Tag Archives: guitarristes

(You are my) guitar hero

Doncs sí, ja n’hi ha prou de tant tecno i ja és hora de reivindicar els que, musicalment, sempre han estat en un segon terme, a l’ombra d’una gran estrella. Sí, parlem dels herois de la guitarra: penso en el paper de Johnny Marr en l’ascens del divo Morrissey, The Edge en l’ascens del messiànic Bono o Mick Ronson en el del camaleó Bowie (què seria del Ziggy Stardust sense Mick Ronson???). En definitiva, grans guitarristes que han aplanat el camí perquè les grans estrelles per a les que treballaven esdevinguessin el que són, perquè moltes vegades darrera d’un gran divo del rock’n’roll hi ha un pacient artesà de les guitarres. Aquests tres que he citat per a mi formen una tríada celestial. Hi podríem ajuntar Robert Fripp i segurament algun que em deixo.

Però per a mi el déu absolut de la guitarra és Johnny Marr. Poc importa que la seva carrera post-Smiths sigui digna d’un capítol d’Expedient X o Cuarto Milenio: resumint, molta dispersió, molta col·laboració estel·lar, molt cameo oportunista i poca brillantesa. L’última notícia és que després de fitxar per Modest Mouse, Marr ha fitxat pels The Cribs, a qui dobla en edat! A Johnny Marr el redimeix el gran treball que va portar a Morrissey als altars: un guitarrista la inspiració del qual ha reconegut gent tant diferent com Oasis o Radiohead; l’home que, en plena era sintètica, va tornar a posar de moda les Rickenbacker de 12 cordes o les Telecaster i a més, sense solos avorrits i sense aires de superstar!

El meu petit homenatge passa per rescatar uns talls del concert de The Smiths el 1985 a Barcelona emès al seu dia a TV3 dins el programa Arsenal, realitzat per Manuel Huerga (sí, el director de “Salvador”). TV3 sempre ha estat “la nostra” però certament els primers anys va tenir una pretensió vanguardista que en part s’ha perdut i/o traslladat al canal 33. Bé, i sense més prolegòmens, em deixo d’off-topics! Sempre podeu consultar els enllaços per més informació!

Us passo dos vídeos i un petit comentari de cadascun a sota:

“Heaven knows I’m miserable now” és una de tantes cançons dels Smiths on la línia melòdica de les guitarres és tan important com la línia vocal i entre totes dues s’introdueix un joc meravellós. Quina lluminositat! I quin contrast irònic amb la lletra, irònica de per sí…

El so no és molt bo, però podem disfrutar aquesta intro tan en la línia d’arpegis “nets” de Johnny Marr i l’arrencada en clau rockabilly a partir del minut 1:25. A Johnny se’l veu disfrutar com un nen! A més, al minut 2 Manuel Huerga ens introdueix una bonica sorpresa… Per cert, tots els talls del concert dels Smiths emesos al programa “Arsenal” els podeu trobar a Youtube fent la cerca: “the smiths 1985 barcelona”.


Però no podia acabar aquest petit homenatge sense fer referència a la meva pròpia vida. En plena adolescència vaig tenir una fal·lera per aprendre a tocar la guitarra els resultats de la qual van ser, no cal dir-ho desastrosos. Cap als 15 anys vaig deixar el Casio per la guitarra espanyola i vaig començar a intentar amb més o menys fortuna a reproduir els riffs i acords dels meus guitarristes favorits. És curiós que com més “hard” sonaven, en realitat eren acords més fàcils de tocar (per exemple Nirvana), que descobreixes coses com que The Edge, fora dels efectes de so o de la seva impressionant velocitat d’execució,  juga amb ben poques notes i ben faciletes de tocar (en quant a la mítica velocitat de The Edge, mira que jo em mato a palles, però la meva mà dreta, la que serveix per “rascar” els acords, no té tanta velocitat, ni tocant amb pua!).

Però vet aquí que, quina injustícia divina sempre m’agradaven les cançons més difícils de tocar pels meus torpes dits! I entre les més difícils (sota una falsa aparença de simplicitat sonora) sempre estaven les melodies, arpegis, acords i riffs de Johnny Marr. Per sort i gràcies a youtube us puc oferir exemples de gent que ha reeixit molt millor que jo en reproduir la manera de tocar de Johnny de forma didàctica, mostrant bé com hem de desplaçar els dits pel màstil per tal de tocar aquests acompanyaments celestials. A més, sempre podeu fer karaoke cantant a sobre la part de Morrissey i sentir-vos estrella per un dia, tal i com cantava el susdit a “Sing your life”!