Tag Archives: mylène farmer

Mylène Farmer – Discografia

Aprofitant que Mylène ha publicat recentment el seu darrer treball, “Point de Suture”, farem el repàs a una discografia que, malgrat tingui els seus alts i baixos, ha estat a l’alçada del mite de la “Madonna francesa”. És una vergonya que sigui tan desconeguda al sud dels Pirineus!

Cendres de Lune (1986)

Un debut molt en línia de l’europop de l’època, però amb l’anomalia inquietant d’una cantant excèntrica amb afició per temàtiques morboses i depriments (sexe, mort…). Un disc que no acaba d’arrencar el vol, però que ens regala grans clàssics com “Plus grandir”. No cal dir que inclou els singles que van dur a Mylène a l’estrellat com “Maman a tort” o “Libertine” per bé que ella no en va escriure la lletra.

Nota: 7

Ainsi soit je… (1988)

Mylène podia haver estat l’Ana Torroja francesa però va optar per tenir més ambició i ser la Madonna francesa. Augmenta la dosi de provocació i la qualitat dels textos, i la inspirada part musical, a càrrec de Laurent Boutonnat, fa que ens trobem davant d’un absolut clàssic modern (i un super vendes gràcies a hits com “Sans contrefaçon”, l'”A quién le importa” dels gais francesos). Definitivament el so ha envellit completament però a l’època la producció era de matrícula d’honor. En vaig fer una ressenya més extensa en aquest post.

Nota: 10

L’autre (1991)

El començament dels 90 va deixar moltes estrelles amb el peu canviat, no va ser el cas de Mylène que amb aquest disc va facturar el hit més important de la seva carrera, “Désenchantée”. La resta de l’àlbum segueix bastant fidelment la fórmula meitat ball meitat lentes tan marca de la casa. Això sí, és el disc que va acabar de definir l’estereotip de Mylène (i dels seus fans) com a mòrbids i depressius. I és que realment és un disc que et deixa amb una mica de mal rotllo. No és el “Closer” de Joy Division, però quasi.

Nota: 9,5

Anamorphosée (1995)

L’àlbum del “renovarse o morir”. Mylène supera amb nota la prova, tot i que aquest és el moment en què podríem dir que la seva carrera comença a perdre pistonada. Un disc molt “guitarrero” (la moda grunge ho exigia). Bé, tot el guitarrero que pugui ser Mylène és a dir, poc. I també hi ha uns sorprenents canvis d’imatge, vaja que es va operar tant la cara que al vídeo de “California” Mylène sembla una impostora!

Nota: 8,5

Innamoramento (1999)

Aquesta portada horrorosa digna de la Céline Dion més cursi, podia haver estat el signe d’una lenta i plàcida decadència. A aquestes alçades qualsevol canvi de so que faci Mylène sabem que serà només una transmutació epidèrmica ja que l’esperit de les seves cançons és el de sempre. De tota manera no va deixar de xocar en el seu dia escoltar el “trance” de l'”Ame-Stram-Gram”. El “Ray of light” de Mylène, un disc atmosfèric per gaudir. Definitivament, el seu “disc de maduresa”. Mylène ja no es preocupa d’estar a la moda i l’encerta.

Nota: 9,5

Les Mots (2001)

Un greatest hits imponent, a l’alçada de l’Immaculate Collection de Madonna. Cal tenir en compte que algunes cançons tan imprescindibles en la trajectòria de Mylène com “À quoi je sers” o “Que mon coeur lache” van ser singles no publicats en cap àlbum. Fins i tot les cançons noves són força bones, “C’est une belle journée” presagia el gran hit que dos anys més tard serà “J’en ai marre”, cantada per Alizée. La pega, la versió “renovada” de Libertine, molt inferior a l’original.

Nota: 10

Avant que l’ombre (2005)

Després que Mylène i Laurent Boutonnat rubriquessin dos discos a l’ombra, gràcies a la troballa de la fresca i jovenívola veu d’Alizée, és lògic que deixin de banda el pop adolescent d’Alizée per fer un disc més “ombrívol” i “adult”, vaja, més en la línia d’una cantant quarentona amb charme i experiència, com Mylène. El disc, però no acaba de reeixir i és una llàstima. La cançó que dóna nom al disc, que enceta l’àlbum apunta al que podia haver estat un clàssic i acaba sent el disc més fluix de la carrera de Mylène. Una mica de tot i més ingredients del de sempre, però sabem que Mylène ho pot fer millor.

Nota: 6,5

Point de suture (2008)

La veritat, havent escoltat el single “Dégénération” em temia el pitjor (una burda còpia del “Je t’aime mélancolie” però en clau bakala), però em plau que Mylène m’hagi sorprès positivament. Un disc quasi completament en clau dance, que contrasta molt amb el reposat “Avant que l’ombre”. Imprescindible “C’est dans l’air”, on està més diviníssima que mai. Malgrat el to predominantment electrònic del disc, està clar que Mylène renuncia a guanyar nous fans per acontentar els de sempre. En aquest sentit, Mylène ja no és la Madonna francesa, com a molt seria la Mónica Naranjo francesa. Però què carai, “que le quiten lo bailao”… Això sí, estaria bé que deixés de fer duets amb Moby i els fes amb Morrissey. Per demanar, que no quedi.

Nota: 8

Moi, Lolita

Donat que tinc lectors (i qui sap, lectores) que agraden de les formes femenines, gaudiu d’un homenatge als sentits i a la ment que us ofereixo a partir d’unes de les cançons més petardes del pop en francès dels darrers 30 anys. De fet, a mi les dones ni fu ni fa sexualment parlant, però les “lolites” sempre m’han cridat l’atenció, de la mateixa manera que les “donasses” a l’estil Courtney.

En la cultura francòfona hi ha una predilecció molt marcada per les lolites. Penso en clàssiques dels 60 com France Gall o Jane Birkin. Però jo com que sóc més vuitanter des d’aquí faré un petit recordatori-homenatge a unes altres “Lolites”:

Lio

Aquesta cantant belga d’origen portuguès fa seduir a tota una generació en el canvi de dècada entre els 70 i 80. Cal dir que el seu primer disc va ser produït per uns dels pioners de la música electrònica, Telex. I que fins mitjans dels 80 va treure un seguit de discos força dignes. Per la memòria queden hits com “Banana split” (no us perdeu el vídeo de youtube… segur que de seguida entendreu la “metàfora” del plàtan i les cireres), “Si belle et inutile”, “La reine des pomes” o “Mona Lisa”.

Però el seu gran hit, sens dubte, és “Amoureux solitaires”, tot un clàssic de la música electro que va ser un hit als països francòfons l’any 1980. Una petita joia escrita pels Telex que, per cert, aquell mateix any van representar Bèlgica a eurovisió en una memorable actuació. Off topic: penseu que si parleu de “Telex” davant les vostres coneixences quedareu com uns moderns, doncs van ser invitats al sonar fa un parell d’anys si no recordo malament. Per a tots vosaltres, Lio:

Stephanie

Si hi ha algú que als anys 80 li podia arrebassar a Lady Di el títol de reina de cors eren les germanes Grimaldi. Caroline, després d’un amour fou amb Philippe Junot va sentar el cap amb Stephano Cassiraghi, pare dels seus tres fills grans i que va morir en un desgraciat accident. Però mentre la seva germana gran sentava el cap, Stephanie es va convertir en un relleu encara més enfant terrible que la seva germana gran: “la princesa rebelde”, que deien a la revista “Hola”. Igual li donava per liar-se amb playboys de dubtosa reputació com per ser pionera del topless o… fer de cantant! I és així com el 1986 aquesta Lolita de masculines faccions (té una mandíbula que ni Morrissey) va iniciar-se al món de la música. Jo em quedo amb els seus pentinats made in Llongueras que van fer veritable furor. Recordo un amor platònic de la infantesa, una amiga de la meva germana gran, que portava un pentinat igual (sí, fins ben bé als 10-11 anys vaig tenir tendències bisexuals).

Alizée

Sens dubte, la Lolita per excel·lència del pop francès de l’última dècada. Recordem que la noia va ser descoberta pel tàndem Mylène Farmer/Laurent Boutonnat, a qui ja vaig dedicar un post. La meva reflexió malèvola és que segurament Mylène Farmer, als seus 40 anys tenia una sèrie de lletres al calaix que no podia cantar ella a la seva edat, ja que li esqueien millor a una noia de 16 anys com Alizée. De fet durant 2001-2003 Mylène va estar pluriempleada: escrivia cançons per a Alizée i cançons per a ella mateixa. Només de la malèvola ploma de Mylène podia sortir un hit tan rodó com Moi Lolita. Tampoc vull oblidar la cançó “J’en ai marre”. De fet al blog de jenesaispop discuteixen si Coldplay l’ha plagiada en el seu nou single!

Per a tots vosaltres, “Moi Lolita”, d’Alizée:

Els meus 8 discos dels 80 (IV)

Avui, divendres sant, no em sento massa sant, així que triaré dos discos un xic “pecadors”.

Soft Cell – “Non-stop erotic cabaret” (1981)

El món és ple d’injustícies i, de vegades, fins i tot la fama i l’èxit poden ser injustos. Primera injustícia: que Soft Cell sigui “el grup de Marc Almond”, perquè Marc Almond era el 50% d’una parella musical on les dues meitats comptaven, i molt: sense els teclats de Dave Ball, aquest disc no estaria en aquesta llista ni es consideraria Soft Cell precursors, amb 6 anys d’antelació, de la música house amb el seu primer single, “Memorabilia”. Segona injustícia: que Soft Cell sigui “el grup de Tainted Love”, perquè “Tainted Love” no deixa de ser una versió i una cançó més d’un repertori emocionant, intens i molt interessant.

“Non-stop Erotic Cabaret” és un àlbum a la vegada iconoclasta i accessible, comercial però ple de “doubles entendres”. Benvinguts a un “voyage au bout de la nuit“, a un món de cabaret, llums vermelles i sexualitats ocultes (“Isn’t it nice/Sugar and spice/Luring disco dollies to a life of vice?“). Aquest disc només podia haver sortit en l’efervescència creativa de la Gran Bretanya post-punk i pre-SIDA, en la confluència estranya entre el teatre amateur, la performance i el tecno-pop, el glamour de plomes i setí i la classe obrera anglesa i, per sobre de tot, una urgent i primària necessitat d’expressió artística i de viure de pressa. Com cantava un Marc Almond anfetaminitzat a “Entertain me”: “I’ve seen it before and I’ve done it before“. I de regal, per cloure el disc, una de les cançons més tristes, àgries i cíniques que s’hagin escrit mai sobre el final d’una relació: “Say hello, wave goodbye”: “Take your hands off me / I don’t belong to you, you see / Take a look at my face for the last time / I never knew you, you never knew me / Say hello goodbye”. I si tot això us ha semblat poc, recordar-vos que el disc te una cançó que es diu “Tainted love”…


Life is a Cabaret, old chum, come to the Cabaret

Mylène Farmer – “Ainsi soit je…” (1988)

Anglaterra, Anglaterra… Sí, el pop no seria el mateix sense les contribucions d’aquesta part insular de… ¿Europa? Però el món de la música pop no s’acaba pas al pop anglès i com a humil mostra aquesta petita obra mestra força desconeguda a les nostres latituds, tot i que vingui del veí del nord.

Es pot veure a Mylène Farmer de dues maneres. Com una artista seriosa o com “la Madonna francesa”. Com a creadora, juntament amb el seu inseparable company d’aventures, Laurent Boutonnat, d’un univers personal tan enigmàtic com fascinant o com a l’artista més venedora de França a la segona meitat dels 80 i la primera dels 90. Com a adaptadora ambiciosa de la tradició literària francesa (atrevir-se a obrir un disc musicant Baudelaire en clau pop és molt atrevir-se, com fa Mylène amb “L’holorge”, però encara ho és més si tanques el mateix disc adaptant una de les grans de la chanson com Juliette Gréco) o bé com a vulgar i pretensiosa lletrista.

“Ainsi soit je” és segurament el seu àlbum més reeixit, que consolida les maneres que ja s’apuntaven en el debut, “Cendres de lune”. Un clàssic modern que és tant hereu de Jane Birkin com precursor de Carla Bruni. Els ingredients? Pessimisme existencial i glamour erotitzant a dosis iguals, temes volgudament polèmics i irreverents (el suicidi a “Jardin de Vienne”, el transgenerisme a “Sans contrefaçon”, la irreligiositat a “Sans logique”, les obsessions sexuals a “Pourvu qu’elles soient douces”) i, sobretot, una gran habilitat per treure partit d’una veu poc dotada i per escriure rimes sorprenents que se’t queden a la primera, com si d’eslògans publicitaris es tractés: “Ton regard oblique / en rien n’est lubrique / ta maman t’a trop fessé / Ton goût du revers / n’a rien de pervers / et ton bébé n’est pas fâché …“, “Puisqu’il faut choisir / à mots doux je peux le dire / sans contrefaçon / je suis un garçon …“, “… tu dis qu’il faut du temps / qu’aimer n’est pas un jeu d’enfant / je sais bien que tu mens / mais je suis si seule à présent …” o, potser, la rima que més s’escau a la setmana santa, de la cançó “Sans logique”: “Si Dieu nous fait à son image / si c’était sa volonté / il aurait dû prendre ombrage / du malin mal habité“.


L’àngel pelroig… o era dimoni? (font: www.mylene.net)