Tag Archives: jaufré rudel

Vida de Jaufré Rudel i traducció del poema

«Jaufré Rudel de Blaia fou un home molt gentil, príncep de Blaia. I s’enamorà de la comtessa de Trípoli, sense veure-la, per tot el bé que en sentí dir als pelegrins vinguts d’Antioquia. I va fer sobre ella moltes cançons, amb belles melodies i paraules simples. I per voluntat de veure-la, va fer-se croat, i va embarcar i una malaltia el prengué en la nau, i el portaren a Trípoli, a un hostal, com mort. I ho van fer saber a la comtessa i ella anà cap al seu costat, al seu llit, i el prengué entre els seus braços. I ell va saber que era la comtessa i va recuperar l’oïda i la respiració, i va lloar Déu perquè li havia conservat la vida fins a haver-la vista; i així morí entre els seus braços. I ella el féu enterrar amb gran honor a la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, es va fer monja, pel dolor que tingué per la mort d’ell.»


Jaufré Rudel mor en braços de la comtessa de Trípoli i ella, es fica a monja del disgust.

N.B. Les “vides” dels trobadors sovint eren biografies fictícies, no us creieu… En teoria la llegenda diu que tots els poemes del trobador Rudel van dedicats a la comtessa aquesta de Trípoli, a qui mai havia vist. Era el seu “amor de lluny”. Sí que és força probable que morís a les croades. Arribaria a veure realment el seu imago amor de lonh??

El poema està en occità antic que era força semblant al català antic, de fet, s’entèn bastant, no? A més és un idioma molt musical, l’idioma dels trobadors! Us passo la traducció castellana, que em fa mandra retraduir. Subratllo la paraula “LONH” (lluny) i “amor de lonh”, ja que es repeteix constantment al poema, no pas de forma casual, de fet si us fixeu sempre ho fa en els mateixos versos de cada estrofa. De fet és el tema central no ja d’aquest poema sinó de tots els poemes de Jaufré Rudel: l’amor de lluny.

Cuando los días son largos, en mayo
me agrada el dulce canto de los pájaros DE LEJOS,
y cuiando me voy de allí,
me acuerdo de un AMOR DE LEJOS.
Voy con ánimo cabizbajo y sombrío,
de modo que ni el canto ni la flor del espino
me placen más que el helado invierno.

Nunca más gozaré de amor,
si no gozo de este AMOR DE LEJOS,
pues no sé de mejor ni más gentil
en ninguna parte, ni cerca ni LEJOS.
Su mérito es tan cierto y puro
que allí, en el reino de los sarracenos
yo sería, por ella, llamado cautivo.

Triste y alegre me separaré
cuando vea este AMOR DE LEJOS,
pero no sé cuándo lo veré,
pues nuestras tierras están muy LEJOS.
¡Hay demasiados puertos y caminos!
y por eso, no soy advino…
¡Que todo sea como Dios quiera!

Gran gozo tendré cuando le pida,
por Dios, su AMOR DE LEJOS;
y, si le place, me albergaré
cerca de ella, aunque soy DE LEJOS.
Entonces vendrá la conversación agradable
cuando, AMANTE DE LEJOS, esté tan cerca
que con bellas palabras gozaré de solaz.

(…)

Verdad dice quien me llama ávido
y deseoso de AMOR DE LEJOS,
pues ningún otro gozo me place tanto
como la alegría DEL AMOR DE LEJOS.
¡Pero lo que quiero me está tan prohibido!
Mi padrino me hechizó
para que amase sin ser amado.

Anuncis

Pel maig, quan els dies són llargs

S’acosta maig, el meu mes favorit de l’any. I no puc estar-me de copiar-vos una de les obres mestres de la poesia universal, de Jaufré Rudel, el poeta de l’amor de lluny. L’hi dedico el poema a l’arqueòleg glamurós, que sembla ser un practicant de l’amor de lluny.

A colació de l’amor, us recomano vivament que llegiu “L’amour et l’occident” de Denis de Rougemont (el amor y occidente, en traducció castellana). L’amor romàntic, vist com una creació cultural d’occident, que no té el seu origen ni el la tradició grecoromana ni en el cristianisme, sinó en l’adopció dels mites celtes a occident, particularment el mite de Tristany i Isolda. L’amor a la idea d’amor. L’amor a la mort. L’amor com experiència límit entre la vida i la mort. L’amor com a incomunicació. L’amor de lluny. L’amor com a ideal irrealitzable. El de Tristany i Isolda, el de Romeu i Julieta, el de Richard von Aschenbach per l’adolescent Tadzio, però també els dels místics (“vivo sin vivir en mí y muero porque no muero…”).

Una mateixa esperança vana i un mateix enyor de no se sap què. Com diu Sabina, la pitjor enyorança és la de les coses que mai no han existit.

Sí, maig és el meu mes favorit de l’any. Quan la natura explota del tot. La joventut de la vida. Pura sensualitat que es respira en l’aire, calent, però encara relativament fresc. Quan els camps encara són verds, quan les cigales, tímides, encara et deixen sentir els ocells. Maig és potser el mes en què sóc més impressionable i en què els meus sentits externs i el meu esperit semblen estar més connectats. Ja se sap, allò de “la primavera la sangre altera”.

Això és la teoria, a la pràctica sempre m’he enamorat més a l’hivern gelat… com Jaufré.
Lanqan li jorn son lonc en mai
m’es bels douz chans d’auzels de loing
e qand me sui partitz de lai
remembra·m d’un’amor de loing.
Vauc, de talan enbroncs e clis,
si que chans ni flors d’albespin
no·m platz plus que l’inverns gelatz.

Ja mais d’amor no·m gauzirai
si no·m gau d’est’amor de loing,
que gensor ni meillor non sai
vas nuilla part, ni pres ni loing.
Tant es sos pretz verais e fis
que lai el renc dels sarrazis
fos eu, per lieis, chaitius clamatz!

Iratz e gauzens m’en partrai
qan veirai cest’amor de loing,
mas non sai coras la·m veirai
car trop son nostras terras loing.
Assatz i a portz e camis!
E, per aisso, non sui devis…
Mas tot sia cum a Dieu platz!

Be·m parra jois qan li qerrai
per amor Dieu, l’amor de loing;
e, s’a lieis plai, albergarai
pres de lieis, si be·m sui de loing!
Adoncs parra·l parlamens fis
qand, drutz loindas, er tan vezis
c’ab bels digz jauzirai soltz.

Ben tenc lo Seignor per verai
per q’ieu veirai l’amor de loing;
mas, per un ben que m’en eschai,
n’ai dos mals, car tant m’es de loin…
Ai! car me fos lai peleris
si que mos fustz e mos tapis
fos pelz sieus bels huoills remiratz!

Dieus, qe fetz tot qant ve ni vai
e fermet cest’amor de loing,
me don poder, qe·l cor eu n’ai,
q’en breu veia l’amor de loing,
veraiamen, en locs aizis,
si qe la cambra e·l jardis
mi resembles totz temps palatz!

Ver ditz qui m’apella lechai
ni desiran d’amor de loing,
car nuills autre jois tant no·m plai
cum jauzimens d’amor de loing.
Mas so q’ieu vuoill m’es tant ahis
q’enaissi·m fadet mos pairis
q’ieu ames e non fos amatz!

Mas so q’ieu vuoill m’es tant ahis!
Totz sia mauditz lo pairis
qe·m fadet q’ieu non fos amatz!