Tag Archives: pop femení

Els meus discos dels 90’s (IV)

Ara, seriosament…

Dubstar – Disgraceful (1995)

disgracefulEl costum de regalar música és en vies d’extinció, però als 90 era una bona alternativa de regal. L’inconvenient és que no sempre és fàcil encertar-la i menys si es tenen uns gustos tan personals com els meus, que en la mateixa sessió escolto punk i música chochi-disco. Crec que si fos DJ la gent fliparia. Com m’agradaria treballar a l’arena classic i punxar “Lady Champagne” de Bibi Andersen entre cançons de Pixies i Sonic Youth, seguit de “La noche no es para mí” de Video!

I què té a veure això amb Dubstar? Doncs que realment va ser el CD que m’han regalat que més m’hagi agradat mai (dubto que algú me’n regali més en la vida, sent un format en vies d’extinció) i que certament Dubstar és un dels grups més eclèctics (i més pop) dels 90.

Liderats per Sarah Blackwood, que és una de les poques cantants angleses indies que canta en una deliciosa i cultivada entonació “BBC” amb un toc d’accent del nord (pronuncia “up” amb la “u” tal com sonaria en català), no tenen, doncs, res a veure amb el garrulerisme britpopero de l’època. Sobre el tema lletres no insistiré molt, però són veritablement intel·ligents, Morrissey ben segur en seria un gran admirador i més quan Sarah li dedica aquests versos: “If the man you’ve grown to be / is more Morrisson than Morrissey / I’ll tell you straight as we undress / that things got better when you left”. I és que no hi ha color, jo em també em tiraria abans a Morrissey que a Jim Morrison: Does the body rule the mind or does the mind rule the body?. En definitiva, “Disgraceful” és abans que res pop femení, ben vermellós, amb un vermell que no saps ben bé si és de pintallavis carmí o de sang de menstruació. Pop ensucrat però tremendament depriment. La joia de revolcar-te en les pròpies misèries. Una gran tradició britànica, que arrenca del kitchen sink dels 50 i 60.

A mig camí entre el mainstream i l’indie, és un disc equilibrat i equidistant entre el pop anglès clàssic a l’estil Smiths i les tendències més trendies dels 90 (els tocs trip hop o groove del disc estan molt ben trobats). No deixa de ser curiós que Sarah Blackwood es convertís, en els 2000’s, al technoclash amb el seu projecte actual, “Client”.

Tenir el CD original és un avantatge, doncs l’artwork mereixeria un extens comentari, no només per la inquietant portada (un conillet de peluix fúcsia amb una espècie de tall o cosit que… sí, no us equivoqueu, té forma de vagina). Completen la iconografia de l’àlbum ninos de goma decapitats amb un tub transparent que uneix la boca i l’anus, espermatozous amb cap de maduixa, gossos pequinesos passats per la perruqueria canina, figuretes comprades en botigues de “xinos”, margarites… tot ben kitsch i amb uns colors ben llampants, molt 90’s tot plegat.

Temes imprescindibles: Stars, Not so manic now, Anywhere, The day I see you again, Just a girl she said, Not once not ever, Elevator song, St. Swithin’s Day (gran, gran versió d’un original de Billy Bragg).

FELIÇ 2009 A TOTS ELS MEUS LECTORS!

Mylène Farmer – Discografia

Aprofitant que Mylène ha publicat recentment el seu darrer treball, “Point de Suture”, farem el repàs a una discografia que, malgrat tingui els seus alts i baixos, ha estat a l’alçada del mite de la “Madonna francesa”. És una vergonya que sigui tan desconeguda al sud dels Pirineus!

Cendres de Lune (1986)

Un debut molt en línia de l’europop de l’època, però amb l’anomalia inquietant d’una cantant excèntrica amb afició per temàtiques morboses i depriments (sexe, mort…). Un disc que no acaba d’arrencar el vol, però que ens regala grans clàssics com “Plus grandir”. No cal dir que inclou els singles que van dur a Mylène a l’estrellat com “Maman a tort” o “Libertine” per bé que ella no en va escriure la lletra.

Nota: 7

Ainsi soit je… (1988)

Mylène podia haver estat l’Ana Torroja francesa però va optar per tenir més ambició i ser la Madonna francesa. Augmenta la dosi de provocació i la qualitat dels textos, i la inspirada part musical, a càrrec de Laurent Boutonnat, fa que ens trobem davant d’un absolut clàssic modern (i un super vendes gràcies a hits com “Sans contrefaçon”, l'”A quién le importa” dels gais francesos). Definitivament el so ha envellit completament però a l’època la producció era de matrícula d’honor. En vaig fer una ressenya més extensa en aquest post.

Nota: 10

L’autre (1991)

El començament dels 90 va deixar moltes estrelles amb el peu canviat, no va ser el cas de Mylène que amb aquest disc va facturar el hit més important de la seva carrera, “Désenchantée”. La resta de l’àlbum segueix bastant fidelment la fórmula meitat ball meitat lentes tan marca de la casa. Això sí, és el disc que va acabar de definir l’estereotip de Mylène (i dels seus fans) com a mòrbids i depressius. I és que realment és un disc que et deixa amb una mica de mal rotllo. No és el “Closer” de Joy Division, però quasi.

Nota: 9,5

Anamorphosée (1995)

L’àlbum del “renovarse o morir”. Mylène supera amb nota la prova, tot i que aquest és el moment en què podríem dir que la seva carrera comença a perdre pistonada. Un disc molt “guitarrero” (la moda grunge ho exigia). Bé, tot el guitarrero que pugui ser Mylène és a dir, poc. I també hi ha uns sorprenents canvis d’imatge, vaja que es va operar tant la cara que al vídeo de “California” Mylène sembla una impostora!

Nota: 8,5

Innamoramento (1999)

Aquesta portada horrorosa digna de la Céline Dion més cursi, podia haver estat el signe d’una lenta i plàcida decadència. A aquestes alçades qualsevol canvi de so que faci Mylène sabem que serà només una transmutació epidèrmica ja que l’esperit de les seves cançons és el de sempre. De tota manera no va deixar de xocar en el seu dia escoltar el “trance” de l'”Ame-Stram-Gram”. El “Ray of light” de Mylène, un disc atmosfèric per gaudir. Definitivament, el seu “disc de maduresa”. Mylène ja no es preocupa d’estar a la moda i l’encerta.

Nota: 9,5

Les Mots (2001)

Un greatest hits imponent, a l’alçada de l’Immaculate Collection de Madonna. Cal tenir en compte que algunes cançons tan imprescindibles en la trajectòria de Mylène com “À quoi je sers” o “Que mon coeur lache” van ser singles no publicats en cap àlbum. Fins i tot les cançons noves són força bones, “C’est une belle journée” presagia el gran hit que dos anys més tard serà “J’en ai marre”, cantada per Alizée. La pega, la versió “renovada” de Libertine, molt inferior a l’original.

Nota: 10

Avant que l’ombre (2005)

Després que Mylène i Laurent Boutonnat rubriquessin dos discos a l’ombra, gràcies a la troballa de la fresca i jovenívola veu d’Alizée, és lògic que deixin de banda el pop adolescent d’Alizée per fer un disc més “ombrívol” i “adult”, vaja, més en la línia d’una cantant quarentona amb charme i experiència, com Mylène. El disc, però no acaba de reeixir i és una llàstima. La cançó que dóna nom al disc, que enceta l’àlbum apunta al que podia haver estat un clàssic i acaba sent el disc més fluix de la carrera de Mylène. Una mica de tot i més ingredients del de sempre, però sabem que Mylène ho pot fer millor.

Nota: 6,5

Point de suture (2008)

La veritat, havent escoltat el single “Dégénération” em temia el pitjor (una burda còpia del “Je t’aime mélancolie” però en clau bakala), però em plau que Mylène m’hagi sorprès positivament. Un disc quasi completament en clau dance, que contrasta molt amb el reposat “Avant que l’ombre”. Imprescindible “C’est dans l’air”, on està més diviníssima que mai. Malgrat el to predominantment electrònic del disc, està clar que Mylène renuncia a guanyar nous fans per acontentar els de sempre. En aquest sentit, Mylène ja no és la Madonna francesa, com a molt seria la Mónica Naranjo francesa. Però què carai, “que le quiten lo bailao”… Això sí, estaria bé que deixés de fer duets amb Moby i els fes amb Morrissey. Per demanar, que no quedi.

Nota: 8

Moi, Lolita

Donat que tinc lectors (i qui sap, lectores) que agraden de les formes femenines, gaudiu d’un homenatge als sentits i a la ment que us ofereixo a partir d’unes de les cançons més petardes del pop en francès dels darrers 30 anys. De fet, a mi les dones ni fu ni fa sexualment parlant, però les “lolites” sempre m’han cridat l’atenció, de la mateixa manera que les “donasses” a l’estil Courtney.

En la cultura francòfona hi ha una predilecció molt marcada per les lolites. Penso en clàssiques dels 60 com France Gall o Jane Birkin. Però jo com que sóc més vuitanter des d’aquí faré un petit recordatori-homenatge a unes altres “Lolites”:

Lio

Aquesta cantant belga d’origen portuguès fa seduir a tota una generació en el canvi de dècada entre els 70 i 80. Cal dir que el seu primer disc va ser produït per uns dels pioners de la música electrònica, Telex. I que fins mitjans dels 80 va treure un seguit de discos força dignes. Per la memòria queden hits com “Banana split” (no us perdeu el vídeo de youtube… segur que de seguida entendreu la “metàfora” del plàtan i les cireres), “Si belle et inutile”, “La reine des pomes” o “Mona Lisa”.

Però el seu gran hit, sens dubte, és “Amoureux solitaires”, tot un clàssic de la música electro que va ser un hit als països francòfons l’any 1980. Una petita joia escrita pels Telex que, per cert, aquell mateix any van representar Bèlgica a eurovisió en una memorable actuació. Off topic: penseu que si parleu de “Telex” davant les vostres coneixences quedareu com uns moderns, doncs van ser invitats al sonar fa un parell d’anys si no recordo malament. Per a tots vosaltres, Lio:

Stephanie

Si hi ha algú que als anys 80 li podia arrebassar a Lady Di el títol de reina de cors eren les germanes Grimaldi. Caroline, després d’un amour fou amb Philippe Junot va sentar el cap amb Stephano Cassiraghi, pare dels seus tres fills grans i que va morir en un desgraciat accident. Però mentre la seva germana gran sentava el cap, Stephanie es va convertir en un relleu encara més enfant terrible que la seva germana gran: “la princesa rebelde”, que deien a la revista “Hola”. Igual li donava per liar-se amb playboys de dubtosa reputació com per ser pionera del topless o… fer de cantant! I és així com el 1986 aquesta Lolita de masculines faccions (té una mandíbula que ni Morrissey) va iniciar-se al món de la música. Jo em quedo amb els seus pentinats made in Llongueras que van fer veritable furor. Recordo un amor platònic de la infantesa, una amiga de la meva germana gran, que portava un pentinat igual (sí, fins ben bé als 10-11 anys vaig tenir tendències bisexuals).

Alizée

Sens dubte, la Lolita per excel·lència del pop francès de l’última dècada. Recordem que la noia va ser descoberta pel tàndem Mylène Farmer/Laurent Boutonnat, a qui ja vaig dedicar un post. La meva reflexió malèvola és que segurament Mylène Farmer, als seus 40 anys tenia una sèrie de lletres al calaix que no podia cantar ella a la seva edat, ja que li esqueien millor a una noia de 16 anys com Alizée. De fet durant 2001-2003 Mylène va estar pluriempleada: escrivia cançons per a Alizée i cançons per a ella mateixa. Només de la malèvola ploma de Mylène podia sortir un hit tan rodó com Moi Lolita. Tampoc vull oblidar la cançó “J’en ai marre”. De fet al blog de jenesaispop discuteixen si Coldplay l’ha plagiada en el seu nou single!

Per a tots vosaltres, “Moi Lolita”, d’Alizée:

Records dels 90 (II): La más grande

Molts homes gais i molts heterogais (uséasé, homes heterosexuals susceptibles de ser confosos per gais) tenim una fal·lera per les donasses, o sigui, aquelles dones que responen a l’arquetip mític d’Eva, de la mantis religiosa, de la vagina dentata, de la puta, de la diva. Lucía Etxebarria ho explica molt bé al seu llibre “Courtney y yo”. Crec que antropològicament aquesta devoció té a veure (però això és una interpretació 100% personal) amb les restes de religió matriarcal que queden del món prehistòric. Recordeu les venus prehistòriques com la Venus de Willendorf:

Una predecessora de Courtney Love, fa més o menys 25.000 anys

Courtney Love és la donassa par excellance dels anys 90, per disgust de Madonna. Realment la vaig redescobrir tard, però ja se sap la dita: nunca es tarde si la picha dicha es buena, tot i que ja em va fascinar la imatge de Courtney quan el suicidi del seu marit Kurt Cobain, l’any 1994. Recordo haver vist al telenotícies unes imatges de Kurt i Courtney, completament drogats, amb la seva filla Frances en braços baixant d’un avió. Tremend.

Per pur prejudici vaig trigar uns anys a descobrir Hole, el grup de Courtney. En un principi em va semblar un més dels grups sorgits de forma oportunista a rebuf del grunge. Però va ser gràcies a la genial pel·lícula 200 cigarettes (1999), i sobretot a una frase pronunciada per ella a la pel·lícula, en què el personatge que interpreta Courtney fa un particular desafiament al seu millor amic, amb qui han tingut una tensió sexual irresolta des de sempre: “I dare you to fuck me“. Des de llavors, em vaig convertir per sempre més en debot fan d’aquesta antidiva. “El escándalo de Larry Flint” és, òbviament una altra referència cinematogràfica ineludible quan es parla de Courtney Love, però m’estimo més des d’aquí reivindicar aquesta deconeguda comèdia romàntica sui generis:




Tot seguit va venir el redescobriment de la carrera musical de Courtney, especialment d’un disc “Live through this” que no només és un dels millors discs del grunge, potser només superat pels discos de Nirvana, sinó que és un dels 10 grans discos enblema dels 90.

Realment m’és igual si el difunt Kurt Cobain va tenir o no a veure en el contingut musical del disc. Jo personalment crec que sí, per les harmonies i acords que utilitza, però tant fa. El que marca la diferència és la forma de cantar de Courtney. Ja sigui intimista (Doll parts, Softer softest) o histèrica (Gutless), ens presenta una forma de cantar fresca, inèdita, fascinant i sobretot amb una força indescriptible. Mai uns brams (en castellà, “berreos”) van tenir tanta expressivitat, al menys per a mi.

I les lletres, quines senyores lletres. Des de la paròdia venjativa que fa del moviment riot girrrrrl a “Rock star” al calfred que et recorre quan escoltes la veu de Courtney superposada amb la del seu llavors marit Kurt Cobain a “Asking for it”: “If you live through this with me, I swear that I will die for you“; de la dona víctima d’una societat masclista (“Miss world” o “Doll parts” amb la inoblidable frase “I want to be the girl with the most cake“) a la dona botxí que es pren la seva revenja (“someday you will ache like I do” canta Courtney al final de “Doll parts” o el també suggestiu final de Violet, en què dóna la volta a la truita a la cançó: “I told you, from the start just how this would end: when I get what I want, I never want it again”). Així és Courtney: ni puta, ni submissa.



“Might last a day, yeah / Mine is forever”

Com, que encara no has sentit aquesta obra d’art???

Per cloure aquest post, no em puc estar de penjar aquest genial homenatge-paròdia que van fer els de Muchachada Nui. A l’sketch surten Courtney i la seva filla Frances. Insuperable la frase final de Frances a Courtney.