Tag Archives: literatura

Apocalypse now

Internet ens fa estúpids???

Es tracta d’un debat més vell que l’anar a peu, com resa aquest humil blog, en tant que debats semblants es van donar quan va aparèixer la televisió, el cinema, els llibres de butxaca, la impremta… fins i tot quan a la Grècia antiga l’escriptura anava guanyant camí a l’oralitat es van arribar a fer crítiques semblants a les que avui es fan a la word wide porn waste shit hoax spam interbrut web.

Un article interessantíssim de Nicholas Carr reflexiona a l’entorn d’aquest tema, el podeu trobar sencer aquí. Jo simplement destacaré algunes de les parts que més m’han agradat.

Durante los últimos años he tenido la incómoda sensación de que alguien (o algo) ha estado cacharreando con mi cerebro, rehaciendo la cartografía de mis circuitos neuronales, reprogramando mi memoria. No es que ya no pueda pensar (por lo menos hasta donde me doy cuenta), pero algo está cambiando. Ya no pienso como antes. Lo siento de manera muy acentuada cuando leo. Sumirme en un libro o un artículo largo solía ser una cosa fácil.

La mera narrativa o los giros de los acontecimientos cautivaban mi mente y pasaba horas paseando por largos pasajes de prosa. Sin embargo, eso ya no me ocurre. Resulta que ahora, por el contrario, mi concentración se pierde tras leer apenas dos o tres páginas. Me pongo inquieto, pierdo el hilo, comienzo a buscar otra cosa que hacer. Es como si tuviera que forzar mi mente divagadora a volver sobre el texto. En dos palabras, la lectura profunda, que solía ser fácil, se ha vuelto una lucha. Y creo saber qué es lo que está ocurriendo.

(…)

Las ventajas de un acceso tan instantáneo a esa increíble y rica reserva de información son muchísimas (…) Pero tal ayuda tiene su precio. Como subrayó en la década del 60 el teórico de los medios de comunicación Marshall McLuhan, los medios no son meros canales pasivos por donde fluye información. Cierto, se encargan de suministrar los insumos del pensamiento, pero también configuran el proceso de pensamiento. Y lo que la red parece estar haciendo, por lo menos en mi caso, es socavar poco a poco mi capacidad de concentración y contemplación.

Mi mente ahora espera asimilar información de la misma manera como la red la distribuye: en un vertiginoso flujo de partículas. Alguna vez fui buzo y me sumergía en océanos de palabras. Hoy en día sobrevuelo a ras sus aguas como en una moto acuática. Y no soy el único. Cuando comparto mis problemas con la lectura entre amigos y conocidos, casi todos con inclinaciones literarias, muchos confiesan que les pasa lo mismo.

Mientras más usan la red, más trabajo les cuesta permanecer concentrados cuando se trata de textos largos. Algunos de los bloggers que leo con regularidad también han empezado a mencionar el fenómeno. Scott Karp, quien escribe un blog sobre periodismo en línea confesó hace poco haber abandonado del todo la lectura de libros. “En la universidad me gradué en literatura y solía ser un lector voraz de libros”, escribe. “¿Qué ocurrió”?, se pregunta, y aventura una respuesta: “¿Qué tal que hoy en día todas mis lecturas las haga en la red no tanto porque haya cambiado mi manera de leer, es decir, por comodidad y conveniencia, sino porque cambió mi manera de pensar?”. Su manera de pensar, dijo, ha adquirido una cualidad entrecortada, como de staccato, que a su vez es reflejo de la manera como escanea apartes cortos de texto de muchísimas fuentes en línea. “Ya no sería capaz de leer Guerra y paz“, admitió. “Perdí la capacidad para hacerlo. Es más, tengo dificultades a la hora de absorber un blog de más de tres o cuatro párrafos. Empiezo a leerlo en diagonal”. (…) hay indicios de que nuevas formas de `lectura’ están surgiendo en la misma medida que los usuarios examinan horizontalmente, a golpes de vista, títulos, tablas de contenido y resúmenes, en busca de resultados rápidos.

Casi pareciera que entran en línea para evitar leer en el sentido convencional de la palabra”. Gracias a la omnipresencia del texto en internet, por no hablar de la popularidad de los mensajes escritos en los teléfonos celulares, es probable que hoy estemos leyendo cuantitativamente más de lo que leíamos en las décadas del 70 y 80 del siglo pasado, cuando la televisión era nuestro medio predilecto. Pero, sea lo que sea, se trata de otra forma de leer, y detrás subyace otra forma de pensar… Quizás incluso, una nueva manera de ser.

Quina por, no??? Jo mateix em pregunto si seré capaç de llegir la major part dels llibres que m’he proposat llegir, entre ells, Guerra i Pau. I, vaja, m’he sentit bastant retratat en el text, sent com sóc lector compulsiu per internet. Ben segur que el text sigui un xic fatalista, però té la suficient part de veritat com per deixar-me un mal regust de boca…

Les Bienveillantes

Les Benignes

Les Benignes

Que una opera prima escrita en un idioma no matern adquireixi el rang de clàssic instantani és, certament, un esdeveniment. Potser dir que és “la novel·la del segle”, per molt que el segle actual porti només un lustre i mig de recorregut, sigui exagerat, però sí que és cert que quan acabes de llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell (“Les Benignes” en la traducció catalana, “Las Benévolas” en traducció castellana) sents aquell regust especial quan saps que et trobes davant d’un clàssic.

Per resumir de què va l’obra a qui no l’hagi llegida, senzillament diré que es tracta de les memòries fictícies d’un oficial de les SS durant segona guerra mundial, ocult sota una falsa identitat i amb una còmoda existència després de la guerra. De fet el gran què i el morbo principal de la novel·la és explicar l’holocaust des del punt de vista dels botxins, i més en concret des del punt de vista d’un personatge, Max Aue, no especialment antisemita ni fanàtic, és més, es tracta d’un home refinat i culte.

Abans que res he de dir que no m’agrada la novel·la històrica, i potser, per mi, els majors defectes de la novel·la vinguin d’aquí. Perquè pot arribar a ser exasperant trobar-te per un costat un afany constant pel detall històric (les pesades referències a graduacions militars, topònims, institucions, personatges reals…) i, per un altre, situacions del tot inversemblants: Max Aue és sempre als “punts calents” de la guerra, sempre en el lloc i en el moment més espectaculars -l’operació Barbaroja, els primers esquadrons d’extermini, la batalla d’Stalingrad, els bombardejos de Berlin, Auschwitz, l’avenç final de l’exèrcit roig…-, per no parlar del poc creïble que un oficial de rang mig es relacioni amb la crème del partit nazi (Speer, Himmler). Aquesta inversemblança tant teatral culmina amb l'”especial” encontre amb Hitler cap al final de la novel·la… com diuen encertadament en una crítica: és Max Aue una versió nazi de Forrest Gump?.

L’altre gran defecte, que però, és el que t’acaba enganxant més a la lectura és que la tesi de la novel·la (qualsevol persona podria ser Max Aue) es contradiu completament amb la descripció d’un personatge malaltís (incest, addicció al sexe, deliris…) i que que cau en llocs comuns com el del nazi que es fa nazi per rancor, el nazi amb tendències homosexuals, el nazi obsessionat pel sexe, el nazi emocionalment immadur, el complex d’Èdip, el pare absent… Sí, certament un pare de família que després de gasejar jueus passa els dies de permís fent de pare exemplar i espòs amantíssim no té tant “morbo” com Max Aue, però hauria il·lustrat millor la tesi del llibre, no?

I sí, sóc un criticón. De la mateixa manera que us dic amb tota sinceritat que feia anys que un llibre no m’absorbia tant. La grandesa de les Benignes és presentar-nos el costat fosc de l’existència: la mort, els vòmits, la merda. I fer-ho amb aquesta elegància i profunditat. El llibre és, a més, un pou d’erudició i una novel·la amb ambicions de novel·la total, a la manera de “La muntanya màgica” o “Guerra i pau”. Certament, no us deixarà indiferents.

Per cert, m’encantaria una segona part de la novel·la, que l’autor reprengués la novel·la en el punt en què les benignes atrapen Max Aue… Ho estarà tenint en ment Jonathan Littell?