Tag Archives: depeche mode

¿Contra Thatcher se escribían mejores canciones?

Una de mis tesis recurrentes cuando ejemplifico la decadencia y banalidad actual del pop inglés es que hubo unos “good old days” -más o menos coincidiendo con la época en que la hoy difunta Margaret Thatcher fue primera ministra- en que muchos artistas pop británicos escribían letras abiertamente políticas y polémicas y se posicionaban claramente sin dejar de ser pop y, lo que es mejor, sin dejar de llegar a lo más alto de las listas de ventas.

En definitiva, que hubo una época en que el pop, género a priori hedonista y apolítico, fue y tuvo vocación política. Con todas las coartadas irónicas y artys que se quiera, también con la voluntad de vender y ser popular, pero con letras críticas con la sociedad de su tiempo, que es una de las cosas que hoy se echan bastante en falta en el aburridísimo pop británico de los últimos años (no así en el de otras geografías como el americano).

En cualquier caso, como la cabra tira al monte y con el único objetivo de mezclar la actualidad con mi pasión por el pop, se me ha ocurrido hacer un resumen en 10 canciones del nefasto mandato de Margaret Thatcher (1979-1990).

1 – The Clash – London Calling (1979)

Coincidiendo con la llegada de Maggie al poder, The Clash se imaginaban este sombrío escenario apocalíptico y postnuclear. El clásico que debió haber sido la canción de los Juegos Olímpicos del 2012.

2 – The Jam – That’s entertainment (1980)

Pocas canciones retratan tan bien como esta la decadencia de la sociedad británica, uno de los mejores y más despiadados cuadros de costumbres que se han escrito en el pop y la mejor  canción que se ha hecho nunca sobre el aburrimiento y el hastío con perdón de Morrissey y su “Everyday is like Sunday”. Para mí, el antihimno de UK.

3 – The Specials – Ghost Town (1981)

Una letra sobre decadencia urbana, desempleo juvenil y violencia en las calles que llegó al número uno justo en el verano en que hubo una oleada de revueltas en UK. Una letra que podría resumir perfectamente la España de 2013 por cierto: “Government leaving the youth on the shelf / This place, is coming like a ghost town / No job to be found in this country / Can’t go on no moreThe people getting angry.

4 – Depeche Mode – Everything Counts (1983)

Los Depeche Mode de la época de “Construction Time Again” usaban consciente y provocadoramente una imaginería marxista, no sin ironía, claro. Pero la cosa no se quedaba en la estética, y esta es una de las canciones que mejor resumen el materialismo y codicia de la nueva Gran Bretaña thatcherista. Visionarios.

5 – Billy Bragg – A New England (1983)

Billy Bragg, el bardo de Barking, el cantautor pop más político sin duda de toda la década, el que apoyaba las huelgas de mineros y hacía canciones sobre lucha obrera en la que es su canción menos política, en la que tira la toalla y se repliega en su vida privada: “I don’t want to change the world / I’m not looking for a new England / I’m just looking for another girl“. Sinceridad brutal.

6 – Bronski Beat – Smalltown Boy (1984)

Jimmy Sommerville. Ese encantador clon de Tintín, pero en versión izquierdosa y abiertamente homosexual. El incansable activista que demostró que lanzar eslóganes no tenía por qué ser una cosa aburrida y que de hecho era más efectivo si se hacía a ritmo de Hi-NRG.

7 – The Smiths – Heaven Knows I’m Miserable Now (1984)

El Morrissey joven e inadaptado que hacía cola en la oficina de empleo definitivamente no es el de ahora. Y era más creíble. Una de sus mejores perlas contra el credo yuppie de la realización por el trabajo la contiene esta sátira contemporánea que es “Heaven Knows I’m Miserable Now”: “I was looking for a job / and then I found a job / and heaven knows I’m miserable now“.

8 – The Housemartins – Build (1987)

Porque de aquellos polvos vinieron estos lodos. “Build” es simplemente la mejor canción sobre especulación inmobiliaria que se ha hecho. Pop corrosivo, triste y demoledor bajo el disfraz nerd e irónico. “From meccano to legoland / Here they come with a brick in their hand / Men with heads filled up with sand / It’s build.

9 – Morrissey – Margaret on the Guillotine (1988)

En su debut en solitario Morrissey mandaba a la dama de hierro nada más ni nada menos que a la guillotina y se alegraba por su muerte con 25 años de adelanto.

10 – Aztec Camera – Good Morning Britain (1990)

Por su fecha y título, bien podría ser la canción-balance del thatcherismo. Una de las mejores sátiras sobre una sociedad británica a la que se deja por imposible: “Jock’s got a vote in Parochia / Ten long years and he’s still got her / Paying tax and and doing stir / Worry about it later.” O estos otros demoledores versos: “From the police cell to the deep dark grave / On the underground’s just a stop away / Don’t be too black, don’t be too gay / Just get a little duller.”

Anuncis

Depeche Mode: discografia (I)

Abril ens ha portat un nou treball de Depeche Mode, ni més ni menys que el dotzè! Així que, tot i que ja vaig fer un petit homenatge videogràfic als DM, m’he decidit a fer una petita retrospectiva en tres entregues.

Avui dia queden molt lluny els orígens de DM, el 1980, com a boy band. Gràcies a una sèrie de metamorfosis, van esdevenir, ja a finals dels 80, el grup de pop electrònic amb una carrera més consistent ex aequo amb els Pet Shop Boys, però amb un estil completament diferent: si PSB representen el detachment irònic i el pop intel·ligent, DM representen la passió creadora, la “mala vida” i les emocions límit. En definitiva: són els Rolling Stones de la música electrònica!

Però això no s’acaba aquí, i tot i que els temps “clàssics” del mític Violator són ja lluny, són un dels grups de la seva generació encara en actiu que s’ha mantingut més dignament, si no el que més.

Speak & Spell (1981)

dmspeakspellDefinitivament, parlem d’uns Depeche Mode completament diferents als que després es van consagrar com a mestres del pop electrònic més fosc.  I és que aquí encara no estem en l’univers de Martin Gore, sinó en el de Vince Clarke, que abandonaria el grup després d’aquest disc per formar primer Yazoo i després Erasure. “Speak & Spell” és potser el disc que millor ha envellit de tota la fornada new romantic i, per ser el treball d’un grup en principi predestinat a ser una boy band no està gens malament. Per un costat està el hit, “Just can’t get enough”, però hi ha molt més. I si no escoltin “Puppets” o la inquietant i addictiva “Photographic”, que, encara que és de Vince Clarke, anticipa el costat “fosc” més propi de Martin Gore que de Vince.  David Gahan encara canta com el cul, però estem a 1981 i se’l valora més que res per la seva cara bonica. Ningú ho hagués dit a l’època, però aquest disc ha acabat representant la quintaessència del tecno! Completament menysvalorat a l’època, la clara vocació pop de les cançons, junt amb l’experimentalisme de les seves textures sonores (que tan i tan imitades serien en els anys immediatament posteriors) fa que poguem perdonar tots els altres pecats del disc i posar-li una nota que roça l’excel·lent. Al cap i a la fi, “Speak and Spell” no té la culpa d’haver inspirat gran part del pitjor tecno que es faria al llarg dels 80, igual que “Low” de David Bowie (1977) no té la culpa del new romantic ni del sofistipop, ni “Boy” (1980) i “War” (1983) d’U2 o Crocrodiles (1980) d’Echo and The Bunnymen tenen la culpa del dubtosament original revival postpunk de la present dècada (si jo fos Ian McCullough denunciaria a Alex Kapranos per plagi reiterat!).

Nota: 8,5

A Broken Frame (1982)

a_broken_frameVince abandona el grup per abraçar l’èxit massiu amb Yazoo i la cantant Alison Moyet (i amb un número u, “Only You” que va ser rebutjat al seu dia pels Depeche!), així que, de moment, Depeche són diguem “els del bàndol perdedor”. Martin Gore agafa les regnes de la composició i ens presenta un disc desigual però el suficientment interessant. “See you” o “The meaning of love” exploten encara el costat més “boy band” de Depeche, però “Leave in silence”, “My secret garden” i, sobretot,  “The sun and the rainfall” ens descobreixen un so més funky, brut i fosc, obrint una nova veta per explotar que amb els anys esdevindrà la marca de la casa de so Depeche. Entremig trobem experiments fallits com els aires reggae de “Satellite” o “Monument” o l’experimentalisme de “Shouldn’t have done that”. Té fama de ser el pitjor disc de Depeche Mode i molt probablement ho sigui, però a l’igual que el seu contemporani “October” d’U2 (1981), és un disc paradigmàtic en el sentit que és un pas enrera per agafar impuls i redefinir el so d’una banda. I és que una banda bona és el que és també gràcies als seus passos en fals.

Nota: 6,5

Construction time again (1983)

construction_time_againI el nou impuls ve donat per dos factors decisius. Primer: incorporar com a membre de la banda a Alan Wilder, responsable de la redefinició del so de Depeche Mode durant l’època daurada de la banda (1984-1990). Segon: treure’s de sobre l’etnocentrisme i xovinisme tan propi del pop britànic, deixant-se influir per la música experimental alemanya (per aquesta època descobreixen Einstürzende Neubauten) i anant a gravar el disc a Berlin (de fet, si la memòria no em falla tots els discos de l’etapa daurada de DM estan gravats fora d’UK). Com a conseqüència, comencen a tenir més fans a Europa continental que a Gran Bretanya, tendència que ha perviscut fins avui. Per a molts britànics, que no pels europeus o americans, DM són la boy band del “new romantic” que va fer “Just can’t get enough”! Ells s’ho perden. Bé, anem al que interessa: en aquest disc DM comencen a experimentar amb el sampler i la percussió industrial i fabriquen el seu primer gran hit després de la marxa de Vince: “Everything Counts”. Tot i que el disc és força desigual, té moments de mèrit com la experimental “Pipeline” o les dues cançons signades per Alan Wilder, amb una lletra horrorosa i pueril, però impecables musicalment. Destacar també el single no inclòs a l’àlbum “Get the balance right” . Bé, de fet no es tracta del single, sinó el remix que el propi grup va fer del mateix. Per bé que Martin renegui de la cançó, el “combination mix” del Get the balance right és un clar precursor de la música house! Com a nota curiosa del disc, dir que tot i que les temàtiques fosques de Martin es comencen a entreveure (“Shame”) predominen els temes “socials”, per a què després diguin que el tecno és un gènere hedonista i vacu!

Nota: 7,5

Some great reward (1984)

some_great_rewardPerò no és fins “Some great reward” que arriba la consolidació artística de DM. Tres singles potents, contundents, com “People are people”, “Master and Servant” i “Blasphemous rumours” posen al grup a la cúspide d’un gènere, el tecnopop, que pels volts de 1984 ja està donant greus símptomes de decadència. Però aquí de decadència res, ens trobem amb un Depeche que tot just ara, quan el gènere està de capa caiguda, comencen una ratxa musicalment impecable que arriba fins a “Violator” (1990) i això gràcies a tenir un carisma i personalitat únics. Per un costat, Dave ha trobat una forma de cantar més confiada, sensual i agressiva, amb un toc encantadorament pervers. El noi tímid dels començaments es metaformoseja en un animal d’escenari capaç de defensar convincentment himnes potents com els tres mencionats més amunt. Per una altra banda, ens trobem amb la intel·ligent fusió entre pop i experimentalisme industrial a càrrec de Martin i Alan. I per si això no fos poc el disc no té cançons de “farcit”. Bé, sí, es podrien haver estalviat la primera cançó del disc, que desmereix molt el conjunt! Fins i tot les cares B són millors! No estem encara amb els Depeche clàssics, els de la segona meitat dels 80 amb la mítica trilogia “fosca” de Black Celebration-Music for the masses-Violator, però sens dubte aquest disc marca un abans i un després no només en la carrera de DM sinó en la història de la música electrònica: qui necessitava ara a Vince Clarke?

Nota: 9,25

I love synthpop (III): Les edats de Depeche Mode durant els 80

Nota: abans de llegir aquest post, llegiu el que he escrit sobre Vince Clarke

Als Depeche jo els vaig descobrir amb el “Violator” amb 13 anyets, el 1990. Vaig ser tant fan, que va ser el primer grup del qual em vaig dedicar a investigar retrospectivament la discografia sencera. I quina va ser la meva sorpresa en trobar-me amb un grup amb unes metamorfosis comparables amb les de David Bowie als 70! Perquè després diguin que el tecno sona tot igual!

De la primera etapa amb Vince Clarke, d’estil diguem-ne “New romantic” ja hem parlat. És un fet que quan Vince va marxar del grup ningú apostava per Depeche, però Martin Gore es va decidir a passar a composar. La gràcia d’això és que Depeche trigaria uns anys a trobar un estil propi i que experimentarien amb molts sons. Des d’aquest humil racó us en faig una petita mostra:

Tecno sinistre: The sun and the rainfall (1982)

Tecno amb missatge social (anticapitalista, ecologista…): Everything counts (1983)

Tecno industrial (amb més missatge social): People are people (1984)

Tecno dark-eròtic-post industrial: Stripped (1986)


Tecno amb ínfules classicistes per a les masses: Never let me down again (1987)

Tecno macarra rockabilly d’spaghetti western: Personal Jesus (1989)

I això que no comento la carrera posterior fins a l’actualitat, ehhh? Per cloure aquest accidentat post, no em puc estar de posar-vos la cançó que va tenir la culpa de tot. La que em va fer ser fan d’aquest grup: Enjoy the silence (1990).

Ei que queda pendent encara parlar de New Order, Pet Shop Boys, Bronski Beat… no us lliurareu del tecnopop, de moment…

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l’altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L’àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com “Photographic“, “Shout” o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) “What’s your name?”. Poca gent es prenia seriosament als Depeche l’any 1981, però aquest disc de debut que s’ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia “fosca” (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l’autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o … Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M’encanta l’aire macarrilla de Dave Gahan i les “noies de companyia”! Just can’t get enough:


Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per “nyonya”, i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i … Enrique Iglesias!


El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com “Nobody’s diary“, “Don’t go” o l’estàndard de les pistes de ball “Situation“. Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d’honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més “petardo” de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d’inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l’armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb “Oh, l’amour”, per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!

Per cert, no us perdeu l’homenatge que van fer a ABBA: