Tag Archives: tecnopop

I love synthpop (V): combat pop

Certament, la imatge frívola que tenim dels 80 és l’oposat a qualsevol forma de compromís o reivindicació artístics. Però crec que val la pena recordar que a Gran Bretanya, a mitjans dels 80, en ple auge del thatcherisme i del pop més banal, grups com The Style Council, The Smiths, Billy Bragg o Bronski Beat a través de la iniciativa Red Wedge van arribar a posar contra les cordes al govern de la dama de ferro. I els 80 també són l’època dels últims i activistíssims The Clash (Sandinista!, Combat rock) o de l’estratègia del puny de ferro amb guant de seda de The Housemartins. Com diu Fermin Muguruza, certament va haver una època en què el pop no estava renyit amb el compromís!

Bronski Beat, a part de ser un dels introductors dels ritmes Hi’Nrg dins la música pop van ser un dels millors exponents d’aquest pop de combat. Liderats per un clon de Tintin capaç de fer falsets prodigiosos, ni més ni menys que Jimmy Sommerville, tenen l’honor de ser el primer grup completament sortit de l’armari, que jo sàpiga (tres de tres membres). Potser ara el tema ja està més normalitzat, però aquest videoclip de 1984 és tot un clàssic: Smalltown boy. Només Sommerville era capaç de reivindicar les disco-dives dels 70 i alhora llençar consignes esquerranes.

A mi m’encanta el clip. Per cert, la metàfora de les vies de tren del principi és genial! I Jimmy Sommerville està per menjar-se’l amb patates, què mono!

I aquí teniu una versió ultra-kitsch del “I feel love” de Donna Summer juntament amb Marc Almond. Petardeo i activisme gai. Com ja he dit, ara aquest clip, afortunadament, semblaria trivial, però fa 24 anys les coses no eren ben bé iguals. Boníssima l’obsessió eròtica que tenia Marc Almond amb els toreros!

Anuncis

I love synthpop (IV): New Order

Continuo donant la tabarra amb temes musicals….

New Order són un dels millors exemples de com el pop electrònic és el gènere ideal per combinar seriositat i rigor amb petardeo i frivolitat, classicisme i formalisme amb hedonisme i ball, reflexió i diversió.

Té molt mèrit sorgir de les cendres d’un grup mític (Joy Division, pujats a l’altar del postpunk i de la música sinistra per obra i miracle del màrtir Ian Curtis, 1956-1980), fer “borrón i cuenta nueva” i aconseguir de nou l’èxit i reconeixement per mèrits propis, i més quan canvies el postpunk sinistre per la música de ball. Però les referències a un passat mític sempre són inevitables. I de fet va ser el propi Ian Curtis qui va introduir a Bernard Sumner i a Peter Hook a la música de Kraftwerk i és el propi Ian el tema de la cançó que us presento: “The perfect kiss”. Un clàssic de les pistes de ball, sí, amb perdó del més mític tema de New Order, Blue Monday, i a la vegada una de les millors lletres que mai s’hagin escrit sobre el suïcidi d’un amic: “My friend, he took his final breath / Now I know the perfect kiss is the kiss of death“.

I love synthpop (III): Les edats de Depeche Mode durant els 80

Nota: abans de llegir aquest post, llegiu el que he escrit sobre Vince Clarke

Als Depeche jo els vaig descobrir amb el “Violator” amb 13 anyets, el 1990. Vaig ser tant fan, que va ser el primer grup del qual em vaig dedicar a investigar retrospectivament la discografia sencera. I quina va ser la meva sorpresa en trobar-me amb un grup amb unes metamorfosis comparables amb les de David Bowie als 70! Perquè després diguin que el tecno sona tot igual!

De la primera etapa amb Vince Clarke, d’estil diguem-ne “New romantic” ja hem parlat. És un fet que quan Vince va marxar del grup ningú apostava per Depeche, però Martin Gore es va decidir a passar a composar. La gràcia d’això és que Depeche trigaria uns anys a trobar un estil propi i que experimentarien amb molts sons. Des d’aquest humil racó us en faig una petita mostra:

Tecno sinistre: The sun and the rainfall (1982)

Tecno amb missatge social (anticapitalista, ecologista…): Everything counts (1983)

Tecno industrial (amb més missatge social): People are people (1984)

Tecno dark-eròtic-post industrial: Stripped (1986)


Tecno amb ínfules classicistes per a les masses: Never let me down again (1987)

Tecno macarra rockabilly d’spaghetti western: Personal Jesus (1989)

I això que no comento la carrera posterior fins a l’actualitat, ehhh? Per cloure aquest accidentat post, no em puc estar de posar-vos la cançó que va tenir la culpa de tot. La que em va fer ser fan d’aquest grup: Enjoy the silence (1990).

Ei que queda pendent encara parlar de New Order, Pet Shop Boys, Bronski Beat… no us lliurareu del tecnopop, de moment…

I love synthpop (II): Vince Clarke

Seguim amb el nostre repàs tecnopopero de l’altre dia, i ho fem amb un petit geni quasi sense rivals durant la primera meitat dels 80, Vince Clarke.

Vince Clarke va estar només un any a Depeche Mode, de 1980 a 1981, però va deixar petja. L’àlbum de debut de Depeche Mode, Speak & Spell (1981) és una joia per a qualsevol tecnopoper que es preuï amb cançons tan imprescindibles com “Photographic“, “Shout” o la sorprenentment homoeròtica (per una banda formada per quatre homes heterosexuals) “What’s your name?”. Poca gent es prenia seriosament als Depeche l’any 1981, però aquest disc de debut que s’ha anat revaloritzant amb els anys demostra que estaven entre els millors pupils de Kraftwerk.

Vince era responsable de totes les cançons del disc menys dues. El que realment sobta és que Martin Gore pogués remuntar el grup després de la marxa del principal compositor. De fet, la gràcia de Depeche Mode és que es van haver de reinventar vàries vegades al llarg dels 80, fins a trobar un estil propi i inconfusible a partir de la trilogia “fosca” (Black celebration-Music for the masses-Violator).

Però sobre les edats de Depeche Mode parlarem més endavant. Ara estem amb Vince, l’autor del primer gran hit dels Depeche, versionat per gent tant dispar com Nouvelle vague, Mika o … Marta Sánchez! Aquí els tenim uns joveníssims Depeche Mode amb Vince Clark com a compositor. M’encanta l’aire macarrilla de Dave Gahan i les “noies de companyia”! Just can’t get enough:


Després de deixar Depeche Mode, Vince Clarke es va aliar amb una cantant de portentosa veu, Alison Moyet per formar el projecte Yazoo. Curiosament el seu primer hit és una cançó que els seus antics companys de Depeche li van rebutjar per “nyonya”, i que, de fet ho és, i molt (visca la nyonyeria!). El que no sabien els Depeche és que Vince es forraria amb aquesta cançó, no tant per la versió original de Yazoo (la millor) sinó per les versions supervendes que van fer Flying Pickets i … Enrique Iglesias!


El projecte Yazoo tampoc va durar massa, dos discos, tot i que el grup compta amb una sèrie de hits que han esdevingut complets clàssics del synthpop com “Nobody’s diary“, “Don’t go” o l’estàndard de les pistes de ball “Situation“. Vince assegurava que tots els sons els creava ell i que mai samplejava, serà veritat? En tot cas és un genial compositor pop. Per cert, Yazoo van ser invitats d’honor al darrer sonar. Quina emoció aquesta reunió entre Vince i Alison 25 anys després.

Finiquitat Yazoo, Vince inicia el projecte que li ha durat més i sens dubte el més “petardo” de tots ells, Erasure, tot i que potser musicalment sigui el d’inferior qualitat. Alison Moyet va ser substituïda pel seu clon vocal masculí per Andy Bell, un dels primers cantants fora de l’armari del pop anglès, circumstància que queda molt patent en les lletres tant de drama queen del grup (Vince és hetero, encara que té molta ploma!). Us deixo amb “Oh, l’amour”, per cert quines pintes entre Pierre et Gilles i els dibuixos de mariners de Jean Cocteau!

Per cert, no us perdeu l’homenatge que van fer a ABBA: