que encara es creuen adolescents, que juguen a la revolució armats amb caríssims i bastant superflus mòbils 3-G les tarifes dels quals paguen gustosament a companyies multinacionals, èmuls de revolucions passades per pur tedi i avorriment, els aniria bé aplicar-se la famosa cita de Marx:

“Hegel dice en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal aparecen, como si dijéramos, dos veces. Pero se olvidó de agregar: una vez como tragedia y otra vez, como farsa”.

Com em riuré quan vegi els resultats electorals aquesta nit… Motius per indignar-se hi ha molts, però creem nous partits polítics, no assemblees posthippies cutres. O és que un grup que es reuneix a una plaça pot decidir el destí de 45 milions de persones? Doncs no, jo no vull que em governin ni les multinacionals ni els assemblearis. Volem més democràcia? Votem avui amb consciència i en conseqüència!

P.S. La idea del meu post la desenvolupa molt millor Enrique Dans i també Cives al molt recomanable agregador de blogs Politikon.