Tag Archives: courtney love

Records dels 90 (II): La más grande

Molts homes gais i molts heterogais (uséasé, homes heterosexuals susceptibles de ser confosos per gais) tenim una fal·lera per les donasses, o sigui, aquelles dones que responen a l’arquetip mític d’Eva, de la mantis religiosa, de la vagina dentata, de la puta, de la diva. Lucía Etxebarria ho explica molt bé al seu llibre “Courtney y yo”. Crec que antropològicament aquesta devoció té a veure (però això és una interpretació 100% personal) amb les restes de religió matriarcal que queden del món prehistòric. Recordeu les venus prehistòriques com la Venus de Willendorf:

Una predecessora de Courtney Love, fa més o menys 25.000 anys

Courtney Love és la donassa par excellance dels anys 90, per disgust de Madonna. Realment la vaig redescobrir tard, però ja se sap la dita: nunca es tarde si la picha dicha es buena, tot i que ja em va fascinar la imatge de Courtney quan el suicidi del seu marit Kurt Cobain, l’any 1994. Recordo haver vist al telenotícies unes imatges de Kurt i Courtney, completament drogats, amb la seva filla Frances en braços baixant d’un avió. Tremend.

Per pur prejudici vaig trigar uns anys a descobrir Hole, el grup de Courtney. En un principi em va semblar un més dels grups sorgits de forma oportunista a rebuf del grunge. Però va ser gràcies a la genial pel·lícula 200 cigarettes (1999), i sobretot a una frase pronunciada per ella a la pel·lícula, en què el personatge que interpreta Courtney fa un particular desafiament al seu millor amic, amb qui han tingut una tensió sexual irresolta des de sempre: “I dare you to fuck me“. Des de llavors, em vaig convertir per sempre més en debot fan d’aquesta antidiva. “El escándalo de Larry Flint” és, òbviament una altra referència cinematogràfica ineludible quan es parla de Courtney Love, però m’estimo més des d’aquí reivindicar aquesta deconeguda comèdia romàntica sui generis:




Tot seguit va venir el redescobriment de la carrera musical de Courtney, especialment d’un disc “Live through this” que no només és un dels millors discs del grunge, potser només superat pels discos de Nirvana, sinó que és un dels 10 grans discos enblema dels 90.

Realment m’és igual si el difunt Kurt Cobain va tenir o no a veure en el contingut musical del disc. Jo personalment crec que sí, per les harmonies i acords que utilitza, però tant fa. El que marca la diferència és la forma de cantar de Courtney. Ja sigui intimista (Doll parts, Softer softest) o histèrica (Gutless), ens presenta una forma de cantar fresca, inèdita, fascinant i sobretot amb una força indescriptible. Mai uns brams (en castellà, “berreos”) van tenir tanta expressivitat, al menys per a mi.

I les lletres, quines senyores lletres. Des de la paròdia venjativa que fa del moviment riot girrrrrl a “Rock star” al calfred que et recorre quan escoltes la veu de Courtney superposada amb la del seu llavors marit Kurt Cobain a “Asking for it”: “If you live through this with me, I swear that I will die for you“; de la dona víctima d’una societat masclista (“Miss world” o “Doll parts” amb la inoblidable frase “I want to be the girl with the most cake“) a la dona botxí que es pren la seva revenja (“someday you will ache like I do” canta Courtney al final de “Doll parts” o el també suggestiu final de Violet, en què dóna la volta a la truita a la cançó: “I told you, from the start just how this would end: when I get what I want, I never want it again”). Així és Courtney: ni puta, ni submissa.



“Might last a day, yeah / Mine is forever”

Com, que encara no has sentit aquesta obra d’art???

Per cloure aquest post, no em puc estar de penjar aquest genial homenatge-paròdia que van fer els de Muchachada Nui. A l’sketch surten Courtney i la seva filla Frances. Insuperable la frase final de Frances a Courtney.

Anuncis