Tag Archives: andy bell

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l’altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L’àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com “Photographic“, “Shout” o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) “What’s your name?”. Poca gent es prenia seriosament als Depeche l’any 1981, però aquest disc de debut que s’ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia “fosca” (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l’autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o … Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M’encanta l’aire macarrilla de Dave Gahan i les “noies de companyia”! Just can’t get enough:


Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per “nyonya”, i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i … Enrique Iglesias!


El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com “Nobody’s diary“, “Don’t go” o l’estàndard de les pistes de ball “Situation“. Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d’honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més “petardo” de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d’inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l’armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb “Oh, l’amour”, per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!

Per cert, no us perdeu l’homenatge que van fer a ABBA:

Anuncis