Tag Archives: benévolas

Les Bienveillantes

Les Benignes

Les Benignes

Que una opera prima escrita en un idioma no matern adquireixi el rang de clàssic instantani és, certament, un esdeveniment. Potser dir que és “la novel·la del segle”, per molt que el segle actual porti només un lustre i mig de recorregut, sigui exagerat, però sí que és cert que quan acabes de llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell (“Les Benignes” en la traducció catalana, “Las Benévolas” en traducció castellana) sents aquell regust especial quan saps que et trobes davant d’un clàssic.

Per resumir de què va l’obra a qui no l’hagi llegida, senzillament diré que es tracta de les memòries fictícies d’un oficial de les SS durant segona guerra mundial, ocult sota una falsa identitat i amb una còmoda existència després de la guerra. De fet el gran què i el morbo principal de la novel·la és explicar l’holocaust des del punt de vista dels botxins, i més en concret des del punt de vista d’un personatge, Max Aue, no especialment antisemita ni fanàtic, és més, es tracta d’un home refinat i culte.

Abans que res he de dir que no m’agrada la novel·la històrica, i potser, per mi, els majors defectes de la novel·la vinguin d’aquí. Perquè pot arribar a ser exasperant trobar-te per un costat un afany constant pel detall històric (les pesades referències a graduacions militars, topònims, institucions, personatges reals…) i, per un altre, situacions del tot inversemblants: Max Aue és sempre als “punts calents” de la guerra, sempre en el lloc i en el moment més espectaculars -l’operació Barbaroja, els primers esquadrons d’extermini, la batalla d’Stalingrad, els bombardejos de Berlin, Auschwitz, l’avenç final de l’exèrcit roig…-, per no parlar del poc creïble que un oficial de rang mig es relacioni amb la crème del partit nazi (Speer, Himmler). Aquesta inversemblança tant teatral culmina amb l'”especial” encontre amb Hitler cap al final de la novel·la… com diuen encertadament en una crítica: és Max Aue una versió nazi de Forrest Gump?.

L’altre gran defecte, que però, és el que t’acaba enganxant més a la lectura és que la tesi de la novel·la (qualsevol persona podria ser Max Aue) es contradiu completament amb la descripció d’un personatge malaltís (incest, addicció al sexe, deliris…) i que que cau en llocs comuns com el del nazi que es fa nazi per rancor, el nazi amb tendències homosexuals, el nazi obsessionat pel sexe, el nazi emocionalment immadur, el complex d’Èdip, el pare absent… Sí, certament un pare de família que després de gasejar jueus passa els dies de permís fent de pare exemplar i espòs amantíssim no té tant “morbo” com Max Aue, però hauria il·lustrat millor la tesi del llibre, no?

I sí, sóc un criticón. De la mateixa manera que us dic amb tota sinceritat que feia anys que un llibre no m’absorbia tant. La grandesa de les Benignes és presentar-nos el costat fosc de l’existència: la mort, els vòmits, la merda. I fer-ho amb aquesta elegància i profunditat. El llibre és, a més, un pou d’erudició i una novel·la amb ambicions de novel·la total, a la manera de “La muntanya màgica” o “Guerra i pau”. Certament, no us deixarà indiferents.

Per cert, m’encantaria una segona part de la novel·la, que l’autor reprengués la novel·la en el punt en què les benignes atrapen Max Aue… Ho estarà tenint en ment Jonathan Littell?