Tag Archives: prefab sprout

Mis discos de 2013

Me hago viejo. Cada año me produce más pereza seguir la actualidad musical y, al mismo tiempo, voy descubriendo joyas ocultas del pasado (porque si tengo que ser sincero, mi disco del año ha sido el genial debut de los pioneros del electro-samba Antena, ni más ni menos que de 1982). Pero para no faltar a la tradición y obligarme a escribir aunque sea unas líneas en este basurero mío llamado “Més vell que l’anar a peu”, he aquí mi personal lista de mis 5 discos de 2013.

5 – Prefab Sprout – Crimson / red

Paddy McAloon es y está aún más viejuno que yo. Este 2013 ha demostrado que como compositor pop sigue siendo uno de los mejores y que, igual que servidor, sigue siendo un ñoño y un pavo sin remedio. En las propias palabras de Paddy “Guess this world needs its dreamers“. La única pega que le pondría al disco es la autoproducción casera, que, en contraste con la producción suntuosa de las grandes obras de Prefab Sprout, sale bastante mal parada. Eso sí: canciones, canciones y canciones. Todo un regalo a estas alturas.

4- Veronica Falls – Waiting For Something To Happen

Durante el último lustro, las nuevas bandas británicas que han ido surgiendo me han ido aburriendo sobremanera y he tenido que recurrir a la otra orilla del atlántico para apreciar nuevos talentos (Real Estate, The Pains of Being Pure at Heart, Girls, John Maus, o, sin ir más lejos, mi top 1 de este año…). Una de las pocas excepciones es esta banda escocesa, que a mí personalmente me recuerda tanto, en sus perversos juegos vocales chico-chica, al indie escocés de otras épocas como The Vaselines o The Pastels.

3 – My Bloody Valentine – m b v

Por mucho que digan, después de 22 años de silencio esto no es el nuevo “Loveless”, no porque “m b v” no sea un disco innovador ni atrevido sónicamente, ni porque igualmente esté cuidado hasta el último detalle, como la obsesión de Kevin Shields manda. Es el cambio de época. En 2013 este disco no define a su tiempo, ni a su década. Tampoco “Loveless” lo pretendía, pero lo hizo. “m b v” es un disco de belleza abstracta, es y no es pop, repele y atrae, te “coloca” pero a la vez te pone los pies en el suelo. Y eso si te lo da un disco ya es mucho. Como se puede leer en un comentario de youtube: “puro orgasmo y bellaquería”.

2- Daft Punk – Random Access Memories

Lo de echar la vista atrás a los años gloriosos de la música disco no solo lo hizo Madonna en su “Confessions on a dance floor”: lo han hecho todos, así que nada reprochar a Daft Punk, que llevan haciendo más de lo mismo desde 1997, sin complejos y con todo el morro. Ahora, con una impresionante nómina de colaboradores de lujo entre los que evidentemente destacan Nile Rodgers y Giorgio Moroder. El resultado: música para las masas. Y, para que no se diga, no pongo el single más radiado de todo el año, sino otra de las joyitas del álbum:

1 – John Grant – Pale Green Ghosts

Si su debut en solitario de hace un par de años tenía predominantemente un toque 70s, John Grant, el mayor capullo que te encontrarás jamás, ha abierto su paleta a sonidos más ochenteros y sintéticos en su segundo disco (como en la canción que da nombre al álbum o “Sensitive New Age Guy”), sin tampoco renunciar a ese sonido orgánico tan setentero que volvemos a encontrar en la mayoría de cortes. O sea, que ni disco continuista, ni disco rompedor, sino todo lo contrario. El resultado es un álbum lleno de buenas canciones, con letras que a mí me importa un comino si son sinceras o no, pero que están bien montadas, funcionan, te llegan y comunican ALGO. De eso se trataba en el pop. Parafraseando a Morrissey: canciones que dicen algo sobre ti y sobre tu vida. Ha sido un amor a primera vista. Muy por delante del resto de los aquí reseñados.

Crooners (part 3): Paddy McAloon

Paddy McAloon, el Burt Bacharach anglès, és un home que sempre va estar fora de temps. De fet la seva banda, Prefab Sprout, ja estava fora de temps des del seu disc de debut, “Swoon” (1984), un treball que, tot i remetre clarament pel costat de les guitarres al pop escocès d’Orange Juice i, pels seus aires Bossa Nova i Jazz, al soft-pop que conreaven Weekend o els primers Everything But The Girl, ens ofereix un crooning i unes lletres més pròpies dels anys 50 i ens fa descobrir un personatge, Paddy McAloon, que avui, després d’una carrera plena de CANÇONS en majúscules i de romanticisme loser desacomplexat, pot autoproclamar-se, encara que sigui de forma irònica, com a “The last of the great romantics“.

(There is no Chicago urban blues / more heartfelt than my lament / for you. / I’m a liberal guy, too cool for the macho ache / with a secret tooth, for the cherry on the cake. / With a pious smile, a smile that changes what I say. / While I waste my time, / in regretting that the days, / went from perfect to just O.K.)

 

(When love breaks down/You join the wrecks/Who leave their hearts for easy sex)

 

Sempre caminant perillosament en una inhòspita terra de ningú entre l’indie i el mainstream (en qüestió de vendes sempre van ser indies) i, fins i tot designat pel NME com “el millor compositor viu”, l’era daurada de Paddy MacAloon i els seus Prefab Sprout, és la que va de 1985 a 1992 i coincideix amb el seu treball amb el productor Thomas Dolby. “Steve McQueen” (1985) o “From Langley Park to Memphis” (1988) són discos antològics quan es tracta de definir què entenem per perfecció pop. Però és que Paddy era un compositor tan prolífic que es va anar guardant discos sense publicar a la cartera, potser pressentint que en un futur la salut no l’acompanyaria. L’única pega que podem posar a la seva mestria compositora i a les justes dosis de sentiment que administra, són els excessos en la producció, però Paddy, tan poca cosa ell, i a pesar del seu dèbil fil de veu, sempre se les enginya per acabar seduint. Perquè al final el que queden són les cançons i, què carai, probablement el NME tingués raó i ens trobem davant el millor compositor viu.

(Life’s not complete / till your heart’s missed a beat / and you’ll never make it up / or turn back the clock)

Homenatge o paròdia a Bruce Springsteen? “Brucie dreams life’s a highway…” en tot cas, com diu Paddy: “some things hurt more, much more, than cars and girls” o bé “life’s no cruise with a cool chic”.

A veure, queda clar que el seu company de generació Morrissey es qui es va endur el mite. Però no hi ha dubte que Paddy és millor. I és que, com a grup, els Smiths són millors que els Sprout per la màgia amb què Morrissey i Johnny Marr combinaven els respectius talents i la capacitat de connectar sentimentalment amb tota una generació d’oients. Però extretes de context, les cançons de Paddy McAloon sempre guanyen: les lletres superen àmpliament les de Morrissey, que queda com un inculte illetrat al seu costat, i les melodies, una vegada ets capaç d’aïllar l’excès de sucre, superen les de Johnny Marr per la seva intemporalitat.

Hot dog, Jumping frog, Alburquerque: irreverent tornada per desmitificar el rei del rock’n’roll.

The sound of crying, o, la facilitat insultant amb què Paddy és capaç de fer-nos arrencar una llàgrima

Que avui dia Paddy McAloon pateixi sordera i reducció de la visió, que visqui mig aïllat com un aristòcrata retirat a la campinya anglesa amb un aspecte físic deixat (i una barba de gurú hindú), però conservant cert aire de dandy, i que darrerament es dediqui a exhumar discos prèviament descartats amb un nivell compositiu brutalment bo (“Let’s change the world with music” és un dels millors discos publicats l’any 2009… gravat l’any 1993), segurament contribueixi a fer créixer el mite (o no).

Paddy McAloon l'any 2009

I com no podia ser d’una altra manera, acabo aquest homenatge amb un enllaç d’Spotify al recopilatori que condensa la millor època dels Sprout: Prefab Sprout – A Life Of Surprises: The Best Of Prefab Sprout

Provatures amb youtube

M’intentaré estrenar amb això d’insertar vídeos de youtube. He triat dos que il·lustren el post anterior. Un molt petardo dels Smiths visitant una escola i un de Prefab Sprout.

El dels nens cantant “This charming man” fa una mica de grima, la veritat, coneixent la lletra de la cançó. Morrissey era taaan pervers… (he knows so much about these things…). Em fa molta gràcia quan diu que la cançó és sobre ser encantador i que tothom hauria de ser encantador i ben educat.

I aquí el vídeo de “Goodbye Lucille #1”, retitulada “Johnny, Johnny” als USA. El disc també es diu “Two wheel’s God” enlloc d’Steve McQueen…

Els meus 8 discos dels 80 (part I)

Avui tinc el dia retro. La veritat és que haver nascut el 1976 i haver crescut entre sons sintètics, bateries metronòmiques i guitarres sinistres (és el que té ser germà petit de casa), ha marcat molt i molt els meus gustos musicals. De vegades em sento una mica com en aquella cançó d’Ellos, “1983”, en què el protagonista es va quedar al 1983. Jo de vegades sento que em vaig quedar al 1989, l’any del “Fan Fatal” o del “Violator” o fins i tot en el mateix 1983 que esmenta la cançó d’Ellos, entre els ritmes metronòmics del “Blue Monday” i el revival motown i els arpegis de “This charming man”.

Doncs bé, sense més prolegòmens, heus aquí els meus 8 discs dels 80 (a veure si algun dia poso els meus 80 dels 80). Per cert, aquest post està inspirat en un altre post genial que recomano caríssimament, del blog “El ruido de la calle“.

The Smiths: The queen is dead (1986)

Sí, em fa ràbia reconèixer-ho, perquè jo vaig descobrir a The Smiths amb “This charming man”, perquè Morrissey em cau bé com a artista fins al 1985, fins al “Meat is murder” (després va començar a guanyar massa diners i va començar a ser massa reina). Però és cert, encara que és un tòpic entre els entesos en música pop, que “The Queen is Dead” és el millor disc dels Smiths. Un disc superconvencional que duu el pop a altra dimensió, un misteri sense explicar. Com deien al NME, en la crítica de l’horrorós greatest hits que acaba de treure Mozzer: “Morrissey already has a Greatest Hits album out – it’s called ‘The Queen Is Dead’”. No hi ha més a dir. “The queen is dead” és l’equació màgica sense resoldre que ens van proposar Johnny Marr i Morrissey l’any 1986. I no, “There is a light that never goes out” segueix sense ser la meva cançó favorita dels Smiths, ni tan sols del “The Queen is dead”, però és un tros d’himne. Encara que, tal vegada, sigui una frase de la tontorrona “Frankly Mr. Shankly” la que millor resumeixi el “leitmotiv” ocult d’aquest petit gran disc: l’aposta pel romanticisme, la lluita contra la vulgaritat i la grisor, malgrat el perill de convertir-te en algú ridícul, excessiu, extravagant i pedant (oi, Morrissey?): “I want to live and I want to love: I want to catch something that I might be ashamed of”.

Prefab Sprout: Steve McQueen (1985)

És cert, és AOR (adult-oriented rock), però mola. Com mola el “Lexicon of love” d’ABC o mola l'”Avalon” de Roxy Music, per parlar de dos altres grans discs de pop suau dels 80. Però és que els matisos, el crooning de Paddy McAloon… és el que marca la diferència: senzillament em perden. Precisament, tal vegada sigui la cançó més AOR del disc la més representativa de Prefab Sprout: “When love breaks down”. Però més enllà del blue-eyed soul, estem davant un disc eclèctic: el minimalisme sintètic de “Desire As”, la calidesa i senzillesa tan deliciosament indie de les guitarres de “Goodbye Lucille” o “Bonnie”, el rockabilly postís de “Faron young” (i el “pedazo” de riff que van samplejar el 2005 les Feria). Mai van ser ni mainstream ni independents. I sempre van sonar cursis, a més conscientment i sense complexos (l'”Andromeda heights”, de 1997, ja és l’apoteosi del cursilisme). Però també van saber sonar emocionants, estilosos, audaços i, sobretot, adults en el sentit més sexual i sensual que pugui tenir la paraula “adult”. Perquè si Pete Shelley va dir que les cançons de Buzzcocks parlaven de sexe entre gent que no està casada, les de Prefab Sprout, per què no, parlen de sexe i desig entre gent que ja s’ha divorciat diverses vegades.