Tag Archives: indie

Millors discos 2010 (pop espanyol)

Heus aquí la meva llista de final d’any amb el millor de l’any. Aquesta és de pop espanyol, en pocs dies tindreu la de pop internacional.

5. BIGOTT – THIS IS THE BEGINNING OF A BEAUTIFUL FRIENDSHIP

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenca del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra  Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4. VV.AA. – VIAJE SATÉLITE ALREDEDOR DE CARLOS BERLANGA

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul).  El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3. MARIA RODÉS – UNA FORMA DE HABLAR

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Françoise Hardy, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…).

2. FRED I SON – DIU QUE NO SAP QUÈ VOL

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Cherry Red o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif.

1. NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – AY…

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

Llista spotify amb selecció de cançons: http://open.spotify.com/user/rasepe/playlist/4tA7qUpJgkYhhOdO76VL7G

El disc de Fred i Son el podeu escoltar aquí (no surten a Spotify): http://soundcloud.com/fred_i_son/sets/fred-i-son-diu-que-no-sap-que-vol-sones-2010

Myspace de Fred i Son: http://www.myspace.com/sonifred

30 anys d’Unknown Pleasures

joy-division-unknown-pleasuresQuan fa 30 anys Factory va editar “Unknown Plesures”, el debut de Joy Division, pocs s’esperaven la repercussió que aquest disc acabaria tenint en la història de la música independent. Com sempre, el pas del temps és el que acaba posant les coses al seu lloc. Si bé el següent i últim disc de la banda, “Closer”, ha estat molt més mitificat que “Unknown pleasures” (pel tràgic suïcidi d’Ian Curtis) i millor valorat per la crítica (per la seva atmosfera impenetrable i la seva radicalitat), també és innegable que el relativament més accessible “Unknown Pleasures” és probablement el disc que en els darrers 30 anys més ha influït en la manera d’entendre la música indie.

I és que “Unknown Pleasures” personifica com pocs altres discs el fet de ser un “punt d’inflexió”: Un disc únic, en terra de ningú. L’imperceptible però irreversible pas del punk a l’indie. En definitiva: Sex Pistols o The Clash són considerats avui dia clàssics; en canvi, Joy Division, només amb 2 anys de diferència, contemporanis.  Sé que sóc fan i no sóc objectiu però crec que “Unknow Pleasures” és el punt de partida obligat al qual tot indie “que se precie” hauria d’acabar revisitant cada X temps. Aquesta cosa tan etèria i difícil de definir que coneixem com “indie” té el seu origen aquí, a Manchester, l’any 1979, any 0. “A change of speed, a change of style. A change of scene, with no regrets”.

“Unknown pleasures” és un disc enèrgic i depressiu a parts iguals, violent i sensual, urbà i industrial i a la vegada cibernètic, espacial i postindustrial. Els ingredients? La veu de baríton d’Ian. Les seves lletres a mig camí entre un adolescent torturat i introspectiu i un xamà visionari i místic amb connexió amb el més enllà. La bateria metronòmica d’Stephen Morris. El baix hiperagut de Peter Hook. Les guitarres esmolades de Bernard Summer. I, per últim, orquestrant-ho tot, el genial i visionari productor Martin Hannett.

Que aquesta obra mestra no sigui ni tan sols el millor disc de Joy Division (Closer), ni contingui cap dels seus millors singles (per damunt de tots, Love will tear us apart, però cal no oblidar Transmission, Dead Souls, Atmosphere…), ens dóna la veritable dimensió d’un grup l’impacte del qual encara es resisteix a ser quantificat.

Last fm no deixa de sorprendre

Aquests són els meus 15 temes més escoltats. La veritat és que alguns són fins i tot una sorpresa per a mi… S’ha de dir que el sistema de last.fm no és perfecte, ja que moltes cançons que has posat que t’agraden no te les posa mai i, en canvi, hi ha cançons que sempre es repeteixen. Diguem que quan et saltes una cançó, no compta a les estadístiques. O sigui que aquest és el top de cançons que last.fm m’ha ofert segons el meu perfil i que jo he escoltat senceres de principi a fi:

1 Escuchar
16
1 Escuchar
16
3 Escuchar
15
3 Escuchar
15
3 Escuchar
15
6 Escuchar
14
6 Escuchar
14
6 Escuchar
14
9 Escuchar
13
9 Escuchar
13
9 Escuchar
13
9 Escuchar
13
9 Escuchar
13
9 Escuchar
13
15 Escuchar

Sorpresos?

Doncs encara més sorprenent són les cançons que em va oferir last.fm ahir al vespre, totes en una onda ultraindie estil Sarah records:

Temas escuchados recientemente

Escuchar
14 Iced BearsInside tema completo   Ayer 6:16pm
Escuchar
BunnygruntHere Come the Vampires   Ayer 6:08pm
Escuchar
The Sea UrchinsPristine Christine   Ayer 6:05pm
Escuchar
TullycraftThe Punks Are Writing Love Songs   Ayer 6:02pm
Escuchar
Another Sunny DayHorseriding   Ayer 5:59pm
Escuchar
Even as We SpeakGoes So Slow   Ayer 5:56pm
Escuchar
The PastelsSign Across Me   Ayer 5:53pm
Escuchar
Shop AssistantsAll That Ever Mattered   Ayer 5:51pm
Escuchar
The Field MiceThis Love Is Not Wrong   Ayer 5:48pm
Escuchar
MorrisseyHairdresser on Fire Ayer 4:34pm

Evidentment qui més qui menys coneixerà Morrissey, però dono premi a qui conegui algun dels altres grups de la segona llista! Crec que m’està agafant un orgasme ullerapasta! Sóc fan de grups ultrarars que només conec jo!

Doctor, tinc poca autoestima, no m’agrada El Canto del Moco ni La Pija de Van Gorrr

No suporteu els triunfitos ni el nyonyipop? Valoreu les lletres de les cançons? Us agrada La Casa Azul, Astrud, Radiohead, Belle and Sebastian o Morrissey?  Sí? Doncs teniu un greu problema d’autoestima!!!

Mira que fa anys que ho pressentia, però avui al diari El País m’ho acaben de confirmar. Si us plau no us perdeu aquest enllaç abans de continuar llegint.

Puc entendre que les meves germanes consideressin que certa música que escoltava era depriment (The Cure, Joy Division, Smiths, a pesar de l’injust prejudici cap a Morrissey, ja que la gran majoria de les seves cançons NO tenen lletres depressives, sinó autoparòdiques). Ara bé, d’aquí a dir a que als indies ens manca autoestima, doncs no sé que dir-vos, és incidir molt en l’estereotip del misfit.

Ai, que no es pot ser sensible i refinat en aquest malèvol i vulgar món, ja ho deia la meva àvia!!!